CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Saturnino Mercader i Josep Garganté, de CGT-Autobusos de TMB: “Els sindicats han de passar a l’ofensiva”

Divendres, 11 febrer, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 7 de novembre passat la secció sindical d'autobusos de TMB de la Confederació General del Treball (CGT) havia convocat a Barcelona una vaga d'autobusos en protesta per l'elevat cost econòmic –a càrrec de les arques municipals– de la finalment fracassada visita de Benet XVI que, finalment, i després de la petició d'il·legalització per l'empresa, la secció sindical es va veure obligada a desconvocar. Parlem amb Saturnino Mercader i Josep Garganté, dos dels més coneguts sindicalistes de CGT i protagonistes d'una de les majors lluites laborals que ha viscut la ciutat de Barcelona en aquests últims anys. Per a Mercader i Garganté el sindicalisme ha d'anar més enllà dels límits imposats –i autoimposats– i avançar cap al futur.

- El vostre sindicat va guanyar protagonisme (tot el món a Barcelona ho recorda) arran de la proposta dels conductors d'autobusos per a aconseguir dos dies de descans setmanal. Recordem una mica, si us sembla bé, en què va consistir, com va ser aquesta vaga, com us vau organitzar...

* Garganté: El conveni del 2005-2008 l'havien signat CC.OO., UGT i el SIT (un sindicat independent molt groc i pro-empresa). Durant un any es va fer el teatre que es negociava i, semblava clar que signarien sense aconseguir millorar els descansos, una reivindicació històrica. Tots els sindicats anaven en la mateixa plataforma de conveni. Nosaltres, com CGT, vam muntar una altra. Abans que ho signessin ja convoquem vagues, però només com CGT, ja que la resta de sindicats no estava per la feina. Aquestes mobilitzacions no van ser un èxit a nivell extern: va parar solament un 10% de la plantilla i no aconseguim forçar a l'empresa a negociar millores. Però per a nosaltres va ser un èxit intern perquè, tenint uns 125 afiliats, vam aconseguir mobilitzar a 300 (és a dir, més del doble dels que érem) d'una plantilla de 4.000, comptant als mecànics, porters i conductors. Més tard ens vam adonar que aquesta mobilització ens va servir per a acumular forces, però en aquell moment ens va semblar un desastre, perquè ningú a Barcelona semblava adonar-se que estàvem en vaga i tampoc semblava que tinguéssim repercussió en la pròpia empresa.

Finalment es va organitzar un referèndum –ja que els altres sindicats no organitzaven assemblees decisòries– perquè la plantilla decidís si acceptava aquest conveni o no. Hi havia dues urnes, perquè també es modificava, sense millorar, el sistema de descansos dels conductors. Una de les urnes era per als conductors (uns 3.000 treballadors) i l'altra per als restants 1.000 treballadors. CC.OO. i UGT van cometre l'error de declarar que, si en una de les urnes sortia el “no”, no signarien el conveni. I en la urna dels conductors va sortir el “no”. Però ho van signar igualment. En les eleccions sindicals CGT va passar de ser el quart sindicat en vots a ser el primer. Això ens va atorgar una responsabilitat –encara que CC.OO., UGT i el SIT sumaven majoria– i també el tenir la iniciativa per a aconseguir resultats, ja que els treballadors ens havien votat i donat la seva confiança.

És llavors quan vam començar a treballar per a intentar superar el problema que sempre havíem tingut a l'hora d'anar tots els sindicats junts en la negociació i en un moment donat quedar-nos sols perquè CC.OO., UGT i el SIT acabaven signant un acord a la baixa mentre nosaltres seguíem reclamant la reivindicació completa i els treballadors no ens seguien perquè ho donaven tot per tancat.

