Entrevista a Pep Cara, militant compromès, dinamitzador de pràctiques i idees anarquistes

Pep Cara, de Berga, és un amic, una persona molt treballadora i productiva. Dues qualitats l’acompanyen: perseverança i alegria, que contagia els que ens movem pel seu costat. És un bon organitzador i dinamitzador. Una persona oberta i dialogant. Té un defecte, li costa dir que no, quan es tracta de lluites i de solidaritat militant. Jo sóc dels que també abuso de la seva bona fe, ja que l’he enredat a arreglar, corregir i millorar aquestes entrevistes al Catalunya. En resum, per no allargar-me, és un somiador que lluita per un món millor, igualitari, sense injustícies, llibertari. Tot i que ens veiem sovint aquesta entrevista l’hem fet per correspondència.

Pels que vulguin conèixer millor el pensament i la pràctica llibertaria d’en Pep, visiteu el seu bloc Rebequeries: www.berguedallibertari.org/pepcara

- Parla’ns de la campanya i recollida de signatures per evitar les retallades a la Universitat de Barcelona. Has rebut pressions?

Bé, jo treballo a la Universitat de Barcelona (UB), sóc Personal d’Administració i Serveis (PAS). A la UB la meitat dels treballadors són temporals, alguns de fa anys —com a molts altres organismes públics—. Aquesta recollida estava emmarcada en les accions que diverses persones precàries vam impulsar per evitar els acomiadaments que, cada tres mesos al llarg del 2011, ha anat anunciant la UB. Ho vam impulsar diverses precàries al marge dels sindicats tot i estar recolzats principalment per la secció de la CGT de la UB de la qual formo part. El conflicte segueix viu i no pinta bé. Més enllà de la manera de procedir de la UB: irracional, autoritària, opaca i contrària a la raó; a mi, personalment, m’ha fastiguejat molt més l’actitud de la majoria, que no totes, les companyes de feina. Creuen que l’obediència té premi i s’equivoquen. Aquesta és la pressió més gran, el desengany.

- Berga és terra de maquis. Explica’ns la difusió que esteu fent a Berga per donar a conèixer la silenciada i tergiversada vida dels maquis.

La Marxa-Homenatge als Maquis va començar a diversos punts de Catalunya l’estiu de 1998. El Joan, de la Llagosta, un militant hiperactiu i una gran persona va plantar la llavor, venint a l’Alt Llobregat —entre altres llocs— a escampar la idea de la marxa. Va passar per Sallent durant la jornada de record d’Agustín Rueda en el vintè aniversari del seu assassinat a Carabanchel. Sallent s’apuntava a la Marxa, Berga també ens afegíem i altres ciutats i pobles de Catalunya. Des de llavors, a Berga, cada any hem fet actes d’homenatge als maquis, els seus col·laboradors, les seves idees i les seves accions. També hem participat en els actes que organitzen altra gent, com els Trinxats de Lleida o els organitzats a Barcelona, pels companys de Bronka o la CNT de J. Costa o Negres Tempestes, entre d’altres.

- Quin és el teu rol en el Pèsol Negre, un referent i exemple per d’altres comarques, un diari que va a més.

Sóc una de les persones que participa en aquest projecte. El que més temps fa que hi sóc, això sí. Escric, reparteixo, de vegades maqueto, vaig a assemblees. En fi, una persona més del grup. Per mi és un projecte prioritari.

- Què és la Xarxa de Biblioteques Socials?

És una eina de coordinació de diferents biblioteques d'anarco-sindicats, ateneus, centres socials, centres de documentació, etcètera. Un dels projectes principals que vol tirar endavant és el catàleg col·lectiu d’aquestes biblioteques. Un projecte molt ambiciós, important i molt útil. Perquè els nostres llibres estiguin a l’abast de tothom que tingui interès a llegir-los, sense intermediaris ni especialistes. La cultura per a una persona que vol alliberar-se o s’està alliberant és important, un ingredient bàsic per esdevenir una revolucionària. A Berga formem les persones que volen catalogar amb la base de dades col·lectiva (un programa professional i lliure, el PMB). Si ens ho prenem seriosament en uns anys aquest catàleg pot ser una realitat i els nostres textos, fanzines, llibres, periòdics, etc., seran a l’abast de totes!

