Entrevista a Na Pai, editora de Difon la Idea: “No estem en crisi, estem en declivi”

“Els moviments socials ens trobem instal·lats en la queixa i la demanda. Ha arribat el temps de passar a l'autogestió de tots els àmbits de les nostres vides”.

“No podem reclamar als de dalt que renunciïn als seus privilegis si nosaltres mateixes som incapaces de fer-ho”.

“La cultura de la monogàmia és una de les opressions menys qüestionada”.

Sóc originària del Penedès però he sigut força nòmada fins que em vaig establir fa tres anys a la Vall de Querol. He anat pul·lulant pels moviments socials practicant molt diverses formes d'activisme, movent-me entre el moviment llibertari, l'esquerra independentista, col·lectius antipatriarcals, l'okupació, l'art urbà, la producció electrònica político-musical, la traducció i edició de textos i llibrets, i més últimament al repoblament rural i el qüestionament de la cultura de la monogàmia.

- Parla'ns del projecte editorial de Difon La Idea: què és? Com va sorgir? Quins objectius teniu?

Doncs la idea bàsica de Difon La Idea és oferir textos contemporanis sobre pensament llibertari el màxim de sintètics i amens possible, intentant abastar totes les temàtiques possibles.

Tot va començar quan vaig descobrir el món llibertari i les paradetes de llibrets i fanzines que tant m'apassionaven. Sols hi veia un inconvenient prou sospitós: quasi tots eren en castellà! Així doncs, la meva primera motivació fou la de traduir aquests llibrets al català. A mesura que els traduïa, remaquetava i fotocopiava, cada cop hi posava més cullerada modificant i reeditant els textos, fins que vaig acabar escrivint els meus propis llibrets i penjant-los a un blog (www.difonlaidea.tk) i així és com ha anat sorgint difonlaidea.

Difon La Idea no pretén arribar a les masses directament, per ara es conforma en intentar arribar als moviments socials i promoure el pensament crític dins seu. Som molt crítics amb el sistema però molt poc amb nosaltres mateixes que, al cap i a la fi... també som el sistema!

- Amb què creus que haurien de ser més crítics els moviments socials?

Abans de culpar de tots els mals als que estan a dalt ens hauríem de mirar a nosaltres mateixes i prendre consciència de la nostra situació privilegiada en la societat global en la que vivim. Mirem-nos a nosaltres i mirem com viu la gent que pateix el desagradable impacte mediambiental, laboral o polític de l’extracció de minerals i altres recursos per produir la nostra sofisticada tecnologia a la qual ells mai podran accedir. No podem reclamar als de dalt que renunciïn als seus privilegis si nosaltres mateixes som incapaces de fer-ho!

El mateix passa amb la corrupció, totes som potencials corruptes, tot depèn de les oportunitats que tinguem de corrompre'ns... i els de dalt sempre en tenen més. Totes coneixem de prop el que és esgarrapar algun subsidi per “viure de renda” o colar algun amic o familiar al curro. Sigui quina sigui la nostra posició social, la gran majoria intentem mirar més per nosaltres mateixos i els nostres, amb qui tenim un vincle emocional, que no pas per una abstracció com “el bé comú de la societat”. És banal denunciar la corrupció dels de dalt, qualsevol societat jerarquitzada i massificada és una cleptocràcia, ja sigui obertament o de forma més encoberta. L'arrel del problema rau en la jerarquia i la massificació.

- Estàs dient que els moviments socials haurien de deixar de lluitar contra els de dalt?

No veig cap lluita enlloc, no per aquí. Entenc que una lluita comporta confrontació violenta i ara per ara, les forces estan massa desequilibrades com per pretendre acabar amb el capitalisme mitjançant la violència. El que veig és que els moviments socials ens trobem instal·lats en la queixa i la demanda. Encara hi ha poca consciència de que la insostenible extracció de recursos naturals ja no pot seguir creixent en un planeta finit i que això significa que no estem en crisi, estem en declivi! Ens costa pair que cada cop hi haurà menys estat del benestar, menys dissenyadors gràfics i menys drets socials.

