Entrevista als Iaioflautes: “Anem lluny perquè venim de lluny”

ÀLEX ROMAGUERA | 18/08/2012 - Setmanari Directa

Al votant d’una conversa informal, un grup d’avis i àvies vinculades al moviment del 15-M van decidir, l’octubre passat, coordinar-se sota el nom de Iaioflautes. Així va néixer aquesta plataforma d’activistes crescudes en la lluita antifranquista que, a través de l’acció directa, assenyala les culpables de la crisi sistèmica. Parlem amb dues membres de Iaioflautes, Felipe Aranguren i Antònia Jover, que viuen en primera persona el compromís de donar força i arguments històrics a una protesta que es dissemina pels barris i les ciutats del nostre país.

- Quan us vau constituir com a Iaioflautes?

L’origen va ser l’ocupaciódel Banc de Santander del passeig de Gràcia de Barcelona, el 27 d’octubre passat, on vam llegir un manifest per denunciar els abusos del sistema bancari i la decisió del govern espanyol de refinançar aquestes entitats, uns diners que haurien servit per cobrir moltes necessitats socials. Aquesta vaser la nostra aparició en públic, fruit de la coordinació a l’acampada de la plaça de Catalunya de Barcelona.

- Integreu persones de diverses sensibilitats?

La majoria venim de la militància antifranquista en sindicats o organitzacions de l’esquerra radical, no socialdemòcrata. Pensàvem que, enlloc d’estar en un casal jugant a cartes o fent activitats de la Inserso, podíem fer alguna cosa que complementés el moviment de protesta sorgit del 15-M. Per això ens centrem en els quatre àmbits que defineixen el benestar de les persones: el finançament, la sanitat, l’educació i l’habitatge; això sí, sense cap orientació ideològica. Són temes que interessen a tothom.

- Quina estratègia seguiu?

Pretenem conscienciar la gent mitjançant l’acció directa. Amb aquesta idea, també vam ocupar l’Agència de qualificació de la solvència Fitch, on vam expressar la nostra solidaritat amb el poble grec. Cal posar el dit a la nafra del sistema i trencar l’estigma segons el qual el 15-M es redueix a una colla d’okupes violents, no pas a la suma de gent de tots els orígens i generacions.

- És necessària aquesta tasca pedagògica?

S’ha de recordar que les conquestes socials –des de les pagues fins a les hores de treball, la seguretat social, la sanitat o l’educació– han costat molt d’esforç. Són un coixí que garanteix la nostra qualitat de vida i en el qual el govern hauria d’invertir en lloc d’aplicar retallades. És molt important que ens adonem que el sistema de salut públic, per exemple, ha incidit en la prevenció, mentre que el privat només pensa en la rendibilitat econòmica.

- Cal que sortim del presentisme en el qual estem instal·lades?

En aquesta societat, encara hi domina la por inculcada durant el franquisme. Sabent que això ens paralitza, hem d’intensificar la recuperació de la memòria com a antídot per conèixer el present i encarrilar el futur. Sobretot perquè no passi com a Xile, on el govern ha passat a qualificar l’etapa de Pinochet com a règim militar i no com a dictadura, amb la importància que tenen les paraules per definir el contingut de les coses... La gent està perduda en el temps, sota la idea que el demà no existeix i l’ahir és passat. Hem de dir –com fem nosaltres– que anem lluny perquè venim de lluny.

- Aquesta tendència a l’individualisme ens fa insolidàries?

El capitalisme destrueix el medi ambient i no planifica el futur, tal com demostra la darrera conferència de Kioto. I això que ens hi juguem la supervivència del planeta...

- Hem d’emmirallar-nos en la lluita de les associacions veïnals de l’inici de la transició?

El seu sentit és vàlid perquè van permetre la confluència entre les entitats veïnals, els col·lectius de joves o d’aturats, els cristians de base i altres sectors compromesos en la justícia social. Es tracta, doncs, de reconstruir les xarxes d’aquella època, que tenien molt clar l’objectiu d’enderrocar el franquisme i assolir un règim democràtic. La diferència és que el moviment actual (el 15-M) és, sobretot, reactiu i només sap que lluita contra una societat injusta i molt irracional. Li falta un horitzó clar.

- Té un problema d’organització aquest moviment?

S’ha de coordinar millor i resoldre tres grans esculls: la representació –atès que “ningú no ens representa”–, l’estructura poc cohesiva i la direcció, no tant de persones sinó per saber on anem. Hauria de fugir de les proclames etèries i centrar-se en els aspectes més aglutinants que afecten el conjunt de la població.

- Com canalitzar aquesta energia?

Cadascú té la seva opinió. Alguns creiem que, amb un treball de tres anys amb les entitats i els col·lectius afectats per les retallades, podríem constituir una plataforma electoral. Una opció supeditada al poder de l’assemblea, capaç de presentar-se a les eleccions i revertir les polítiques actuals i que no ens porti a cometre errors com els dels Verds alemanys, que han esdevingut una maquinària electoral viciada pel sistema. En qualsevol cas, la realitat s’ha d’afrontar en tots els àmbits, organitzant-se i treballant perquè, finalment, hi hagi un autèntic canvi en la correlació de forces.

- Quines perspectives encareu a partir d’ara?

Els Iaioflautes no som una franquícia, sinó un instrument per estendre la lluita. Aquesta és la nostra feina, sabem que podem explicar la històrica viscuda als nostres fills i els nostres néts i que, caminant plegats, podem tenir un futur més digne. Com va dir Hebe de Bonafini, “podem canalitzar el dolor en la batalla”.

* Publicat al web del setmanari Directa http://www.directa.cat/noticia/%E2%80%9Canem-lluny-perque-venim-lluny%E2%80%9D