- I el Berguedà Llibertari?

És un portal llibertari, ara mateix gestionat per l’Ateneu Columna Terra i Llibertat, una de les organitzacions on milito. Existeix des de l’any 2004, des del 2006 amb el programa wordpress i vol donar a conèixer les notícies socials de la comarca i les informacions anarquistes d’arreu a la comarca. Actualment treballem per unir-nos amb els companys de Sallent, Manresa i Navarcles com vam fer amb el pèsol negre, per fer una cosa conjunta, entre més persones i col·lectius.

- Si fossis Secretari general, què canviaries?

No seria secretari general ni fart de vi, potser si fos fart de calvados..., no Txema no. D’altra banda, espero que qualsevol secretari general de CGT i el seu SP no pugui canviar res més que l’afavoriment i l’efectivitat a l’hora de fer tasques de coordinació entre sindicats i comportar-se de manera exemplar. Crec que és l’únic que pot i que ha de fer. Les altres coses que necessita l’organització (acabar amb el frontisme estèril, ser més que estrictes amb les hores sindicals i els alliberats i afavorir el rejoveniment de l’organització) no són coses que depenguin ni d’un secretari general ni d’un SP, depenen de tots i jo no veig al personal per la labor.

- Si fossis coordinador del Catalunya, què canviaries?

No tinc cap intenció de col·laborar amb més feina al Catalunya. La gent que el porta (coordina, escriu, maqueta, envia, etc.) fan molt bona feina, el Catalunya és una bona capçalera anarcosindicalista i llibertària que fa de portaveu de la CGT i que fins i tot va més enllà. Cadascú posaríem més textos d’allò que a nosaltres ens interessa, clar, i de fet crec que ho tenim fàcil: escriure i enviar-los-hi el material. D’altra banda, hi ha articles que no m’agraden, i espero que sempre sigui així, si m’agradessin tots els articles voldria dir que no és el periòdic d’una organització àmplia i plural sinó el d’un grup determinat. Per això ja hi ha altres publicacions i la possibilitat de fer-ne més. Conec perfectament la feinada, sovint ingrata, que comporta fer un periòdic, no ho dic per dir: el col·lectiu que fa aquest diari ho fan molt bé de fa anys.

- La teva columna al Catalunya té vida. Son relats d'actualitat, personals, i agradables de llegir. Com el diari d'un militant

M’agrada que t’agradi. De fet he volgut deixar-la de fer un parell de cops. El primer cop al cap d’uns mesos de fer-la vaig pensar que ja havia dit tot el que podia dir, ho vaig veure clar. L’altra va ser fa poc i per culpa de parlar amb tu segueixo fent-la. No se pas si duraré gaire més. Moltes columnes de les que he fet són bastant fluixes, per dir-ho finament. Algunes sí que m’han agradat, clar.

- Quin fou l’encàrrec per a la columna, o ho vas proposar tu?

A mi se’m va dir que parles de temàtica social des d'òptica anarquista o del mateix moviment anarquista. Va ser el Pau Juvillà de la CGT de Lleida qui hem va convèncer a fer-la. Miro de parlar o de temes importants de darrera hora que afecten tota la societat o també de temes específicament anarquistes que de vegades —no sempre— no tenen prou espai al Catalunya.

- Sobre què escrius i on escrius?

