Entrevista a Txema Bofill, en memòria de la seva recent mort. Que la terra li sigui lleu

Hem de lamentar la pèrdua de l'amic i company Txema Bofill (1953, La Bisbal d´Empordà), mort en fatídic accident de cotxe aquest 7 de desembre. El Txema, activista social incansable, llibertari, investigador de l'anarquisme i col·laborador de la revista Catalunya, dins la qual realitzava la majoria de les entrevistes a les pàgines centrals. Transmetem el condol a amics i familiars per la seva pèrdua.

Us deixem amb entrevista feta el 2010 a la revista El Pèsol Negre, que fa de fil conductor amb la seva enriquidora biografia personal i que ens va deixar pòsit a les pàgines de la Revista Catalunya.

Que la terra li sigui lleu.

Col·lectiu Revista Catalunya

Ha mort l’amic i company Txema Bofill

Ahir 7 de desembre a darrera hora vam saber que l’estimat amic i company Txema Bofill va morir en un accident. El Txema va ser un bon company que va militar al llarg de la seva vida en causes i llocs del món molt diversos, tot seguint els ritmes de la vida i de l’amor. Divertit, apassionat, despistat, savi i heterodox. Feia uns anys que feia les entrevistes pel Catalunya. Els que vam tenir la sort de ser amics o companys seus vam aprendre i gaudir molt d’ell i amb ell. Que la terra et sigui lleu amic.

Reproduïm aquí una entrevista que vam fer-li fa cinc anys per la revista el pèsol negre número 50:

Entrevista a Txema Bofill, investigador, llibertari, activista social i avui l´entrevistador entrevistat (Entrevista a El Pèsol Negre nº 50)

Parlem amb Txema Bofill.

Gaia Talls & Pep i tu

Berga-Capolat-Sants, novembre-desembre de 2010

Potser el teniu vist de diverses manifestacions o el coneixeu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular o bé potser heu llegit algun dia el seu blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill) o alguna de les entrevistes que fa al Catalunya. Sí avui parlem amb el Txema Bofill, un pedagog, activista, investigador, revolucionari i, de fa un temps entrevistador.

Entra en contacte amb els grups de teatre independent com el de Girona. La lectura de De Proudhon a Cohn Bendit, d’Heleno Saña el va marcar, va trobar el que ell pensava i feia. A Barcelona comença a estudiar Medicina i al mateix temps a protestar. A les cèl·lules de Bandera Roja, amb el PSUC, amb els trotskistes, una sopa de lletres considerable, anava flirtejant amb uns i altres. Deixa medicina i passa a Filosofia, un altre disgust a la família -cabells llargs, filosofia, hippies, mogudes i merders diversos-. De seguida contacta amb els anarquistes, el Bombetes i gent de l’Escala, els que seran anomenats Estudiants Llibertaris, on també hi havia en Casasses amb els poemes, etc. A les lluites universitàries es va especialitzar a fer de piquet i muntar manifestacions curtes i seguides a diferents punts de la ciutat. Cinquanta o cent persones, pedres, de vegades còctels i el mínim de detencions. Diu que anava sempre arreglat, sense «pintes» per no cridar l’atenció. Sent poca gent es poden fer coses importants, és un dels lemes del Txema, fruit de l’experiència, és clar.

- Però la carrera no la devies acabar?
La carrera, què va. Nosaltres marejàvem molt els professors. I a mi em van expulsar per unes accions d’ocupació i menjar gratis col·lectivament als menjadors de la universitat. De fet ja abans m’havien detingut per fer unes pintades contra Franco a la Universitat de Girona per anar massa confiat com si fos a Barcelona on si que anava molt «suelto».

- I vas estar gaire temps a la presó?
Tres o quatre mesos. Clar, surto, però em demanen 2 anys. Que ara, no et creguis, que pel mateix pringués igual. I vaig decidir marxar, a més la mili no la volia fer… i cap a Toulouse.

