Entrevista a Nidal Tahrir, anarquista egipci.

Publiquem a continuació una entrevista al company Nidal Tahrir, editada el 4 de febrer per anarkismo.net i traduïda al castellà per Jose Antonio Gutiérrez.

- Em pots dir el teu nom i de quin moviment provens?

Sóc Nidal Tahrir, de Bandera Negra, un petit grup d'anarco-comunistes d'Egipte.

- El món està mirant el que passa a Egipte, i fins i tot movent-se en solidaritat. No obstant això, a causa dels talls d'internet, és difícil de trobar informació. Em pots explicar el que ha passat des de la setmana passada a Egipte? Què et sembla, des de la teva perspectiva?

La situació a Egipte és crucial just ara. Comença amb una invitació al “dia de ràbia” contra el règim de Mubarak el 25 de gener. Ningú esperava aquesta invitació a “un dia de ràbia” d'un grup tan divers, d'una pàgina del facebook, no molt organitzada anomenada “Tots som Khalid Said”. Khalid Said és un jove egipci que va ser assassinat per la policia de Mubarak a Alexandria el passat estiu. Va ser aquell dimarts quan va començar tot. Va ser l'espurna de tot l'incendi, i el dimarts van tenir lloc grans manifestacions en totes les ciutats egípcies.

El dimecres comença la massacre, comença al tractar d'acabar amb les sentades de la plaça de Tahrir el dimarts a la nit, i van continuar els dies següents, especialment a Suez. Suez té un valor especial en el cor de tots els egipcis. Va ser el centre de la resistència contra els sionistes el 1956 i el 1967. En el mateix districte en el qual van combatre les tropes de Sharon en les guerres egipcio-israelianes, la policia de Mubarak va fer una massacre, matant almenys a 4 persones, amb 100 ferits. Bombes de gas, pilotes de goma, armes de foc, una estranya substància groga tirada des de dalt, potser gas mostaça.

El divendres es va anomenar, el Jumu’ah de ràbia. Jumu’ah és divendres en àrab. És el dia cap de setmana nacional a Egipte, i en molts països islàmics també. És un dia sagrat en l'islam, perquè els grans oradors en aquest dia, anomenats els oradors del Jumu’ah, van planejar manifestacions després de les oracions, al migdia. La policia va intentar evitar les marxes amb tot el seu poder i violència. Va haver-hi molts enfrontaments al Caire (en el centre, a Mattareyah (est del Caire)), i en tot Egipte, especialment a Suez, Alexandria, Mahalla (en el delta, un dels centres de classe treballadora), des del migdia a la posta del sol la gent anava al Caire cap al centre, a asseure's en la plaça Tahrir fins que caigués el règim de Mubarak, cantant un lema “el poble demana la dimissió del règim”.

A la posada de sol, a les 5 de la tarda, Mubarak va declarar el toc de queda i va treure a l'exèrcit als carrers egipcis. Aquest toc de queda seguit per una fugida planificada per la policia, que va deixar escapar als delinqüents i matons anomenats Baltagayyah, i els plans de la policia de deixar escapar als delinqüents de moltes presons egípcies per a espantar al poble a Egipte. Ja ni la policia ni les moltes tropes de l'exèrcit podien controlar el carrer. S'espantava al poble, amb notícies en tots els canals de TV d'Egipte, ràdios, periòdics que parlaven de “luddites”, de lladres disparant a la gent… la gent llavors va organitzar “comitès populars” per a assegurar cada carrer. Li venia bé al règim espantar a la gent amb la inestabilitat en el país, però també era un punt des del qual es podia començar a construir consells obrers.

- El dimecres 2 de febrer va haver-hi enfrontaments entre la gent pro i anti-Mubarak. És correcte descriure'ls així? Qui són els “partidaris de Mubarak”? Com estan afectant aquests enfrontaments les actituds de la classe obrera mitjana egípcia?