Escric sobre qualsevol cosa, sobre anarquisme tant a nivell històric com a l’actualitat, sobre organització. He escrit bastant sobre memòria històrica, també sobre pensament únic, també dins els moviments socials. Sobre Berga i tot el que passa en l’àmbit social, d’agressions al territori, en l’àmbit laboral… Sobre casos repressius que afectin a companyes anarquistes, siguin de la tendència que siguin, per mirar de donar a conèixer aquests casos, gairebé de qualsevol cosa. De vegades de coses que m’agraden i de vegades també fent com de periodista, perquè és un tema important tot i que potser no em ve molt de gust d’abordar-lo. He escrit bàsicament a mitjans llibertaris com el Pèsol Negre, el Catalunya, En Veu Alta, L’Enciclopèdic, Silencio Tóxico, també directament a webs com el Berguedà Llibertari o el meu bloc i també a mitjans d’àmbit local. Escric a qualsevol lloc, perquè sempre vaig amb presses cosa que hem sap molt greu perquè sé que puc fer anar malament el maquetador o el coordinador i això no m’agrada.

- Quins projectes o sobre què estàs treballant o esteu treballant?

A Berga treballem des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs en diverses edicions de llibres, és una feina lenta. També amb l’Agenda Llibertària 2012, ara mateix anem a corre-cuita perquè se’ns tira el temps a sobre i l’hem de treure ja. Pel que fa a la biblioteca els llibres ja els tenim catalogats ara ja estem amb la catalogació de la premsa. Des del centre i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat no parem massa la veritat. Igualment volem finançar-nos sense haver de dependre de la venda d’alcohol, com la majoria de grups fan o fem, això no és una cosa d’ara mateix, bé de cinc anys enrere, cada cop depenem menys econòmicament de la venda de begudes per la Patum i si tot va bé, espero que aviat ens financem totalment al marge d’aquesta lògica per mi és perversa i en la qual sovint ens veiem immersos els grups anarquistes. I bé, seguim programant actes culturals a Berga.

- En l’àmbit sindical què feu?

Pel que fa al sindicat tenim un parell de conflictes oberts, en aquest any de vida hem mirat d’organitzar-nos una mica i de ser un mínim de gent, no és fàcil. L’àmbit laboral fa temps que no és una lluita central i tenim poc marge de maniobra, tanmateix cal apurar aquest «marge» al màxim. Les característiques sociolaborals de Berga implica una lluita d’acció directa força clàssica: petites empreses on no hi ha representants dels treballadors, etc. És un dels projectes difícils.

- Ara unes preguntes que faig habitualment als entrevistats: Com t’has format en la vida?

Estudiant, treballant, i sobretot coneixent molta gent dins els àmbits anarquistes.

- Com ha estat la teva evolució i compromís polític?

Milito amb intensitat des de 1998. Abans investigava, llegia o anava a locals però no em comprometia. Un cop compromès no he parat. No dic que sigui una bona cosa, però crec que si t’hi poses, t’hi poses.

- Què entens per compromís militant?

Doncs participar en projectes destinats a l’alliberament individual i col·lectiu. En aquests projectes per mi cal tenir una participació activa, pensar en els interessos del grup i en els teus que per sort sovint coincideixen, assumir responsabilitats i portar-les a terme. Segurament, primer cal ser honest amb un mateix i saber que vols fer, en quina mesura, etc. No tenir actituds especulatives que frenin els altres, etc.

- Que estàs llegint actualment?

El darrer llibre de l’Eulàlia Vega i La Conjura de los Necios. Aquest estiu amb la segona part de les memòries del Jean-Marc Rouillan simplement he flipat.

- Com veus el moviment anarquista avui?

Amb moltes potencialitats i, encara, amb massa càrregues inútils en forma de paràsits (actituds de persones), vicis (maneres de fer), prejudicis (dogmes), poca organització, etc. Em sap molt greu que la Xarxa Anarquista (2007-2009) no reeixís i, tard o d’hora caldrà tornar-hi. Per sort hi ha anarquisme fora de les organitzacions tradicionals.