- I a Toulouse devies contactar…
Amb els de la CNT, l’oficial, que ens van acollir. Hi havia la Federica Montseny, l’Hortènsia Torres, que eren un grup de dones. I jo em vaig quedar a la casa del de la impremta. Després a París i vam estar a casa del Miguel Moreno, que era d’un grup de la CNT de París. Després, amb tota la història del MIL, ens vam separar.

- Però llavors encara no havies contactat amb la gent del MIL?
No, això és abans. Però a l’arribada allà, passa tot lo del MIL, les detencions. I nosaltres muntem un comitè de solidaritat amb els presos del MIL. Estàvem sobretot gent del «ORA», de les Cèl·lules Revolucionàries, que eren fills d’anarquistes, de refugiats, que ja eren francesos. I en una d’aquestes reunions, el Jean-Marc i el Cricri, que no venen a la reunió però saben que hi ha una reunió del comitè de solidaritat i ve la Pilar, que em coneixia a mi de la Universitat. I em va dir que a fora hi havia uns del MIL que em volien conèixer. I jo estava amb el Miguel Moreno i vam anar a fer un cafè i així vam entrar en contacte. I vam anar a Toulouse i ens vam anar veient i preparant coses. Nosaltres estàvem en el Comitè, fent vida normal, estudiant a la Universitat i sent refugiat polític.

- I d’aquesta reunió amb el Jean-Marc i tal, què en va sortir?
Doncs ja van començar a estar en contacte amb els del MIL, que ja s’acabaven d’escindir, ja no podem dir que eren el MIL. Baixem a Toulouse, participo editant coses, llibres del «Maig del 37», a la llibreria d’anarquistes, una impremta a Toulouse, del Reglà, que ja es mort. Hi editàvem una revista que es deia Basta i que van participar aquests amb el GARI. I això era una cooperativa, fent llibres de resistència, pamflets. I encara continua aquesta impremta, és una impremta canyera, una cooperativa.

- Llavors encara no havien assassinat a Puig Antich, estaven detinguts i tu amb en Jean-Marc durant aquests mesos vau anar fent coses?
Sí. I fem un intent amb el Jordi i la Pilar de passar a Espanya per la muntanya. Ens havien d’estar esperant. Però vam veure una finca que feien senyals de llums, que arribaven tard els contactes i clar, nosaltres anàvem amb llibres del «Maig del 37» i armats i tot; i ens vam tornar, sort que vam ser una mica intel·ligents. Ens va dir la Pilar: «agafa la pistola i si hi ha un control, jo no paro, dispareu.” I jo pensava «jo no sé com va això. Millor jo condueixo i tu que saps com funciona…”. I ens vam tornar a Toulouse.

- I vas deixar el grup de solidaritat amb el MIL?

No, jo seguia. Però anàvem i veníem. I havíem fet algunes accions amb el Jean-Marc, recuperacions de peles. Era planificar perquè ells estaven molt aïllats. Així com nosaltres, a la universitat, quan van matar el Puig Antich, hi havia tot d’espanyols que volien fer coses. I s’havia d’organitzar, hi havia una energia de l’hòstia, estàvem tots amb ràbia, però no hi havia massa capacitat organitzativa.

- Llavors s’organitza el GARI?
Sí perquè el Llobet i els altres estaven condemnats a mort. Jo baixo llavors cap a Toulouse i es monta el GARI, amb el Jean-Marc, els de la impremta, els de París que érem nosaltres, grups que ja coneixia el Jean-Marc, que no necessàriament s’havien de conèixer; també hi havia el del «Primer de Maig». I aquí ens vam ajuntar i havíem de trobar algú per segrestar. I havien diverses propostes.