Llavors a Mercader se li va ocórrer organitzar un comitè de delegats sindicals que fossin conductors. En la cotxera escoltàvem freqüentment que els conductors (que és el col·lectiu més gran i al que més afectava el problema) es queixaven que amb un dia de descans no tenien suficient (llavors teníem 5 dies de descans al mes, tres setmanes un dia i la quarta dues). Aquest comitè de delegats de tots els sindicats estava format per conductors (fins i tot els que no exercien com a tals) i tenia com objectiu aconseguir un acord comú per a dur a l'empresa i, si l'empresa no ho acceptava, començar les mobilitzacions. Durant tres o quatre mesos de reunions, CC.OO., UGT i SIT no ens van portar cap proposta i l'única cosa que ens van demanar era rebaixar la nostra. En aquest moment, com CGT, després de quatre mesos sense arribar a cap acord i insistir-nos a esperar dos anys més fins al nou conveni, vam informar al comitè d'empresa que començaríem una campanya per a donar a conèixer la falta de descansos. La campanya de conscienciació anava dirigida tant cap a dintre (els propis conductors) com cap a fora (usuaris i opinió pública). En el procés Mercader es va trobar que a Madrid, Sevilla i altres ciutats els conductors comptaven amb dos dies de descans. El que es demanava no era cap utopia.

Quan engegàvem aquesta campanya de comunicació, ACTUB (un altre sindicat que hi ha en l'empresa) i un sector del SIT, concretament els conductors, es va dividir i va voler participar amb nosaltres. Com no podíem utilitzar les seves sigles (perquè no era el sindicat, sinó un sector del mateix), creem el Comitè de descansos, sense sigles, de manera alegal, i vam fer una crida a tots els afiliats i delegats de CCOO i UGT que volguessin participar, amb la condició que els delegats havien d'anar a treballar com a mínim un dia a la setmana i que els diners dels membres del comitè de vaga anessin a una caixa de resistència. Més tard, com Comitè de descansos, vam decidir un atur de quatre hores per a organitzar una assemblea. Esperàvem a cinc-cents conductors i finalment es va presentar gairebé tota la plantilla: va parar el 90% de l'empresa. Allí vam decidir que si les condicions no canviaven abans dels Nadal del 2007, aniríem a la vaga.

* Mercader: La clau va ser que ningú anés amb pancartes ni banderes del seu sindicat: tot el món sap on està i se sent orgullós del sindicat on milita. Així no es va produir la divisió que es produeix quan la gent comença a veure pertot arreu pancartes amb diferents sigles. Decidim començar a lluitar pels dos dies i fer-lo de manera assembleària. Decidim que el que començàvem allà tots junts ho acabaríem tots junts. Hi havia una antiga dita dintre del sindicalisme que deia que en totes les guerres hi ha morts, és a dir, que en tota lluita sindical hi ha acomiadaments. Nosaltres decidim en canvi que tots els que començàvem acabaríem. La gent estava molt cremada. Baixem per Via Laietana fins a la Plaça Sant Jaume i vam intentar ficar-nos per sorpresa en l'Ajuntament. Només van aconseguir entrar un parell de companys, però aquell dia va ser un èxit i a l'endemà es parlava d'això en les cotxeres. De fet, semblava que CCOO començava a replantejar-se les coses i fins i tot ens va enviar un correu electrònic (o una trucada de telèfon, no ho recordo bé) per a participar en l'assemblea, però ens posava una condició: que no els poséssim condicions (o sigui, que no volien anar un dia a la setmana al seu lloc de treball). Naturalment, ho rebutgem. A partir d'aquell moment es decideix tot un seguit de mobilitzacions en dates clau.

* Garganté: Les primeres mobilitzacions van ser durant la setmana de Nadal, en els dies que s'efectuen més compres. La segona va ser just abans de les eleccions estatals. Després tots els dijous i finalment una vaga indefinida. En total vam fer unes 18 jornades de vaga en sis mesos. Després negociem el conveni durant un any, fent aturades. La mobilització va durar, en total, potser un any i mig.

* Mercader: Va haver-hi molt d'activisme. Entre vaga i vaga es van fer moltes coses. En les vagues que van coincidir amb la campanya electoral de les eleccions municipals vam anar a protestar als actes de campanya de l'alcalde, en el Fòrum (on posava la primera pedra del futur zoològic), a Sant Andreu i en molts altres llocs. En aquell procés l'empresa no va voler en un primer moment negociar amb nosaltres. Hi havia un conveni signat i ens deia que esperéssim a la signatura del següent. Volíem que parlessin amb nosaltres, i com no van voler, llavors van començar la repressió: TMB va sancionar a més de 20 companys; a mi em van suspendre de sis mesos de treball i sou i em van posar una denúncia penal. L'empresa intentava ficar-nos por perquè teníem convocada una altra vaga, però l'única cosa que va aconseguir va ser tenir de cop i volta a 20 alliberats, perquè utilitzem el temps de la sanció per a dedicar-nos tot el dia a anar a les cotxeres i fer campanya. Creem una caixa de resistència i editem uns bons solidaris que es podien fins i tot comprar fora de l'empresa. Es va veure que hi havia una altra manera de lluitar i de fer les coses. Tot això va generar moltíssimes simpaties.

