CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Rafael Cid, escriptor i periodista: “La democràcia o és directa, o no és democràcia”

Dilluns, 7 juliol, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

“Quan els de baix, la majoria social, deleguen en uns pocs, en una elit, s'instaura el govern de l'oligarquia”

“La crítica del muntatge electoral no significa la ponderació de l'abstencionisme sense més”

Periodista i analista polític. Va ser redactor en cap de la revista “Cambio 16” i membre de l'equip d'investigació del diari “El País”. Premi Ortega y Gasset de periodisme. En l'actualitat escriu en diferents mitjans alternatius lligats als moviments socials i a l'activisme ciutadà. Conferenciant, és assidu col·laborador del diari “Rojo y Negro” i de Radio Klara. És el prologuista del llibre “La ficción democrática” (La Linterna Sorda, Madrid 2013).

- Parlem del llibre “La ficción democrática”

És un recull de textos de tres autors anarquistes de principis del segle XX en els quals es qüestiona la naturalesa democràtica de les eleccions i la forma del consentiment polític (i sindical) que suposa la base de l'actual sistema capitalista neoliberal. Parlem de gent com el gallec Ricardo Mella, un referent indispensable del moviment anarquista espanyol i dels francesos Sébastien Faure i Albert Libertad, llibertaris els tres de diferents corrents, que van ser pioners en denunciar la fal·làcia d'una forma de gestió de la cosa pública que es pretén com el govern del poble però que en realitat no és sinó la legitimació de la oligarquia, l'exclusió del dret a decidir i l'acceptació de la servitud voluntària. Perquè la representació política, és a dir, quan els de baix, que són la majoria social, deleguen en uns pocs, en una elit, allò que s'instaura és el govern de la oligarquia.

En concórrer a les urnes per optar sobre unes candidatures polítiques prèviament seleccionades i cuinades per les cúpules dels partits, en llistes tancades i bloquejades, el resultat és una estructura vertical i jeràrquica de governants i de governats, de dirigents i de dirigits, en la qual la sobirania es lliura a les elits. El govern de les elits i no el govern del poble, pel poble i per al poble, que és la fórmula amb la qual es publicita la democràcia representativa. La democràcia o és directa, sense adjectius, conservants ni colorants, o no és democràcia. Es tracta d'una “ficció democràtica” perquè en consentir-la, triem els nostres amos. No obstant, convé advertir, contra allò que molts creuen als nostres mitjans, que la crítica del “trágala” electoral no significa la ponderació de l'abstencionisme sense més. Aquesta és una altra història.

- Dels protagonistes del llibre, Albert Libertad és el gran descobriment.

Certament, recuperar un personatge de l'atractiu intel·lectual i la qualitat literària d'Albert Libertad, autèntica dinamita cerebral, ha estat un encert, perquè a més demostra la vitalitat del pensament llibertari en autors que, per no haver estat en el nucli d'acció de les organitzacions anarquistes tradicionals, van quedar ressagats en l'interès dels historiadors. El corrosiu individualisme de Libertad i el seu potencial iconoclasta és una prova de la riquesa existent en aquesta plèiade d'escriptors que poblaven la galàxia editorial anarquista, possiblement la ideologia antisistema que més i millors diaris i revistes va tenir. Per això, el treball d'exegesi realitzat per La Linterna Sorda investigant en arxius i biblioteques té tant de mèrit.

- Parla'ns de Sébastien Faure

Faure no fa sinó impugnar des del sentit comú la fal·làcia electoral destacant l'absurditat de creure que donant un xec en blanc als de alt prosperaran els de baix, significant la impotència que suposa aquesta delegació de la pròpia experiència, denunciant la inevitable corrupció que comporta la professionalització política sense control i finalitzant amb la nocivitat que aquesta pràctica reglada suposa per a la dignitat humana, la justícia i la llibertat. Cal tenir en compte el gran valor que aquestes denúncies tenien en aquell primerenc segle XX, fetes gairebé en exclusiva des del socialisme antiautoritari, quan des del costat marxista, el socialisme autoritari, venia el pensament únic del sufragi com una conquesta obrera.

- Ricardo Mella

Mella és un pensador de referència del moviment llibertari. Per la seva integritat moral, la seva cultura, el seu compromís amb els febles, la seva enteresa intel·lectual i per veure, abans que ningú, la secreta dominació que hi havia en la dinàmica electoral excloent de la participació democràtica. Tinguem en compte que “La ley del número” s'escriu entre 1893 i 1894, gairebé un quart de segle abans que prestigiosos sociòlegs, com Moisey Ostrogorsky i Robert Michels, alertessin sobre els perills de la oligarquització política.

- Sorprèn la vigència dels autors compilats

Sorprèn perquè som uns il·lusos que hem acceptat allò anormal com a normal i allò irracional com a racional, subvertint l'ordre dels factors de la lògica política i el sentit comú. Però en realitat, som uns nans a les espatlles dels gegants que ens van precedir. Només cal trobar aquests ancestres lliures i llibertaris i no deixar-nos encegar pels falsos popes que només busquen la nostra passivitat per seguir portant l'aigua al seu molí. Atrevir-se a pensar per un mateix, deia Kant, és la virtut de la veritable Il·lustració i d'això els anarquistes en van fer un món. Dinamita cerebral és el que fa falta i sobren guerres, violència i pessebrisme.

- És la democràcia directa una alternativa?

Aquí hem de ser inflexibles. Ni la democràcia directa ni tan sols l'anarquisme són l'última paraula en la vida social i individual. Són, això sí, els paràmetres indispensables per viure una vida realment humana. Fins que no posem a zero el quilòmetre de la civilització no podrem avançar en la conquesta de la felicitat. I per això, entre d'altres coses, necessitem de l'anarquia (com la més alta expressió de l'ordre, perquè és espontani i no forçat) i de la democràcia (perquè suposa l'autogestió de baix cap a dalt virtuosament). I mentrestant, hem de seguir sent utòpics i lluitar orgullosament per l'impossible.

- Quin és el nivell de salut democràtica en el sindicalisme actual?

En el pseudosindicalisme oficial, el mal anomenat representatiu o majoritari de les CCOO i de la UGT, és inexistent perquè es regeix per la mateixa “Llei del número” que domina en el plànol polític. Com a molt, s'adornen amb una espècie de “centralisme democràtic” per al consum dels dropos mentals i dels perversos intel·lectuals. Només cal veure el caràcter gairebé vitalici del càrrec que ostenten molts “líders sindicals”. En el sindicalisme alternatiu, de base militant, sense funcionaris alliberats, confio que existeixi una cultura més decent i democràticament bel·ligerant. És l'única manera de projectar el present cap al futur sense desnonar el passat. El problema radica en com fer aquesta des-educació ètica i participativa en un territori com el sindical-laboral on el personal està acostumat al “que inventin ells”, els capos de sempre.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 162 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció