És el moment d’organitzar-se, ens hi va la vida.
Per Manuel Villar. Publicat a la revista 180è del Camp de Tarragona
A la fi del passat mes de Maig moria Nono, company treballador en una subcontracta de la indústria petroquímica de Tarragona. L'accident que li va costar la vida es va deure a una fugida d'amoníac en l'empresa Carburs Metàl·lics. Aquest tràgic succés no és un fet aïllat. La qüestió de la seguretat, o la falta de seguretat de treballadores i treballadors en els nostres llocs de treball és un tema recurrent. Un tema del qual no es vol parlar però que ha deixat, només en 2018, més d'un milió d'accidents laborals en l'Estat Espanyol que han provocat 650 morts.
No és el primer accident laboral mortal en aquesta indústria i les treballadores i treballadors del sector som conscients que no serà l'últim. Així, una de les frases més escoltades en les concentracions que es van succeir en conèixer-se la notícia era “podia haver estat qualsevol de nosaltres”. Molts estan plantejant-se deixar de treballar en aquest entorn, uns altres, la majoria, no tenen l'oportunitat de poder triar. És el moment d'organitzar-se.
La resposta inicial a aquest succés va ser de caràcter espontaneo. Fruit de la desorganització que pateix en l'actualitat la classe treballadora i que és una de les causes dels mals als quals està sotmesa. En les concentracions que van sorgir, grups de treballadors i treballadores van començar a unir-se en diverses plataformes amb un clar contingut antisindical, fartes d'anys de traïcions i negociacions a la seva esquena. Aquestes apel·laven a les empreses principals com a aliades per a fer front a les penoses condicions que els imposen les contractes.
Les grans centrals sindicals i sindicats corporatius de seguida es van afanyar a cridar a l'ordre i a canalitzar a través de la seva representació en els comitès d'empresa el descontentament generalitzat. Proposta que respon als interessos de la patronal, que d'una banda compromet als treballadors per aparentar donar-nos participació, i per un altre ens limita els mitjans portant-nos a legalitzar les mesures que la pròpia patronal accepta implantar. Mesures que són mers pal·liatius que mai apunten a l'arrel dels problemes, la qual cosa suposaria qüestionar la pròpia dinàmica interna de l'actual sistema d'explotació. Res nou coneixent els seus compromisos per a garantir-se els ingressos que permeten mantenir els seus potents aparells burocràtics.
L'aparició en aquest escenari d'organitzacions sindicals alternatives va ser tardana. D'una banda a causa de la seva falta d'inserció en el sector, per un altre a la falta d'un projecte estratègic que possibiliti un desenvolupament organitzatiu que permeti una major cohesió interna per a fer front als conflictes que sorgeixen allí on estan presents. Malgrat això, la seva vinculació a aquests espais organitzatius incipients ha possibilitat una major claredat a l'hora d'enfocar la situació actual: posant el focus en les empreses principals i en les polítiques de subcontractació com a responsables de la divisió entre treballadores i treballadors. Fet que ens afebleix a l'hora d'organitzar nos per a enfrontar l'empitjorament de les nostres condicions laborals, tant pel que fa a seguretat com a condicions econòmiques,conciliació de vida familiar,… reivindicant la necessitat d'un sindicalisme des dels treballadors/as i per als treballadors/as i posant l'èmfasi en la necessitat de desenvolupar una proposta
organitzativa que unifiqui per baix el que les patronals, amb el suport de la burocràcia sindical, separa per dalt.
Anys de polítiques de delegació per part del sindicalisme majoritari i l'empitjorament de les condicions laborals dels últims temps, amb una gran mobilitat en les contractacions i jornades extenuants, juguen en contra. No obstant això, la reivindicació d'aquestes propostes en les assemblees de treballadors i treballadores que es realitzen a les portes de les empreses tenen una bona acceptació. Sabem que no és suficient i que queda un llarg camí per a desenvolupar la capacitat necessària per a fer front a unes empreses que són el principal motor econòmic del territori. Però el primer pas està donat. En aquest 2019 s'ha fixat l'estratègia a seguir. Ara ens toca a nosaltres, treballadors i treballadores, el ser perseverants per a implementar-la i el seu defensa com una necessitat per a la classe obrera davant la falta de perspectives de futur a la qual ens enfrontem. Ens hi va la vida.
Tarragona, 31 d'Octubre de 2019
Attached documents