CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Tomás Ibáñez: “Mai es pren el poder, sinó que és el poder qui ens pren”

Dilluns, 30 juny, 2014

Tomás Ibáñez (Saragossa, 1944) viu amb els ideals llibertaris com a guia. Fill de l’exili a França, va començar la seva marxa política en els grups juvenils anarquistes francesos i de joves exiliats espanyols. Des de principis dels seixanta fins a inicis dels vuitanta, va bolcar les seves energies en la construcció d’organitzacions llibertàries, la lluita antifranquista i la reconstrucció de la CNT el 1976.

Autor de nombrosos assajos sobre dissidència, anarquisme i lluita contra la dominació, recentment ha publicat Anarquisme és moviment (Virus, 2014), en el qual repassa la vigència dels ideals i postulats anarquistes en l’actualitat. Ibáñez analitza el ressorgiment de l’anarquisme al segle XXI, i com aquest ha impregnat les lluites dels moviments socials, des del 15M a l’expansió dels centres socials autogestionats, les cooperatives de consum i les xarxes d’economia alternativa. Alerta dels perills que han d’afrontar aquests moviments en el pas a la lluita per la via electoral que alguns d’aquests ja preparen.

- “Els cants de sirena que anunciaven albades radiants s’han extingit”, afirma en el llibre. Ja no és possible esperar l’alliberament, l’‘anarquia’ com a estat de les coses, que postulava l’anarquisme?

Aquests cants de sirena situaven en un futur més o menys llunyà la recompensa que rebrien les lluites emancipadores, i aquesta recompensa era tan fabulosa que servia per avaluar les lluites en funció de quant ens apropaven a l’anhelada meta.

El que ja no és possible és mantenir aquest tipus de discurs de clares arrels religioses, avui hem après que el valor de les lluites no depèn de les promeses que inclouen sinó que radica en el seu propi esdevenir, en les seves característiques substantives, i en el que permeten crear en el present. L’extinció d’aquests cants esborra la fascinació per la terra promesa i la supeditació del trajecte al seu desenllaç, però res ens diu sobre la possibilitat o no d’aconseguir algun dia una societat de tipus anarquista. Amb independència que això passi o no, l’anarquia no radica en el futur sinó en el present, en cada lluita, en cada objectiu assolit, que reflecteixin els seus preceptes.

Amb l’extinció dels cants de sirena també s’esfondra la creença en el brusc adveniment d’una societat que camini cap a l’anarquia sobre les ruïnes encara fumejants de l’actual sistema, el gran i fulgurant esclat revolucionari que aportaria el definitiu alliberament és només un mite, com també és un mite una societat lliure de conflictes, de tensions i de lluites. No hi ha cap albada radiant al final del camí, simplement perquè el camí no té final, cada nou dia haurà de ser lluitat una vegada i una altra. Ara bé, això no significa que no calgui conrear la utopia, però sabent que només representa una guia per actuar en el present i no la prefiguració de la meta que s’aconseguirà algun dia.

- Sosté que “l’anarquisme ressorgeix al segle XXI, es reinventa”. Quines característiques deixa enrere i quines apareixen?

En la mesura en què l’anarquisme es forja en el si de les lluites contra la dominació és lògic que canviï quan aquestes es modifiquen per seguir fent front a l’emergència dels nous dispositius de poder. És a dir, allò a què s’enfronta l’anarquisme canvia i això el fa canviar.

El que l’anarquisme contemporani deixa enrere és, entre altres coses, un conjunt d’idees influenciades per la Modernitat, tals com la fe infrangible en el progrés, l’enlairament acrític de la Raó, una concepció massa simplificadora del poder, unes pràctiques concordes amb el que va ser la centralitat del treball, i també deixa enrere un imaginari revolucionari construït entorn de la gran insurrecció del proletariat.

Es configura un anarquisme més tàctic que estratègic, més del present que utòpic, on el que importa és la subversió puntual, local, limitada, però radical, dels dispositius de dominació, i la creació aquí i ara de pràctiques i d’espais que ancoren la revolució en el present, transformant radicalment les subjectivitats d’els qui les desenvolupen. El que també caracteritza a l’anarquisme contemporani és un menor encapsulament en si mateix, una major obertura a construir conjuntament amb altres tradicions no específicament anarquistes una sèrie de projectes i de lluites comunes.

- Assenyala que l’anarquisme “és una cosa d’avui, aquí i ara”. En què es concreta actualment als nostres barris?