- Quins suports vau tenir de les associacions veïnals i moviments socials?

* Mercader: Moltíssim. Va ser vital per al triomf d'aquella lluita. Li guanyem la partida de l'opinió pública a l'empresa, que en un moment donat va arribar a afirmar que també volia els dos dies, i això mesos després d'editar un tríptic que van repartir per tots les bústies de Barcelona on deien que ja teníem els dos dies, que érem uns radicals, etcètera. Després es van obrir les negociacions directes entre nosaltres i l'empresa.

* Garganté: Hi ha tres coses que nosaltres vam fer de manera diferent a les nostres pròpies mobilitzacions anteriors: la primera era que no es tractava d'una mobilització defensiva, sinó ofensiva: demanàvem una reducció de la jornada anual sense pèrdua econòmica. Això va agafar desprevinguda a l'empresa. Si observeu la història de la reforma laboral, això s'ha repetit una vegada més: són els sindicats els que van un pas per darrere i la patronal i el govern qui han marcat l'agenda. Doncs bé, amb nosaltres va ocórrer el contrari: vam ser nosaltres els que marquem l'agenda. Això li creava un problema a l'empresa, ja que nosaltres anàvem un pas per davant i ella anava un pas per darrere.

La segona és que –com a mínim per a un sector de nosaltres– enteníem que havíem de convertir un problema laboral en un problema polític: qui determinava si se solucionava allò o no, no era ni la presidenta de TMB, Assumpta Escarp, sinó l'Ajuntament de Barcelona, que és qui designa i qui mana en TMB. Així que no vam fer una campanya contra Assumpta Escarp –perquè pràcticament no la coneix ningú– sinó contra l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que és a qui tot el món coneix i pot votar o no. És Hereu qui havia de buscar una solució. Convertim la vaga en un conflicte polític a nivell de ciutat.

La tercera és que vam entendre que no podíem fer les vagues com les havíem fet fins a llavors, és a dir, a nivell intern. Tenir als treballadors al teu costat és important, però no ho és menys tenir a molta gent de fora que participi perquè la nostra propaganda arribés als barris i tinguessin així la nostra argumentació de primera mà, que si es feien uns diaris te'ls distribuïssin, que pressionessin des de les associacions de veïns, etcètera; per a estendre aquest conflicte fora de l'empresa. Per desgràcia aquestes coses normalment no es fan. Per això nosaltres vam poder aguantar i va sortir tan bé.

* Mercader: Concretament ens va ajudar moltíssim un grup de periodistes en l'edició de tres diaris gratuïts que militants van distribuir per tota Barcelona. Van ser uns 60.000 exemplars en total (20.000 de cadascun). Els dies que no fèiem vaga els posàvem en els autobusos i els mateixos companys els repartien dintre de l'autobús o els posaven en els seients quan arribaven a un final de línia. Altres diaris es van repartir pels carrers, pels mercats... Altra idea que va venir dels usuaris va ser editar en solidaritat una targeta idèntica a la T-10, la “T-2 dies”, que s'ensenyava al conductor i aquest deixava entrar a l'usuari sense pagar.

* Garganté: Un altre company va decidir a nivell intern que tots els que fèiem vaga havíem de dur la barba revolucionària. D'un dia per a l'altre molts conductors es van deixar la barba i no se la van treurer fins que es va acabar el conflicte. Molta gent va aguantar amb una barba considerable...

* Mercader: Jo vaig aguantar (riures).

* Garganté: Aquest tipus d'anècdotes animava a tot el món.

