CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Rafael Uzcátegui, militant llibertari de Veneçuela: “Tot lideratge carismàtic té data de caducitat”

Diumenge, 13 febrer, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Edgar López - El Nacional

Per a afirmar que el procés polític liderat per Hugo Chávez no és una revolució sinó un espectacle, que pot alegrar o entristir a un aforament estès per la globalització, Rafael Uzcátegui contrasta les paraules amb els fets: durant els últims 11 anys no s'ha trencat amb l'esquema de país subjecte al petroli i “cada vegada que el Govern afirma que la seva política petroliera és de caràcter sobirà i antiimperialista, aprofundeix la seva relació comercial amb empreses transnacionals”. Des del títol, "Venezuela: la revolución bolivariana como espectáculo", el seu llibre convida a la desmitificació. Amb el subtítol "Una crítica anarquista al gobierno bolivariano", avança la seva perspectiva del país i del món.

­* Molt s'ha escrit sobre, contra i a favor de Chávez. Què és el que aporta de nou el seu llibre? ­

Intentem analitzar a Chávez des del seu propi discurs. És una confrontació dels postulats del chavisme des d'una posició clara i obertament d'esquerra.

* Els indicadors socials que exhibeix el chavisme són el signe d'un Govern efectiu? ­

El Govern va poder mostrar uns indicadors molt bons entre 2006 i 2008. A partir de 2010 la situació és deplorable. Per això sostenim que l'anomenada revolució bolivariana és un espectacle per a l'auditori global sense millores estructurals en la vida quotidiana de la població. Hi ha signes molt greus, com els relacionats amb la inseguretat ciutadana, que també disminueixen la qualitat de vida. S'han desenvolupat polítiques assistencialistes que no han significat una millora estructural. Hi ha unes missions que en algun moment van tenir resultats positius, però en els últims 11 anys, per exemple, les dones han parit en les condicions més precàries i més insalubres.

* ­Es refereix a les missions com una expressió de la cultura de campament. Què vol dir? ­

La imatge és de José Ignacio Cabrujas. La cultura de campament és pensar que els problemes es resolen amb operatius d'emergència que duren dos dies, sense previsions de mitjà i llarg termini.

­* Afirma que el procés que lidera Chávez no és una dictadura ni una rèplica del model cubà, tampoc revolució. Per què no és revolució? ­

Perquè constitueix una continuació i no una ruptura de totes les matrius sociopolítiques que han existit a Veneçuela. Chávez només admet comparances amb els 10 anys anteriors al seu mandat, que són anys de crisis posteriors al Divendres Negre. Així qualsevol comparança li va serà favorable. Però, si es prenen en compte altres períodes, hi ha unes clares continuïtats. Tot el seu discurs és una mala còpia del dels adecos (del partit Acción Democrática) del 45. Una de les raons per les quals el govern de Chávez no és una revolució, entesa com un trencament estructural, és que persisteix una visió de modernització basada en l'extracció de recursos naturals. Això és una clara continuïtat. Tenim un projecte de modernització que segueix, bàsicament, els patrons del passat. Paradoxalment, el principal referent no té a veure amb el nacionalisme sinó amb la sembra petroliera d'Arturo Uslar Pietri. Estic d'acord amb Domingo Alberto Rangel: Chávez és un adeco extravagant. Encarna una manera de pensar i de governar basada en el control de l'Estat i de totes les forces socials.

­* Quan es refereix al tema petrolier, afirma que mentre s'ataca a l'imperi es negocia amb les transnacionals.

Hi ha gent que pensa que Veneçuela és la punta de llança de la conspiració comunista internacional, la qual cosa no té cap base en la realitat. Estem en un món globalitzat on l'important són els fluxos de diners. El paper que se li ha assignat a Veneçuela és de ser una maquila energètica per al mercat internacional. I aquest paper ha estat aprofundit per Chávez. Fa 15 anys era inimaginable la creació d'empreses mixtes amb la Repsol, Chevron, British Petroleum. S'hauria generat una reacció en contra molt forta. Però ara, mitjançant un discurs que emmascara totes aquestes relacions amb els grans centres de poder capitalistes, es pregona un vaporós projecte de sobirania energètica. ­

* Per què vaporós? ­

Perquè estem parlant que aquestes companyies transnacionals tenen fins a 45% de les accions de les empreses mixtes. És a dir, no hi ha sobirania de cap tipus, sinó un acoblament progressiu a les principals tendències de la globalització econòmica en el món.