- I quan baixes a Toulouse, entres en contacte amb tota aquesta gent, l’Alberola…
No, això va ser en una reunió puntual, amb el grup del Jean-Marc, que viviem junts. Lo maco del GARI, és que ja no és un grup autònom d’amics, sinó que ja és una organització, una xarxa de grups. El nom surt després del segrest del Suàrez. Feien atemptats a tot allò que era espanyol. Uns anarquistes vascos feien accions més situacionistes; es van carregar el Príncep d’Espanya al museu de la Cera, van tallar ponts durant el Tour de França. Es tractava una mica d’aïllar Espanya. I clar, a França, a Bèlgica, a Holanda, a Itàlia, es feia per tot arreu, llavors sí que impressionava una mica. Això no surt als llibres d’història, aquí està el problema. Perquè ara resulta que els que van canviar el règim del franquisme van ser el Rei, el Fraga Iribarne… i les manifestacions d’aquí, els obrers que es manifestaven i els que fotiem merders a fora i aquí, que sí que debilitaven el règim, d’aquests ni se’n parla.

- I a tu, els del Memorial Democràtic et va enviar un diploma per la teva lluita per la democràcia…
Sí; haig d’enviar-li un escrit al Saura, com si nosaltres haguéssim lluitat per la democràcia. Ell, en el diploma diu per les llibertats democràtiques i tot això. Però molta de la gent, inclús molts del comunistes, estaven en contra del capitalisme per suposat, i no era per aquesta democràcia amb el Rei i demés que lluitaven.

- I amb el GARI, vau actuar molt de temps?
És que a mi em van detenir quan vam sortir del judici del Miguel Moreno, el Cricri i aquells quatre. I algunes accions jo ni les coneixia, però venien policies de tot arreu, de Bèlgica, a tot arreu on hi havia hagut accions; i a veure on estava jo aquell dia o aquell altre.

- Però m’has dit que et detenen arran de què?
Jo vaig anar al judici perquè jo feia una vida normal, entens? I va i em detenen perquè algú m’havia denunciat per un atracament, havia donat el meu sobrenom, el Sabata.

- El Sabata, dius?
Sí, jo no sé qui m’ho va posar, però és que estant en una manifestació, vaig perdre una sabata. I em van dir així. Tothom es posava noms, hi havia «el barbut», «el bigotis» i altres noms així. I a França ja vaig passar amb el nom del «Sapata».

Un cop detingut vaig fer una vaga de fam de 23 dies demanant que em traguessin de la presó; i els altres també ho feien, també estaven ja detinguts, fent la vaga per tenir un estatut polític. Però el què passa és que alguns havíem reconegut que part dels diners se’ls havien quedat no sé qui i tal. I finalment ens van donar l’amnistia i ens van treure, quan ens van donar l’estatut polític. Estàvem dintre de la Cour de Sécurité d’État i vam ser els últims presos polítics de França. Al dossier hi havia els del GARI, vascos, palestins, algerins, extrema dreta. I ara ja no hi ha presos polítics a França, ara tots són comuns. Van ser els últims presos polítics reconeguts.

- A França et detenen arran de què?
Em van detenir quan vam sortir del judici del Miguel Moreno.
Jo vaig anar-hi perquè feia una vida normal, enténs?
I va i em detenen perquè algú m’havia denunciat per un atracament,
havia donat el meu sobrenom, el Sabata. I algunes accions jo ni les coneixia, però
venien policies de tot arreu, de Bèlgica, Toulouse, a tot arreu on hi havia hagut accions; i a veure on estava jo aquell dia o aquell altre.

- I encara hi havia el Franco, aquí?
Sí, i tant. Amb l’Alberola havíem de fer qualsevol cosa, en nom de l’antifranquisme tot estava molt ben considerat. Nosaltres fotiem un petardo i d’això en parlava tothom, de la vergonya de Franco i nosaltres ho aprofitàvem. I tu miraves al Ministerio d’Exteriors i no sortia a cap lloc, només sortia al Marroc i als EEUU. Perquè als altres llocs no els volien per res.

I jo, des de la presó, li vaig escriure a un director de tesis, a la universitat, Réné Lourau que jo sabia que era més progressista i més antiinstitucional, una mica anarquista. I a veure si em volia dirigir la maestria i després la tesis. O sigui que ja li vaig caure bé perquè venia de la presó.