* Mercader: Quan se'ns acostaven els companys de qualsevol organització i ens preguntaven quina podien fer per a ajudar-nos, nosaltres sempre responíem: “el que vulgueu. Si vosaltres creieu que amb això que feu ens ajudeu, nosaltres no ens ficarem”. No vam posar condicions a ningú igual que no volíem que ningú ens les posés a nosaltres. La vaga d'autobusos és la vaga més important que hi ha hagut a Barcelona en molt temps: es va complir tot el que va demanar l'assemblea general de Plaça Universitat: lluitem pels dies i no acabem fins que tots els vam tenir. No vam tenir ni un sol acomiadament, però sí sancionats. Va ser una vaga dura. Hi ha gent que encara està de judicis. Un dels nostres companys està pendent d'una petició de sentència de tres anys per una denúncia dels mossos d'esquadra.

- Quina resposta vau tenir per part dels usuaris?

* Garganté: Va ser in crescendo. Altra cosa que també vam aprendre d'aquesta mobilització és que quan comences a moure't en una direcció no pots esperar que la gent començarà a seguir-te al mateix ritme, ni que de seguida et donaran suport. De la primera sèrie d'aturades del Nadal, els col·lectius de fora de l'empresa es van assabentar pels mitjans de comunicació i, possiblement, també per les octavetes que distribuïm. La manera que es va desenvolupar la vaga va atreure a sectors molt diferents: per exemple, es tractava d'una mobilització que es feia sense el suport oficial de CCOO i UGT, però que tenia un suport molt ampli, fins i tot dels afiliats de CCOO i UGT d'autobusos –això va cridar l'atenció a qui rebutgen el sindicalisme de CCOO i UGT. Com l'empresa ens marcava uns serveis mínims abusius, van haver-hi sabotatges i els autobusos van entrar amb els vidres trencats o els pneumàtics punxats –això va cridar a un sector de gent del món autònom, independentista, etc., que entén que s'han d'utilitzar vies legals, però també altres que no ho són quan la legalitat és restrictiva i va en benefici de la patronal. Es va fer molt de treball anant a les associacions de veïns, assemblees de joves i altres col·lectius a explicar per què lluitàvem i intentar que ens ajudessin. Fins a la segona onada de vagues no comencem a tenir un suport actiu per part de la població.

* Mercader: Ens vam fer bastant coneguts per aquella època perquè sortíem sovint en els mitjans de comunicació. Jo condueixo la mateixa línia des de fa 14 anys. La gent em coneix i a més em veia per la televisió, i mai em vaig trobar ni un comentari en contra de la vaga. Ni un sol. Penseu que tot el que demanàvem eren dos dies. Si va haver-hi alguna crítica per part dels usuaris, va ser minoritària.

* Garganté: Un columnista de La Vanguardia, Joaquim Roglán (professor en la Universitat Ramón Llull de Barcelona), va arribar a publicar els nostres números de telèfon en un dels dos articles que ens va dedicar i en el qual ens titllava de mafiosos, salvatges, violents, etcètera, perquè els usuaris ens cridessin i ens diguessin el que pensaven de la vaga. Doncs bé, Mercader no va rebre cap trucada i jo vaig rebre dos trucades. La primera va ser a les vuit o les nou del matí. Em trobava en un piquet en les cotxeres i un home em va preguntar: “Tu ets un demòcrata?” “Perdoni?”, li vaig respondre. Jo encara no sabia res! Llavors em va explicar que havia llegit un article a La Vanguardia. Vaig anar a un quiosc, ho vaig veure i em vaig quedar sorprès. Li vaig explicar què era el que realment buscàvem i finalment es va acomiadar de mi dient-me: “molt ben fet, heu de continuar la lluita”.

La segona trucada va ser d'una dona –nosaltres fèiem les assemblees a Via Laietana, tallàvem el trànsit i si l'assemblea durava dues hores, la via quedava tallada durant aquestes dues hores. Aquella dona em va preguntar: “Em podeu dir quins dies penseu tallar Via Laietana? Perquè el meu germà va en cadira de rodes i ha de cridar a un taxi per a poder desplaçar-se”. Això va ser tot. Si un diari com La Vanguardia –que va titular en portada “Vaga d'autobusos: caos i violència”–, un dels que té major circulació, posa el teu telèfon i et truquen dues persones, no sembla que la gent estigués del costat de l'empresa.