- Diguem algun personatge històric i actuals que t’inspiri

Te’n diré d’actuals: moltes companyes amb les quals faig coses: de Manresa, Sallent, Navarcles i Berga. El Senzill. També companyes de Bronka, de la marxa-homenatge als maquis, dels Trinxats, de l’assemblea del Vallès. M’inspira la gent que s’ho curra, que treballa per allò que vol. Anarquistes sense adjectius que tot i les contradiccions de la vida, no paren de fer coses. En canvi no suporto els que donen lliçons i no foten res, els que viuen de rendes, els que obstaculitzen la feina dels altres. No m’agrada el purisme immobilista, ni el reformisme de tot s’hi val. Detesto el frontisme irracional, el paternalisme, el bonrollisme, etc. Pel que fa a personatges històrics, també tants com vulguis i fins i tot de suposadament contraposats.

- Declaració de principis. Té moral l’anarquisme? Quina és la teva moral, com anarquista?

Va parir! Buf. Jo crec que calen pocs principis i força clars. Això és el que més m’agrada de l’anarquisme. I després crec que cal certa flexibilitat a l’hora d’aplicar-los. Dir això i no dir res, segurament, és el mateix. Sí els principis o la seva aplicació, no ens deixen lluitar contra la injustícia o ens porten a la inacció, no em valen. Si no tenir-los en compte ens porta a un tot s’hi val, tampoc m’interessa el tema. És complicat, tant en projectes col·lectius com quan ens ho apliquem a la nostra vida. Però clar, aquesta és la gràcia.

- Una persona per entrevistar

Ostres hi ha moltíssima gent interessant que té molt a dir, però moltes estic segur que no voldran ser entrevistades. Així que les que tinc segur el no, m’estalvio de dir-te-les tot i que són la rehòstia. Bé, no se, jo entrevistaria al Pere Gener i el Marc del sindicat de Sallent i al Juan Pedro dels Amics d’Agustín Rueda, al Xavier Oliveres de Navarcles, a la Txell que d’energies en tots els sentits ens sap moltíssim, a les companyes que fan el fanzine Silencio Tóxico de Ponent, al Roger un dibuixant de talent incalculable, a les companyes que de fa poc porten l’Ateneu Llibertari de Sants, a la Xus de la secció sindical de la UB, algú de Ràdio Bala de Manresa, a la Carmen de la llibreria la Rosa de Foc, al teu amic Jean-Marc Rouillan, a la gent del Pilum de Sort, algú de l’editorial Aldarull i també d’Anòmia, ah! i de l’Assemblea Llibertària del Vallès Oriental; en fi, no ens els acabarem pas.

- Vas a Colòmbia de vacances i feu una xerrada sobre els maquis a Bogotá, quina relació teniu amb els grups anarquistes colombians?

A Colòmbia ara mateix hi ha un gran company i amic de Berga. A més conec algunes companyes colombianes a través de les companyes manresanes. Ara han fet a Bogotà el Centro Social la Grieta, vam fer un dinar per treure diners per mirar d’ajudar-los i el 16 de novembre hi farem una xerrada: «Resistencias libertarias en Catalunya: De los maquis al MIL i los GARI» i tinc el plaer d’anunciar-te que hi xerrarem tots dos!

- Desprès et faré visitar la selva amazònica. Com veus les divisions actuals en el món llibertari i anarcosindicalisme en particular

Ja ho he dit altres vegades. Sobre el paper, és a dir en teoria, la unificació de l’anarcosindicalisme en una sola organització és perfectament possible. Tot i que a la pràctica, tenint en compte la gent que som, és totalment impossible. Potser amb el temps serà simplement ineludible, quan la patronal, en sentir-se tant forta, i l’estat canviïn el model sindical traient les eleccions i les subvencions. Això seria el millor que ens podria passar, tot i que la unificació seria igualment difícil, com dic, per la gent que porta els anarcosindicats. Pel que fa al moviment llibertari no sindical, crec que falta un mínim de coordinació o organització, però no clàssica, simplement coordinació, veure’ns les cares amb més freqüència i tirar alguns projectes en comú, sense que calgui cap gran organització.