- Llavors quan surts, fas la tesina i segueixes estudiant?
De fet, jo seguia estudiant per tenir el carnet d’estudiant, mantenir la residència, aconseguir una beca com a refugiat polític. A la Universitat aquesta en què estava podies aconseguir els diplomes sense anar a classe. Fins que em vaig cansar perquè jo trigava un dia en llegir-me un llibre i hi havia gent que trigava dues hores, em vaig dir que això no era lo meu. Però després em vaig anar animant i vaig fer la tesi de «El teatre de la tesi». Que en parlava de quina era la metodologia per tenir una tesi; les tesis en general, són molt pobres, molt poc creatives, perquè s’ha d’anar és al diploma. I hi ha grans escriptor i investigadors amb tesis molt pobres, perquè és seguir una metodologia, llegir uns llibres i arribar a unes conclusions.

- I mentre vas estudiar allà ja et devien controlar més oi?
No, és el control de què ja et detenen, ja estàs fitxat, no és com al principi, m’havia de dedicar més a estudiar. No saps si et vigilen o no. I fins i tot, jo, un dia estant tranquil, a la universitat, em van venir quatre policies, que era quan el Jean-Marc estava molt buscat i se’m van endur sota un pont, a les afores de París, amenaçant-me; i jo els deia que ja feia temps que ho havia deixat i que no sabia res. I que havien trobat el meu nom en el seu carnet de direccions, i tal i amenaçant-me. Que sí, que sabies que podies estar controlat.

- I llavors vas tornar a Espanya quan va morir el Franco?
Sí, bé, dos anys després, per si les mosques, al 78. Jo anava i venia de França, la meva vida en part estava a París. Sí que m’agradava tornar, però llavors va arribar el desencís. Les coses aquí havien canviat molt i no era el que esperava. Jo pensava que quan això petés, seria maco.

- M’havies comentat que, abans d’estar a Barcelona, havies estat a la CNT de la Bisbal.
Bé, ells feien una revista i jo hi vaig participar. La revista, la vaig trobar a l’Ateneu Enciclopèdic, mirant el catàleg, són 2 o 3 números que representen l’energia d’un moment. Jo sí que vaig escriure allà sobre el cas Scala, com els mitjans de comunicació estaven aprofitant per criminalitzar i manipular a la CNT.

- I els vuitanta?
Bé, entre aquí, Canàries i França; però vaig estar un any a la presó a Suècia, vaig anar fent.

- I això de Suècia, com és que vas anar a parar a la presó a Suècia? Per allò dels xecs del Lucio?
Bé, no eren del Lucio. Era entre gent que es coneixia, era fàcil d’aconseguir els diners i havíem estat en contacte amb ells, amb l’enllaç amb el Lucio i després amb uns italians que imprimien tot això. Clar, jo me’n vaig anar a Suècia, que allà les presons estan molt bé (rialles). Res, jo és que en dos dies em vaig fer amb 4 milions. I estàvem allà amb anarquistes espanyols. Un que em va avisar que hi havia problemes amb l’hotel. Vaig entrar jo i allà sí, ens esperava la policia. Teníem els diners a sobre, a mi només em faltava recollir el passaport. Era l’època que el Rouillan estava instal·lat aquí a Barcelona i parlàvem de muntar una escola llibertària. Jo era pedagog i volia treballar de lo meu, i amb 3 o 4 milions era de sobres per fer-ho amb algunes persones que hi havia. Vaig estar un any a la presó sueca i després vaig anar a Canàries, després vaig anar voltant; quan no tenia diners, buscava feina i sempre trobava alguna cosa. Enviava currículums. I vaig treballar aquí a Barcelona, a l’Ajuntament, amb el Delgado, el Toni Puig que escrivia a Ajo Blanco, tota aquesta gent, que vam muntar els Centre Cívics i nosaltres vam formar els directors. I també vaig treballar com educador, educador de carrer.