L’anarquisme s’ha involucrat en l’intent de construir una realitat veïnal feta de realitzacions concretes, com són les cooperatives de consum, de producció, d’educació, els CSOA, les llibreries, les xarxes d’economia alternativa. No cal oblidar que la progressiva destrucció de la vida veïnal ha estat un dels factors que han restat força a l’anarquisme en la mesura en què és precisament als barris on es poden teixir relacions transversals que qüestionen diferents dispositius de dominació, i no només els que se situen en l’àmbit laboral.

- També fa referència als “guardians del temple”, que pretenen un “anarquisme embalsamat”, com una amenaça per a la pervivència de l’anarquisme. Qui són els ‘guardians del temple’? Quin anarquisme pretenen preservar contra la força dels canvis?

Dic en el llibre que vaig estar guerrejant durant un temps contra els “guardians del temple” i, en efecte, durant els anys de la meva militància anarquista més intensa, és a dir des de principis dels anys seixanta fins als vuitanta, aquests constituïen un seriós problema en el si dels moviments llibertaris de França, d’Itàlia, o d’Espanya, per citar tan sols els que millor conec.

La seva voluntat de preservar la puresa de l’anarquisme heretat, d’evitar qualsevol contaminació per idees o per pràctiques sorgides fora de les seves fronteres, la seva fe, gairebé religiosa, en la inqüestionable superioritat de l’anarquisme, i la seva dedicació a la tasca de vetllar per la immutabilitat de la seva essència, els tancaven en un dogmatisme i en un sectarisme impropis de qualsevol sensibilitat mínimament anarquista. Les expulsions, les desqualificacions, les escissions, no eren, aleshores, gens infreqüents.

Avui la pròpia força dels canvis ha buidat d’energia les proclivitats sectàries i els “guardians del temple” ja no representen cap problema, encara que no està de més romandre atentes a eventuals rebrots d’actituds fonamentalistes.

- Què pot aportar l’anarquisme als moviments socials en l’actualitat?

Molt. L’anarquisme pot fer-los beneficiar de la llarga experiència que ha acumulat en relació amb unes maneres de funcionament que aquests moviments estan reinventant actualment, però que ell ve practicant des de fa molt temps: maneres de debatre, de decidir, d’actuar basats en la democràcia directa, en l’horitzontalitat, en el respecte de les minories, en la no delegació permanent, en l’acció directa, etc. També pot enfortir-los en el recel que ja manifesten cap a l’exercici del poder, o en la seva desconfiança cap a la figura política de la “representació”. Val la pena recordar en aquest punt la manera en la qual Michel Foucault denunciava “la indignitat de parlar en nom dels altres”.

En la mesura en què la memòria històrica d’innombrables lluites sorgides “des de baix” ha sedimentat en el si de l’anarquisme, i en la mesura en què les experiències i els sabers històrics ajuden a entendre millor el present, és obvi que l’anarquisme pot ser de gran utilitat per als moviments emergents. Per fi, l’anarquisme també pot revelar-se útil posant de manifest, de forma crítica, els errors que s’han comès sota els plecs de la seva pròpia bandera.

- I quines pràctiques actuals dels moviments socials poden inscriure’s en els preceptes de l’anarquisme?

L’horitzontalitat, la manera de conduir els debats, d’elaborar les propostes i de prendre les decisions, l’accent posat sobre el caràcter “prefiguratiu” que ha d’impregnar els continguts i les formes de les lluites, és a dir, la insistència sobre la necessitat que les pràctiques que es desenvolupen no contradiguin les finalitats que es persegueixen. També cal esmentar la pràctica de l’acció directa i l’escepticisme enfront de les mediacions, la crítica de la delegació i de la representació, o el rebuig del centralisme i del vanguardisme, sense oblidar l’aversió cap a qualsevol forma de dominació, etc.

- Va haver-hi anarquisme en l’eclosió del 15M?

N’hi va haver, per descomptat. Subscric plenament les paraules de Rafael Cid quan es refereix a ell com a una “inesperada primavera llibertària”. A partir del moment en què l’únic subjecte polític legítim va ser la pròpia gent que estava present a les places i que estava implicada en la lluita, al marge de qualsevol instància exterior a ella mateixa, ja estàvem de ple en el cor dels preceptes anarquistes. Si afegim que el recel cap a la representació es manifestava amb una força impressionant, encara ressalten més nítidament els trets llibertaris que el caracteritzaven.

Des de la meva pròpia concepció de l’anarquisme, el fet mateix que no s’acceptessin manifestacions identitàries, encara que fossin anarquistes, reforça el caràcter anarquista del 15M. Saber si hi ha anarquisme, avui, en el 15M és una cosa que se m’escapa per no haver seguit amb la suficient atenció la seva evolució més recent, però intueixo que el seu caràcter heterogeni i polimorf haurà sabut preservar enclavaments d’anarquisme.