* Mercader: Podíem i podem anar amb el cap ben alt. A més, l'Assemblea d'autobusos de TMB ha dut a la creació de l'Assemblea de Barcelona.

- Ara tornarem a això... El passat 29 de setembre va tenir lloc a Espanya la primera vaga general en vuit anys. Com sindicalistes, quina impressió us dueu dels seus resultats? Veieu un canvi de cicle?

* Garganté: En molts sentits, i com sindicalisme alternatiu a CCOO i UGT, hem perdut una oportunitat. Però hem après que és necessari acumular forces. I hem d'anar cap a una altra vaga general. Si no pot ser amb CCOO i UGT, llavors que sigui sense ells, però hem de començar a plantejar-nos ja com construir-la i com engegar-la.

* Mercader: La vaga del 29-S va ser una vaga que es va fer perquè s'havia de fer, però que, com a mínim per a la gent d'autobusos (i diria que per a molts altres també), no era sentida. Si no se li dóna una continuïtat o es fa d'una altra manera, serà molt difícil canviar qualsevol cosa. Hi ha municipis on tenim una correlació de forces favorable a una vaga general a nivell municipal. És el que per exemple impulsa el SAT (Sindicat Andalús de Treballadors) a Andalusia o la CIG (Confederació Intersindical Galega) a Galícia. Pot ser que no es detingui la ciutat, però serem molts i fins i tot vindran activistes de fora del municipi si se'ls dóna l'oportunitat de fer-lo. I es contagiarà. De fet, totes les grans mobilitzacions van començar així. Les vuit hores a nivell estatal van començar amb una vaga general a Barcelona.

* Gaganté: També hem de començar a canviar els paràmetres per mesurar una vaga i no utilitzar solament els que interessen al govern, com quanta gent ha deixat de cotitzar en la seguretat social, perquè no tots els que participen en la vaga cotitzen. Ho acabem de veure a França. La sensació de confrontació en el carrer entre la gent –i no només els sindicats– i el govern ha de tenir-se en compte.

* Mercader: La baixa taxa d'afiliació és un problema. Un s'afilia per militància o per necessitat. Els desocupats no veuen cap necessitat d'afiliar-se. I la política sindical tampoc ajuda. Els empresaris es veuen amb les mans lliures perquè no ens tenen por. Al final tot es redueix a qui té por a què. És una qüestió de força i hem de reconèixer que, ara ara com ara, no ens tenen por. Del que es tracta és que ens tinguin por i respecte.

- L'última vaga l'heu convocat el passat 7 de novembre, en protesta contra el cost de la visita de Benet XVI a Barcelona. Des de l'Ajuntament de Barcelona Assumpta Escarp us ha acusat de ressuscitar “la vaga política”. Podríeu explicar aquesta convocatòria?

* Garganté: Per a nosaltres el Papa representa una de les icones més reaccionàries que existeixen a Europa. Algú en l'empresa va proposar convocar una vaga contra la visita del Papa. Però el Reial decret de l'any 75 només permet la vaga per conflictes laborals en la pròpia empresa. Les vagues de solidaritat, les vagues socials i les vagues polítiques són il·legals. El nostre plantejament era denunciar el que representa el Papa, donar veu a col·lectius de dones, GLTB i ateus, perquè si autobusos fa una vaga contra el Papa, això és noticiable. Convoquem una vaga contra el cost econòmic que suposava la visita del papa. Primer ho vam denunciar públicament i, una vegada ens han demanat la il·legalització de la vaga, hem denunciat l'existència d'aquesta llei que tracta als treballadors com una eina més de treball i ens impedeix pensar què passa més enllà de la nostra empresa per a actuar conscientment. Podríem haver anat igualment a la vaga, però no teníem judicialment cap opció i el cost econòmic no ho podíem assumir de cap de les maneres. Nosaltres ho fèiem des del principi com propaganda externa i educacionalmente a nivell intern de l'empresa.