Les queixes i les demandes es van rebaixant paral·lelament al declivi econòmic, a mesura que ens anem aclimatant a les noves mesures de precarietat: ahir ens queixàvem de les ETT i ser mileurista ens semblava molt precari, ara ens queixem de les retallades i demà ens queixarem de l'abolició dels drets laborals mentre ens oblidem de què ens queixàvem ahir. Al meu entendre, ja no té sentit queixar-se i fer demandes al decadent pare Estat, ha arribat el temps de passar a l'autogestió, no únicament de la nostra informació i el nostre oci, sinó de tots els àmbits de les nostres vides.

- Heu publicat “El manifest d'Unabomber”, tot un clàssic de la antiindustrialització. Com valores la difusió del pensament anti-industrial?

Doncs no em sembla que hagi calat més enllà d'un petit sector del moviment llibertari. És un discurs que qüestiona tot el nostre modus vivendi, tot allò amb què ens hem criat i de què ens hem tornat dependents o addictes... i tot això no és fàcil d'assimilar. Els més grans mites segueixen plenament normalitzats, com ara la idea que la tecnologia és neutral o que el progrés tecnològic és irrevocable; els necessitem per eludir les nostres contradiccions. Ens acontentem fent servir software lliure, malgrat no visquem a Matrix i el hardware que utilitzem no tingui res de lliure. Ens manifestem contra els cementiris nuclears però fem ben poc per deixar de generar els residus que els omplen. Difonem una vaga contra la reforma laboral utilitzant tecnologia produïda per treballadors que no tenen cap dret laboral.

- Un dels punts forts de Difon La Idea és la difusió de textos que qüestionen la cultura de la monogàmia.

Actualment, crec que la cultura de la monogàmia és una de les opressions menys qüestionada políticament, suposo que per això és on estic posant més esforços, perquè veig que hi ha molta feina per fer! Vivim en un règim hetero-monògam d'escassedat afectivo-sexual, fins que no col·lectivitzem els nostres afectes i les nostres sexualitats seguirem reproduint l'arrel de la propietat privada en les nostres relacions més íntimes. Una societat igualitària no pot ser monogàmica perquè no hi ha la mateixa confiança dins i fora d'una parella monògama. I aquesta desigualtat sempre s'acaba traslladant a allò econòmic.

- Traieu tant llibres com opuscles, com visualitzeu el sector de l'edició diguem-ne alternativa o antisistema i els seus mecanismes per arribar a la gent?

Els mecanismes per arribar a la gent són francament pèssims, no arribem més enllà del propi ghetto llibertari. És lògic, ja que normalment utilitzem un discurs que és incomprensible o insultant per qui no forma part del ghetto i, en tot cas, tampoc tenim canals de difusió que arribin més enllà del ghetto. En definitiva, tot el que fem és molt d'autoconsum, que no és poca cosa! Tan de bo tinguéssim més autoconsum! L'altre dia vaig enganxar un llibertari veient una peli comercial, si tinguéssim més productes culturals propis, això no passaria!

- Alguns plantejaments de l'antiindustrialització els heu materialitzat en el projecte de Can Biarlu, a la Vall de Querol, a l'Alt Gaià. Explica'ns qui sou i que feu.

Can Biarlu és un altre llastimós projecte sorgit de les trobades de Repoblament Rural (www.repoblament.tk) que pretén escurçar les distàncies entre el que fem i el que pensem. Bàsicament som una comuna hippie pseudo-autònoma i pseudo-sostenible amb la ferma voluntat d'anar fent passets per superar totes les addiccions que ens lliguen al capitalisme tecno-industrial. Més que intentar vendre productes ecoguais a la gent de la ciutat per sustentar-nos, apostem per facilitar a la gent de la ciutat que faci el salt al camp i així ajudar-nos a produir tot el que necessitem. Com més serem, menys euros necessitarem! Tot i així, el més gran repte no és l'autoabastiment sinó aprendre a conviure i mantenir buida la pica de la cuina.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 146 de la revista Catalunya.