- El succeït a Can Vies (al barri de Sants de Barcelona), en la qual els seus ocupants, amb els veïns, han seguit treballant al marge del que pogués pretendre l’ajuntament (per exemple reconstruint el centre) reflecteix la pervivència de les idees anarquistes?

Més que la pervivència de les idees anarquistes, el que reflecteix el succeït a Sants és l’entroncament, o la sintonia, entre algunes de les característiques de l’anarquisme d’una banda, i el tipus de pràctiques que es van desenvolupar, i que se segueixen desenvolupant, en el conflicte de Can Vies, per una altra. Sintonia també amb la sensibilitat que manifesten amplis sectors dels col·lectius que protagonitzen l’actual insubmissió de caràcter social i polític.

Les assemblees obertes, la negativa a negociar el que es considera innegociable, el rebuig de qualsevol pacte que impliqui participar en el sistema i sotmetre’s a la seva lògica, la fusió de l’existencial i del polític, és a dir la no separació entre la forma de viure i de ser, d’una banda, i les pràctiques polítiques per una altra, l’acció directa manifestada fins i tot en la decisió de no deixar en mans alienes la reconstrucció de l’edifici, tot això estableix fortes ressonàncies entre l’anarquisme i el succeït a Can Vies. La pervivència, o fins i tot, l’actual puixança de l’anarquisme barceloní en el si d’alguns col·lectius joves es va manifestar en els enfrontaments nodrits, en part, per les columnes que van confluir cap a Sants des de diversos barris.

- En un passatge del llibre afirma que “lluitar contra l’Estat consisteix també a canviar les coses ‘a baix’, en les pràctiques locals”. En els últims anys han sorgit diverses experiències autogestionades i moviments socials que, com la PAH, han exercit de contrapoder a l’Estat. Si aquestes opten per la via electoral, corren perill de perdre la seva força emancipadora?

Des del meu punt de vista aquest perill és evident. La integració en el sistema, assumint algunes de les seves pràctiques i adquirint parcel·les de poder, amb el lloable propòsit de combatre’l i de transformar-lo des de dins, desactiva més ràpid que tard la força de qualsevol política emancipadora. No és que, com afirma el tòpic, “el poder corromp…”, sinó que “per arribar al poder ja cal estar corromput”, és impossible d’una altra forma perquè no hi ha camí cap al poder que no impliqui pràctiques més o menys desvirtuades, així com múltiples desistiments i compromisos de major o menor grau. Per això sóc tan fervent defensor de l’exercici del “contrapoder” com a virulent crític del “poder popular”. El fet de reivindicar i de treballar per consolidar aquest últim condueix gairebé sempre a donar finalment el salt cap a la via electoral, i, clar, cal preguntar-se què passa llavors amb el clam que “no ens representen”, o amb el legítim crit de “que se’n vagin tots”?

- En línia amb l’anterior, si moviments socials i grups amb pràctiques horitzontals, assembleàries i autogestionàries, arriben al ‘poder’, prenen les institucions, poden arribar a perdre aquestes característiques?

No és que puguin arribar a perdre-les, és que les perdran sí o sí, inevitablement. Mai es “pren” el poder sinó que és el poder qui “ens pren”, perquè com bé deia Agustín García Calvo, “l’enemic està inscrit en la forma mateixa de les seves armes”, usar-les és reconèixer la seva victòria i adoptar el seu rostre. No cal haver estudiat molta psicologia ni molta sociologia per saber que la immersió en un determinat context i el fet d’assumir les seves pràctiques incideix sobre la forma de ser i de pensar de qualsevol que es presti a això.

Per a poder autojustificar la pròpia conducta cal posar d’acord les idees assumides fins llavors com a pròpies amb les practiques efectivament realitzades, ignorant la indestriable simbiosi entre idees i pràctiques propugnada per l’anarquisme, i oblidant aquella famosa pintada en els murs del Paris de 1968 que deia: “Actua com penses o acabaràs pensant com actues”. Un moviment com el que esmentes en la teva pregunta no intentaria mai donar el salt cap a la conquesta del poder si estigués animat per la profunda convicció que mai cap exercici de poder aconseguirà engendrar un espai de llibertat.

* Entrevista realitzada per Brais Benítez publicada a la revista La Marea.

http://www.lamarea.com/2014/06/29/tomas-ibanez/