- Com militants de base vau promoure la creació de l'assemblea de treballadors de Barcelona, entorn de la qual s'han aglutinat diversos col·lectius i treballadors per a estendre la convocatòria de la vaga i organitzar la continuïtat de la lluita més enllà del 29-S. Podríeu descriure'ns breument el funcionament de l'assemblea i els objectes que persegueix? Com veieu la continuïtat de la vaga per a defensar els drets socials aquí a Barcelona?

* Mercader: L'Assemblea de Barcelona surt d'una reunió de la secció sindical de la CGT. Llavors s'esperava una convocatòria de vaga general per al 29 de juny que finalment no va arribar, però si que van començar a convocar-se manifestacions unitàries en altres ciutats. Però a Barcelona no hi havia moviment... Volíem anar més enllà d'una manifestació i, aprofitant una mica el “pedigrí” que hem aconseguit en els autobusos, vam convocar una assemblea de treballadors de Barcelona en les cotxeres de Sants per a explicar la nostra iniciativa i decidir com havíem d'actuar a partir de llavors. Van venir 500 persones i tota la gent que va participar va estar plenament d'acord. Es va acordar una data per a una segona assemblea i la iniciativa d'anar creant comitès de barri i d'empresa, a pesar que fins a ara només s'han aconseguit crear a Parcs i Jardins i en Autobusos. En els barris ha anat un poc millor.

La vaga general a Barcelona sense l'Assemblea de Barcelona hagués anat de manera molt diferent. El piquet unitari de Plaça Catalunya va reunir a unes 10.000 persones. El procés de criminalització portat a terme pels mitjans de comunicació és el mateix que vam patir nosaltres en la lluita dels autobusos, però a gran escala. El treball de l'assemblea contínua endavant. El meu pronòstic és que les maneres d'actuar haurien de canviar i, pel que concerneix la sindicalisme, tornar una mica on comencem... S'ha de donar la iniciativa a la gent. Què fer? Serà la gent qui t'ho digui. S'ha de convocar, perquè es necessita que algú convoqui (les convocatòries no són espontànies), però després s'ha de donar llibertat a la gent. Si no, correm el risc que s'apaguin els ànims. Es generarà un sentiment de frustració i d'impotència, sobretot entre la gent jove, si es contínua amb un model de sindicalisme esgotat i ineficaç.

* Garganté: Els marcs unitaris són essencials. La reforma laboral és un monstre polític. No la pot tombar un sol sindicat, ni en una sola ciutat ni amb una sola vaga general. S'ha d'intentar trobar un punt de confluència. Però col·locar les expectatives molt altes quan el resultat serà molt baix en comparança és una cosa que a la llarga frustra a la gent. Els sindicats tenen, per així dir, un pecat original, que és el d'entendre's a si mateixos com una eina de defensa dels treballadors. A la defensiva només s'aconsegueix que t'arraconin cada vegada més, fins que et trobes entre l'espasa i la paret, i és llavors quan convoquen una vaga indefinida. Si hi ha un ERO i dintre de dues setmanes ja no hi ha empresa, és normal que es convoqui una vaga indefinida, però en aquells dies ja estàs mort.

S'ha de passar a l'ofensiva. No podem seguir dient que ara no és el moment de mobilitzar-se, amb la que ens està caient. Abans, en èpoques que no es parlava de crisis, no es feien mobilitzacions ofensives per a millorar les condicions laborals. Per això ara, amb la situació actual, el sindicalisme alternatiu ha d'arriscar-se a mostrar que en moments difícils és el més ferm lluitador. Hauríem d'estar mobilitzant-nos amb totes les nostres forces per a revertir la situació: Passar de la defensiva a l'ofensiva. Una proposta a exigir podria ser, per exemple, les 35 hores amb manteniment de salari. Aquesta és una sortida a la situació d'atur des del sindicalisme de debò. Podríem començar aquesta ofensiva amb una coordinació de vagues sectorials, ni que anés a nivell municipal. Aquesta podria ser una bona estratègia per a animar a la gent a no assumir passivament que la crisi l'hem de pagar sempre els que hem fet funcionar aquest món.

>>> Aquesta entrevista, realitzada per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo per a la revista El Viejo Topo, va ser feta el passat mes de desembre, per tant abans de la vaga general convocada per la CGT de Catalunya el 27 de gener passat.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció