Entrevista a Neus Baena, historiadora: “Les historiadores hauríem de tenir responsabilitat i compromís social”
“La nostra societat encara es troba molt impregnada d’un androcentrisme històric”
“La població activa femenina al nostre país és baixa comparada amb Europa”
“Em sorpren la quantitat i la diversitat de símbols franquistes que vaig trobar als nuclis urbans, cementiris, camins rurals i marges de carretera”
Nascuda el 7 de març de 1984 a Mataró, però des dels 6 anys viu a l’Hospitalet de l’Infant. Llicenciada en Història i Màster en Societats Històriques i Formes Polítiques a Europa per la URV (amb Premi Extraordinari) i estudiant de doctorat a l’actualitat, amb una beca del grup de recerca de la URV Ideologies i Societat a la Catalunya Contemporània. La seva tesi, dirigida pels doctors Javier Tébar i Joan Maria Thomàs, se centra en la influència del progressisme catòlic en la transició política a la democràcia a Espanya. Es considera una persona idealista i romàntica. No milita a cap moviment, però voldria donar llum i noves mirades amb la seva professió d’historiadora.
- Has col·laborat en un projecte del Memorial Democràtic sobre la simbologia franquista que es conserva a Catalunya. Fes-nos-en cinc cèntims.
Sí, durant sis mesos vaig treballar com a investigadora al Cens de simbologia franquista de Catalunya. Primer de tot, convido la gent a que visiti els resultats de l’inventari a la pàgina web del Memorial Democràtic. En el meu cas, vaig haver d’anar a 29 municipis de les Terres de l’Ebre i al Vendrell per tal de localitzar i identificar els vestigis simbòlics de la dictadura que encara romanen a l’espai públic. Fou una experiència molt enriquidora tant professionalment com personal. En culminar el treball de camp, encara em sorprenia la quantitat i la diversitat de símbols que vaig trobar als nuclis urbans, els cementiris, els camins rurals o els marges de carretera.
- Quina és la teva opinió d'aquests símbols? Què s'hauria de fer amb la simbologia franquista?
És un tema que desperta moltes sensibilitats i ben diverses entre elles. En la gestió de la simbologia franquista, es plantegen diferents possibilitats depenent de la tipologia, com la seva retirada, el trasllat a museus o centres d’interpretació o, per una altra banda, la contextualització en el lloc on es troba el símbol amb cartells explicatius del perquè de la seva existència, indicant qui el va col·locar allà, amb quina finalitat, quin significat entranya, etc.
En la meva modesta opinió, jo voto per la contextualització- ja sigui al mateix espai públic o en museus-, ja que crec que és fonamental que les futures generacions aprenguin la història no només a través dels llibres, sinó també visualitzant les representacions materials tangibles sorgides en un temps i un espai determinats. Els historiadors/es hauríem de tenir una vessant de responsabilitat i de compromís social aportant el seu rigor i professionalitat en els temes d’Història i memòria, per tal que no es torni a caure en els errors ja comesos per sistemes dictatorials, repressius i brutals.
- També has tractat la història de la dona...
Sí, en dos treballs: vaig publicar el juliol de 2010 “Les dones també fan història! Història i memòria de les dones de Constantí al segle XX”, gràcies a la proposta que em va fer la catedràtica en Història Contemporània, la Dra. Montserrat Duch, quan jo em trobava acabant quart de carrera. També he participat en una obra col·lectiva coordinada per ella mateixa sobre dones i representació política a Catalunya, on vaig encarregar-me de la tasca de documentació d’Història oral de les dones que van col·laborar amb nosaltres. Els resultats d’aquest últim treball els vam presentar a la jornada de reflexió i debat “El gènere de la polis”, celebrada l’octubre de 2011 al Campus Catalunya de la URV.
- Com resumiries la situació social de la dona als darrers cinquanta anys?
Els ideals franquistes i de la moral catòlica més conservadora i tradicional foren “el ángel del hogar” i “la perfecta casada”. La funció de les dones era ser mares, cuidar els fills de la pàtria i ser unes esposes exemplars, relegant la seva vida a l’anomenada esfera privada o àmbit domèstic. Per contra, l’esfera pública, la del treball remunerat, el pensament i la vida política i social, era terreny exclusivament masculí.
Evidentment, hi havia excepcions, així com diferències entre l’àmbit rural i l’urbà. Amb el “desarrollismo” dels anys 60, moltes dones van començar a treballar fora de la llar, però fou sobretot amb la transició a la democràcia que la incorporació femenina al mercat laboral fou més massiva. Consecucions a destacar foren la igualtat legal (però no la real i efectiva), l’aprovació de la Llei de divorci, la despenalització de l’avortament, la legalització dels anticonceptius i l’eliminació de delictes com l’adulteri o l’amistançament. En definitiva i en termes generals, es va “normalitzar” la presència de les dones en l’àmbit públic.
- Quins són els reptes que encara tenen les dones pendents de resoldre?
El “tema estrella” és assolir un equilibri entre la vida personal/familiar, l’àmbit professional i també l’activitat associativa, cultural, acadèmica, etc. Aquesta problemàtica incumbeix tota la societat, i en ella, determinades ideologies, règims dictatorials repressors i morals controladores, han fet molt de mal durant molts anys, conformant una mentalitat fortament patriarcal, imbuïda de prejudicis, i on des de ben nadons, s’educa als nens com a “nens” i les nenes com a “nenes”, segons la construcció cultural del sexe, que és el gènere. A nivell estatal, la població activa femenina és baixa si es compara amb altres països d’Europa, i malgrat la llei de paritat, la proporció de dones ocupant càrrecs de direcció i de gestió política i empresarial és molt escassa. També perdura una sobrecàrrega de responsabilitats femenina en l’esfera privada i la xacra de la violència de gènere.
- Com valores l'aparició recent de col·lectius d'homes que debaten sobre el patriarcat i la construcció dels gèneres?
Que la societat es mantingui viva i dinàmica i que sorgeixin d’ella moviments cívics que lluiten pacíficament per uns objectius determinats, és molt positiu sempre que es faci des de la reflexió profunda, pausada i assenyada, i mantenint el respecte cap als altres. I que els homes discuteixin sobre el sistema patriarcal i el gènere també és molt sa, ja que és un assumpte que afecta la col·lectivitat humana. El feminisme és un moviment molt seriós i que s’ha ridiculitzat molt sovint, associant-lo a quelcom extremista, irracional, passat de moda i “anti-homes”. No obstant, sense les seves reivindicacions, les dones- i també els homes-, no gaudirien d’una sèrie de drets que avui en dia es consideren naturals i pels quals moltes dones van lluitar i fins i tot van perdre la vida. Mai es pot baixar la guàrdia, ja que la nostra societat encara es troba molt impregnada d’un androcentrisme històric que s’ha encarregat de situar l’home en el bell mig de les coses i en l’esdevenir de la humanitat.
- En la teva faceta de becària universitària, com veus l'evolució de la universitat en aquests darrers anys i la perspectiva futura de relegar-ne l'accés a les persones més adinerades?
És molt preocupant la pujada de taxes en la matrícula universitària i en general les retallades en els serveis socials bàsics de la població, sorgits del consens posterior a la II Guerra Mundial amb la creació de l’Estat del Benestar. També m’amoïna molt que els estudis d’Humanitats o de Ciències Socials esdevinguin marginals i encara més desprestigiats quan, com és sabut, des de sempre les fàbriques de pensament i de reflexió profunda dels problemes del nostre món han estat les facultats de Lletres.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 144 de la revista Catalunya