- Parla’ns de les qualitats que hi veus als diferents anarcosindicats

D’entrada cal dir que cap model anarcosindicalista ha triomfat. Tampoc les crítiques al treball donen massa alternatives. Les crítiques mútues dels anarcosindicats eren força encertades: la CNT amb els anys ha perdut presència al món del treball i una mala interpretació del purisme l’ha portat a la inacció mentre que la CGT ha esdevingut un sindicat massa delegatiu, massa integrat en un model que diu rebutjar i, encallat com la CNT, en massa dinàmiques inútils. Si anem en allò més concret, cal reconèixer que la CNT-AIT els darrers anys ha pres un rumb de coherència activa, guanyant presència al món del treball i portant pràctiques dignes d’imitar; això ha estat gràcies a una important renovació dels militants i de pràctiques. La CNT de Catalunya (J. Costa) per mi té un model encara més digne d’imitar, ajustat a la realitat actual, ja que és prou flexible per abordar qüestions laborals, de veïnatge, de repressió, de drets civils, presos, feminisme o de difusió cultural; un ampli grup d’afinitat molt lluitador.

Pel que fa a la CGT li falta just fer això que ha fet la CNT: li cal una renovació. El problema principal de la CGT catalana, al meu entendre, és que es troba immersa en uns conflictes interns estèrils i que no responen a arguments raonables sinó que estan determinats pel frontisme, és a dir, per afinitats que no responen principalment ni sempre a un enfrontament de models sindicals ni tant sols ideològics. Per treballar amb un o un altre, per solidaritzar-se, per actuar contra un comportament censurable d’un delegat o secció, el primer que es mira és de «qui és», quina etiqueta porta. Lamentable. Davant d’això, i a falta d’un impuls important de renovació, el millor que es pot fer és continuar en els conflictes locals d’empresa i pobles o ciutats, o bé, marxar. Estar confederat ha de ser útil, sinó ho és, el millor és marxar.

- Marxar no és tirar la tovallola, renunciar, deixar-ho tot en mans dels que es dediquen als conflictes estèrils?

Sí, sempre ho he pensat, però també entenc la necessitat de marxar que té la gent, sobretot quan el dia a dia és un patiment. Per mi la qüestió principal és si l’eina és útil o no, si és útil val la pena quedar-se, clar.

- I les qualitats de la CGT? crec que te les has deixat

Si de vegades em passo de pessimista. La virtut principal de la CGT és que és un sindicat petit però prou gran, amb presència real al món del treball, amb persones combatives, diverses i amb moltes potencialitats per ser una eina molt útil per l’alliberament.

- Com veus les lluites que s’acosten i el moviment 15-M?

Doncs amb moltes possibilitats i molts dubtes, clar. Ha quedat clar que hi ha motius per rebel·lar-se i què moltíssima gent que abans no feia res col·lectivament ara sí que ho fa. També és clar que som capaces de fer manifestacions multitudinàries. Ara cal saber que més podem fer. Si la gent s’organitzarà en projectes socials, nous o vells, que tinguin perspectives a mig o llarg termini. També cal veure si la gent s’aplica el conte en la seva vida personal. No sé. Sigui com sigui, el moviment, és tant heterogeni que qualsevol alabança o crítica seria parcial. A mi, el seu pacifisme, tot i que tàcticament útil en algun moment, m’ha semblat embafador. Crec que pot ser útil per anar escalfant motors i tenir una situació, en uns anys, més favorable d’una banda a la rebel·lia i, de l’altra, a ser amos de les nostres vides en tots els àmbits: treball, cultura, coneixement, oci, relacions, etc.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada al núm. 133 de la revista Catalunya-Papers

>>> En el Catalunya de gener 2012 entrevistarem al filosof anarquista Heleno Saña. Els que vulgueu participar amb preguntes, envieu-les a txemabo@gmail.com, indiqueu el nom amb el qual voleu que aparegui i, clar, la pregunta o preguntes que li voleu fer. Participa! Gràcies!