- I al 1988 te’n vas anar cap a Nicaragua.
Sí. I a part també com a professor, perquè ja tenia un doctorat i ho havia de fer servir. I el tenia de França, aquí no me’l convalidaven. I volia conèixer món. I va ser una experiència impressionant. Va ser una mica de casualitat, perquè aquí va venir el rector de la universitat, de la UCA, dels Jesuïtes, i m’hi vaig presentar. I em va dir que sí, que necessitaven gent i em va fer tots els tràmits, els permisos, papers i tot. I allà em vaig dedicar a filmar molt, a tafanejar molt per tot arreu. I m’havia comprat una càmera i filmava. Va ser una experiència primer, la de l’ensenyament; també el contacte amb un altre país, amb una revolució i tots els merders que hi havia. Bé, jo els vaig veure perdre, de baixada total. I després pitjor, perquè deu anys d’esforços, de lluites, de la gent que ho havia donat tot, s’esfondra. Va ser molt trist. I després, gent denunciant-se, que si un agafa una cosa, que si un altre una altre, que si un es passa, vendettas… jo me’n vaig anar.

- Vas tornar cap aquí.
Bé, passo primer per Canàries, París, sempre la mateixa volta i depèn de la relacions.

Sí, abans em deies que als anys setanta…

Sí, segons l’amor, i vas aquí i vas allà…

- Que em deies que quan deixaves una relació…
Sí, això em passava de jove, me n’anava a les manifestacions a tirar pedres, a fotre canya. D’això me’n vaig adonar que quan estava ben aparellat i ben enamorat, la política era secundària. I quan estava sol, o quan em deixaven o jo deixava, llavors a cremar-ho tot.

- I anar voltant
Sí per exemple, als setanta també vaig estar a Gaza i Israel i vaig veure les injustícies que es feien allà.

- Total que vas cap a Veneçuela ja als noranta

Sí però vaig acabar a Colòmbia que és molt interessant en l’àmbit de música, en l’àmbit de festes, de tot, és molt ric. I m’hi vaig estar 10 anys.

- I em vas comentar que les FARC allà, estaven per tot arreu.
Especialment aquestes zones de la selva, les tenen molt controlades. Alguns tenen el control de les comunitats petites. Imagina’t, allà on estava jo, a Guainia, són 20.000 habitants. Però a la capital, que ja són 8.000, hi ha tots els militars, els jutges, fiscals, notaris, tot el que vulguis, tot el que és del govern. Però te’n vas 20km enllà, tot per riu perquè no hi ha carreteres, i ja és control de les FARC. I al mateix poble també. A mi em van robar un motor i volia anar a denunciar-ho a la policia i em van dir que no, que havia de denunciar-ho a les FARC. I aleshores em van dir que aquell era un enllaç, l’altre també, i l’altre també. I llavors vaig conèixer el tema. Jo, des que vaig començar a treballar allà, fent excursions per turistes, que era una bogeria perquè allà no venia ningú perquè era zona roja… però sí que m’ho vaig muntar; i jo disfrutava buscant rutes, i camins, i fent propaganda i guies de rutes per visitar. I anava amb els Kurripacos, els Gariteros, totes les coses interessants de la natura, de la gent.

L’últim any vaig treballar de professor. I va ser quan vaig veure tota la corrupció, de com s’utilitzaven els diners. I em vaig implicar més del compte. I em vaig posar del costat dels indígenes, a denunciar la corrupció que hi havia, que se n’enduien més del 20 % de què hi havia destinat a cultura o salut pública. I carreteres que feien 50 vegades i no hi havia res. I aquests diners, com que no sabies els diputats per qui treballen; perquè allà tothom treballava o pels narcos, o per les FARC, les autodefensas o ves a saber.

- I llavors et vas emprenyar i vas tornar.
Vaig tornar perquè la meva mare estava molt malalta. I ja anava preparant el viatge. De totes maneres, jo ja pensava en tornar.

- I ara ja fa temps que estàs aqui.
Sí, des del 2001.

