Entrevista a Pau Martínez Muñoz, autora del llibre ’Mateo Santos. Cine y anarquismo. República, guerra y exilio mexicano’

“Mateo Santos va propagar el cinema als locals obrers”

“Era autor de nombrosos articles així com de dos documentals sobre la Guerra Civil”

Pau Martínez Muñoz és llicenciada en Història de l’Art i doctora en Comunicació Audiovisual. El 2006 va rebre el premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica. Ha publicat articles relacionats amb la filmografia anarquista i ha participat en diversos congressos de l’Associació Espanyola d’Historiadors de Cinema, de la qual és membre.

- Qui és Mateo Santos?
La primera vegada que vaig sentir parlar de Mateo Santos (1890-1964) va ser citat pel professor Alejandro Montiel, que més tard es va convertir en el director de la meva tesi doctoral sobre cinema anarquista. No es coneixia res sobre ell a excepció que era periodista i havia dirigit la revista Popular Film, era autor de nombrosos articles així com de dos documentals sobre la Guerra Civil, però havia desaparegut a Mèxic; semblava que allà se’l va engolir la terra.
En defensar la meva tesi vaig marxar a Mèxic per tal d’esbrinar més coses sobre ell i descobrir com havia continuat la seva vida professional després de sortir dels camps de presoners francesos i fer el salt a l’Atlàntic, una dècada després de finalitzar la guerra. Em va interessar molt la seva figura com a intel·lectual llibertari que va propagar el cinema als locals obrers mitjançant xerrades i projeccions. Santos també va crear una Associació Espanyola de Cinema (ACE) amb la intenció de reproduir els postulats del “Cinéma du Peuple” francès i va intentar crear una escola cinematogràfica a Barcelona amb una mentalitat oberta i moderna.
Em va semblar que la figura de Mateo Santos era absolutament desconeguda i reunia prou elements significatius per a donar-la a conèixer.

- Quina formació va tenir i quina ideologia defensava?
Santos va tenir una formació autodidacta, va començar a publicar poemes de molt jove en Vida Manchega (1912-1920 Ciudad Real), una revista editada a la seva terra d’origen i al Eco artístico (1909-1923), una altra revista d’espectacles editada a Madrid. Després, ja instal·lat a la capital va a col·laborar amb La Tribuna de Madrid (1915-1922), i va entrar en contacte amb el periodisme professional a través de Enrique López Alarcón. Més tard, marxà a Barcelona i formà part del grup de Los Miserables amb Àngel Samblancat com a director d’aquest diari. A la ciutat comtal s’especialitza en el periodisme cultural i alterna la crítica teatral amb incursions en el món del cinema. També comença l’escriptura de novel·les curtes, peces dramàtiques i assajos. Però va ser amb la creació del setmanari Popular Film (1926-1937) on desenvolupa una visió sobre el cinema que pren com a model el film soviètic per a defensar el protagonisme de les classes populars. Des d’un posicionament anarquista critica obertament les polítiques culturals dels diferents governs i escriu articles amb els quals polemitza sobre els temes d’actualitat.

- Parlan'ns del conegut “Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona”
Immediatament després de ser sufocat el cop militar a Barcelona, la CNT-FAI va crear una Oficina de Propaganda i Informació capitanejada pel periodista Jacinto Toryho, qui va crear una Secció de Cinema i va posar a Mateo Santos com a director d’aquesta secció. Mentre Toryho organitzà els primers equips de reporters per filmar al front d’Aragó, Santos va muntar i escriure el comentaris de Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona. Aquest documental es va fer reunint el material que havia estat filmat per alguns aficionats de manera improvisada, gent que havia sortit als carrers de Barcelona entre el 19 i el 24 de juliol de 1936 capturant amb una càmera el que veien al seu pas. A aquestes imatges documentals es fan afegir algunes altres ficcionalitzades per donar-li més dramatisme a la cinta.

- Quina repercussió va tenir aquest reportatge?
Abans que Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona arribés a les pantalles dels cinemes espanyols, alguns fragments es van difondre inserits en noticiaris i documentals estrangers. Una còpia del film va arribar a Alemanya i un altre a Veneçuela, països des d’on es va manipular per difondre els continguts més virulents de la pel·lícula fora del seu context original. Es van utilitzar per a fer una campanya de contrapropaganda a la República oferint una imatge de caos i de sovietització que no es corresponia amb la realitat.

- Comenta’ns l’altre reportatge seu “Barcelona trabaja para el frente”
Aquest documental va ser un encàrrec del Comitè Central de Abastos, realitzat l’estiu de 1936 amb la intenció de mostrar la bona organització revolucionària del sindicat anarquista. Aquest Comitè s’encarregava de la distribució d’aliments als diferents mercats de Barcelona, als hospitals i al front de guerra. Les imatges fan un recorregut per diferents indústries agroalimentàries dirigides per comitès obrers de la CNT i al final apareix la seqüència més xocant amb els menjadors de l’hotel Ritz de Barcelona col·lectivitzats pels treballadors.
Però aquesta pel·lícula no es va estrenar mai ja que es va considerar inoportú exhibir abundància de menjar en un moment que ja havien començat a distribuir-se cartilles de racionament entre la població.

- I la seva producció bibliogràfica durant la Guerra Civil?
Durant la guerra, Santos no va deixar d’escriure articles publicats a diversos mitjans llibertaris com Amanecer, Mañana, Tiempos Nuevos, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. A més, la Conselleria d’Informació i Propaganda del Consell d’Aragó li va editar dos títols, Aguafuertes de la Guerra Civil i Un ensayo de Teatro Experimental, el 1937. El mateix any va escriure l’opuscle El cine bajo la svástica, on denuncia el cinema de propaganda feixista i nazi.

- Què se’n va fer de Mateo Santos després de la guerra?
Després de la guerra, Santos va passar pels camps de presoners francesos d’Argelès-sur-Mer i Le Barcarès fins agost de 1939. Després es va establir a Bordeus, anys més tard a Toulouse i finalment va marxar a Mèxic el 1949, on va viure al Districte Federal fins la seva mort l’any 1964.

- Quina és la importància i la vigència de Mateo Santos en l’actualitat?
Més que tota la seva obra periodística o com a narrador i assagista, que és absolutament desconeguda pel gran públic; la transcendència de Mateo Santos ha arribat a través de les dues pel·lícules que es conserven, Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona i Barcelona trabaja para el frente. Aquests són els primers documents visuals sobre la Guerra Civil que resten com a testimoni de la història amb la propaganda i la defensa dels ideals anarquistes. En aquestes pel·lícules apareix el germen del relat romàntic que varen construir els llibertaris sobre la guerra, una visió apassionada sobre els esdeveniments que els va tocar viure.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 183 de la revista Catalunya.