És totalment equivocat anoemnar-lo enfrontaments entre grups anti i pro-Mubarak. La manifestació pro-Mubarak es componia de molts Baltagayyah (matons) i policies secretes per a atacar als manifestants de Tahrir. Només va tenir lloc després del discurs de Mubarak del dimecres dia 2, i després del d'Obama també. Personalment crec que Mubarak se sent com un bou sacrificat que intenta llençar la seva sang contra els seus carnissers. Se sent com Nerón, vol cremar Egipte abans de la seva successió, intentant fer que la gent cregui que és sinònim d'estabilitat i seguretat. En aquesta via ha fet realment alguns progressos, s'ha format una aliança nacional sagrada contra els Tahritites (els manifestants de la plaça Tahrir) i la Comuna de Tahrir. Molta gent està dient, especialment les classes mitges, que les manifestacions han d'acabar perquè Egipte ja ha estat incendiat, la fam ha començat i no és del tot cert, és solament una exageració, tota revolució té les seves dificultats i que Mubarak usi la por i el terror per a quedar-se més, personalment dic que fins i tot si els manifestants fossin els responsables d'aquesta situació Mubarak se n'hauria d'anar, hauria de sortir, per la seva incapacitat de tractar amb la situació en aquest moment.

- Què creus que pot passar en les pròximes setmanes? Quant està afectant a la situació la posició presa pel govern dels EUA?

L'obstacle més difícil que els revolucionaris egipcis poden afrontar és el tall de comunicacions. Els revolucionaris d'Occident han de pressionar als seus governs respectius per a evitar que el règim ens faci això. Això ara com ara, però ningú pot dir el que passarà a llarg termini, si la revolució triomfa llavors els revolucionaris d'Occident han de construir solidaritat amb els seus companys egipcis contra l'esperada agressió dels EUA i Israel. Si els revolucionaris fossin derrotats llavors seria una massacre segura per a tots els revolucionaris egipcis.

- Quina ha estat la participació fins a ara dels anarquistes socials allí? Qui són els seus aliats?

L'anarquisme a Egipte no és molt important, podries trobar alguns anarquistes, però no molts encara. Els anarquistes d'Egipte es van unir tant a les protestes com als comitès populars per a defensar els carrers contra els matons. Els anarquistes d'Egipte posen les seves esperances en aquests consells. Els aliats dels anarquistes d'Egipte són els marxistes, per descomptat, tenim en aquest moment el debat ideològic, tota l'esquerra està cridant a la unitat i després no debatent de res. Els anarquistes d'Egipte som part de l'esquerra.

- Quines formes de solidaritat es poden fer entre els revolucionaris d'Egipte i els revolucionaris “d'Occident”? Què es pot fer immediatament i que s'hauria de fer a llarg termini?

Ningú pot saber el que passarà demà o la setmana que ve. Mubarak és un idiota obstinat i els mitjana Egipcis estan fent la major campanya de la seva història per a detenir les protestes. Divendres 4 de Febrer, hi havia convocada una altra manifestació del milió en la plaça Tahrir del Caire, anomenada “Jumu’ah” de salvació. La posició presa pel govern dels Estats Units ens afecta més que la manifestació. Mubarak és un traïdor tal que podria matar al poble sencer, però no li diria que no als seus amos.

- Quins seran les principals tasques una vegada que Mubarak marxi? Hi ha hagut molta planificació d'això a nivell del carrer? Què han proposat els revolucionaris anticapitalistes?

La principal tasca ara, parlant de les peticions del carrer, és una nova constitució i un govern provisional, i després noves eleccions. Hi ha molts plans sobre aquests temes de moltes tendències polítiques, especialment dels Germans Musulmans. Els revolucionaris anticapitalistes no són molts al Caire. Els comunistes, l'esquerra democràtica, els trostskistes estan fent les mateixes peticions de constitució i noves eleccions. Però nosaltres els anarquistes, anti-capitalistes i anti-estat també, intentarem fer que els comitès que s'han format per a protestar i assegurar els carrers siguin més forts, intentant convertir-los en veritables Consells.

- Què li vols dir als revolucionaris de l'estranger?

Benvolguts companys de tot el món, necessitem solidaritat. Una gran campanya de solidaritat i la revolució egípcia triomfarà.

>>> Entrevista extreta de A las Barricadas:
www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/16717

http://www.anarkismo.net/article/18713|http://www.anarkismo.net/article/18713