- I ja fa dos o tres anys que estàs a l’Ateneu Enciclopèdic i a la CGT?
A la CGT vaig entrar a la tele, quan vaig estar a TV3. Quan vaig arribar, vaig treballar a TV3, a «Zona Roja», del Felip Solé; i també preparant els 6 capítols, amb una sèrie de discussions. Les discussions eren que ell volia fer una pel·lícula del Companys i jo deia que s’havia de parlar de la revolució. I vaig treballar molt en un capítol que tractava la Revolució, i després quasi que em van marginar (rialles). A la tele, hi havia els de la CGT i jo em vaig apuntar amb ells. I a mi, sobretot, m’interessava el reagrupar amb els aturats; i allà a la CGT, em van obrir molt bé les portes, es van interessar. Però després jo em vaig interessar molt per lo del 11-S, vaig estar investigar durant 3 anys com un boig i vaig parar tot, el tema dels aturats, la CGT, tot. I amb el Jonnhy, que el conec de l’Ateneu, ens vam ajuntar amb el Ricard i vam començar a treballar contra MediaPro (empresa on estaven tots els exdirectius de TV1, TV2, Tele5, A3, una màfia total) arrel de la pel·lícula de Salvador. I vam dir d’aprofitar això per denunciar la situació del Jean-Marc Rouillan, que el tenen oblidat. Inclús podíem recolzar la pel·lícula si aquests tios firmaven i feien campanya per què sortís el Jean-Marc Rouillan. Era això o fer la crítica i treure la situació del Jean-Marc Rouillan, explicar-la.

- I ara al menys que portes un parell d’anys militant fort, com veus els moviments socials o moviments antiautoritaris?
Jo no havia militat mai. Jo havia estat amb comandos autònoms segons les circumstàncies. Fan una putada els del govern i reacciones; no era sistemàtic, he sigut un mal militant. Però ara que he estat de més continuat, jo ho veig malament; la situació estava millor abans. Hi ha gent jove inquieta, i el moviment més interessant és l’okupa. Són gent que es mou, que fan accions i que d’alguna manera s’organitzen des d’abaix. El moviment sindical està molt fotut, desgraciadament. Ens tenen molt controlats; a través dels mitjans de comunicació; l’educació esta pel terra; tot està molt malament. Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant.

Sent poca gent es poden fer coses importants. Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant.

- Moltes gràcies Txema, salut i endavant amb les lluites!

* Entrevista a Txema Bofill a El Pèsol Negre nº50 novembre-desembre 2010 i gener 2011

FONT: BLLIBERTARI.ORG

Txema Bofill, militant llibertari i blocaire de VilaWeb, ha mort en un accident de trànsit
Era l'autor del bloc 'En contra: el poder i els seus servidors'

Txema Bofill, autor del bloc de VilaWeb ‘En contra: el poder i els seus servidors‘ ha mort en un accident de trànsit a La Pera quan el seu cotxe ha xocat amb un autobús.

Txema, doctor en ciències de l’educació, feia servir el seu bloc sobretot des d’una perspectiva llibertària per a criticar les manipulacions del poder i dels qui col·laboren amb ell. Entre les seccions del seu bloc n’hi havia de dedicades a la desinformació mediàtica, als debats llibertaris, a la corrupció o la des-educació.

Txema Bofill havia participat en activitats del moviment llibertari des de molt jove, havent estat a l’entorn dels MIL i posteriorment formà part dels GARI. La seva activitat el va portar a presó, des d’on va fer la seva tesi doctoral i a l’exili. Posteriorment va viure en diversos països, com Nicaragua, Colòmbia, Gaza, Israel…

Txema Bofill també era l’autor de la pàgina central de la revista de la CGT Catalunya. Precisament en saber-se la notícia de la seva mort la revista ha reproduït aquesta entrevista que li van fer fa cinc anys.

FONT: VILAWEB.CAT

Més informació:

- Entrevistes de Txema Bofill a la web de CGT Catalunya:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?page=recherche&recherche=TXEMA+BOFILL