­* En el llibre es registren els advertiments d'alguns partidaris del chavisme sobre vicis en el Govern. Es va fer cas omís i es va atacar al crític. Això és definitori d'aquest procés polític? ­

Aquest és un procés basat en la dominació carismàtica que recela molt dels lideratges intermedis. Les crítiques més dures de Chávez o del chavisme cupular han estat contra els representants de l'anomenat chavisme sense Chávez. El primer que jo els dic als estrangers que vénen a Veneçuela és que aquí no hi ha un simple enfrontament entre l'esquerra i la dreta. En el moviment chavista i en el moviment opositor hi ha una diversitat d'actors que no es poden uniformar en una sola ideologia. Dintre del chavisme hi ha una sèrie d'iniciatives i d'actors que tenen llarga data com líders socials i comunitaris. Aquest sector serà clau en la transició del país cap a qualsevol direcció, perquè difícilment poden ser adjectivats o desqualificats com colpistes o opositors. Són persones que van protegir el projecte polític del President perquè van pensar que anava a redundar en una millora de la qualitat de vida de la població. Tot lideratge carismàtic té una data de caducitat.

­* Per què la multipolaritat és un mite? ­

Molts, sobretot en l'exterior, han comprat la idea que Chávez representa un moviment mundial que qüestiona l'hegemonia d'Estats Units. És un mite perquè aquest és un fenomen que té no menys de 20 anys i que no està sent protagonitzat per Veneçuela. Quan els europeus s'assabenten que a Veneçuela es mostren les relacions amb la Federació Russa com una relació antiimperialista es moren de riure. El món és multipolar amb o sense la participació de Chávez. En l'exterior es té una visió maniquea i infantil sobre el procés polític veneçolà.

­* Per què infantil? ­

Perquè és mentida que a Veneçuela l'esquerra li està guanyant la batalla a les forces del mal.

­* Per què apostar tant pels sectors crítics dintre del chavisme? ­

Perquè després d'haver estat en les entranyes del monstre, estan advertint amb propietat que el rei està nu.

­* Per què creu que el terme procés s'ha buidat de contingut? ­

La majoria de les idees del chavisme són agafades d'altres experiències. De procés es parlava en el Xile de Salvador Allende com trànsit del reformisme a una transformació veritablement revolucionària. Aquí a Veneçuela hem assistit a un procés de resemantització. Parlem de sobirania alimentària quan importem més de 70% dels aliments. S'han col·locat paraules políticament correctes a uns processos de dominació acoblats amb les tendències de globalització mundial. Tot això de la democràcia participativa i protagònica no és més que un discurs per a obtenir vots. No hi ha una real i decidida aposta pels sectors marginats del país, sinó que imperen els desitjos d'una nova burocràcia de romandre en el poder i gaudir de privilegis.

­* Hi ha qui opinen que el problema no és Chávez, sinó el chavisme; que no n'hi ha prou amb sortir de Chávez?

Li agradi o no a la gent, Chávez ha creat un fenomen socio-polític que ho transcendeix. Hem d'aprendre del que va passar en Argentina amb Perón i a Perú amb Fujimori. El fujimorisme, per exemple, té 20% del vot dur a Lima. El millor que podríem fer és crear totes les condicions perquè el chavisme i Chávez s'enfonsin dintre de les seves pròpies contradiccions i que no hagi altra sortida que altres persones poguessin estar imaginant.

­* Sortides de força? ­

Aquestes són les pitjors perquè revigoritzarien el mite entorn de Chávez i el chavisme.

­* Està parlant d'una implosió del chavisme? ­

Aquest és el millor escenari, pel qual tots els actors polítics no estatals i no chavistes haurien de treballar. Avui el moviment chavista està necessitat d'un altre 11 d'abril per a poder arribar a 2012.

­* L'escenari de la implosió podria implicar una sort d'espera pel que ens ofereixi el destí.

Tot depèn de l'acompliment dels diversos actors. Per a mi ha estat molt important les escissions del chavisme. La popularitat de Chávez no és una garantia al seu favor.

­* Vostè conclou amb una aposta pels moviments socials, que no als partits o a la classe obrera.

Els moviments socials autònoms són els únics que poden catalitzar els canvis socials de manera autèntica, sempre que mantinguin autonomia en termes d'objectius i les maneres d'assolir-los.

* En què s'assembla el moviment social que vostè promou a la societat civil i, d'altra banda, a l'anoment poder popular?

­Sóc absolutament contrari a la noció de poder popular perquè crec que és una actualització de la vella teoria de la dictadura del proletariat. Les definicions del que és popular es fan des dels centres de poder, que van a cooptar i a institucionalitzar totes aquestes organitzacions. El que pot catalitzar la implosió del chavisme és la crisi econòmica que farà més visible el malestar social i la ineficiència del President. Els esforços per ideologitzar la conjuntura potser no siguin suficients, per exemple per a justificar aquest paquet de lleis aprovades per l'Assemblea Nacional, que no és altra cosa que donar-li a Chávez poders dictatorials.

>>> Entrevista realitzada pel diari digital veneçolà "El Nacional" el 02.01.11.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció