CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

És l’hora de sumar forces i d’estar a l’alçada de les circumstàncies

Divendres, 7 gener, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Avui ens trobem, molt probablement, en una època que podria ser de divisòria històrica. Estem davant la crisi estructural més greu i més intensa que ha patit l'economia-món capitalista des dels anys trenta del segle passat. Una època de crisi social --emmarcada, a més, en una crisi ambiental generada pel model de creixement productivista encara dominant--, que anuncia canvis molt importants, i a gran escala. No debades, els vents de l'orient anuncien ja l'adveniment de la barbàrie, sota la forma de l'emergència d'una nova potència mundial hegemònica, la força de la qual es fonamenta en la negació absoluta dels drets civils, socials i laborals més elementals.

Mentrestant, aquí, al vell continent, la classe dominant ha decidit començar la fase definitiva dels treballs d'enderroc d'allò que un dia es va conèixer com el "model social" europeu. Després de dos anys de dubtes sobre l'estratègia adequada per a "sortir de la crisi", aquells qui manen a Europa ja han decidit com serà aquesta "sortida". Serà una sortida regressiva, a costa dels drets dels treballadors i de les classes populars i, si cal, serà una sortida autoritària. Les darreres setmanes ja hem tingut a l'Estat espanyol una demostració ben clara de per on poden anar les coses, amb la declaració de l'estat d'alarma i la militarització dels aeroports (que, no ens enganyem, no té com a objectiu garantir el dret dels ciutadans a la lliure circulació, sinó assegurar la venda d'aquest patrimoni públic al millor postor). Tots els mecanismes de la coacció estatal --amb la inestimable assistència dels mitjans privats de manipulació massiva de les consciències-- es posaran al servei de l'estratègia d'ajustament, privatitzacions i retirada de drets que ens volen aplicar.

El fantasma que avui recorre Europa és el fantasma de la reacció. I davant d'aquesta reacció, els sectors obrers i populars no hem estat capaços encara d'oposar una resposta contundent i generalitzada. Tanmateix, durant els últims mesos la taca d'oli de la contestació social s'ha anat estenent de mica en mica, tímidament, pel continent, amb vagues generals i mobilitzacions populars a Grècia, França, Espanya, Irlanda, Portugal, Gran Bretanya, Itàlia... Ho continuarà fent en els temps que han de venir, i ho farà cada cop amb més virulència, perquè les elits polítiques al servei del capital aquest cop no venen a discutir-nos un punt i una coma, sinó que venen a treure'ns-ho tot, costi el que costi. Ho demostra el fet que les vagues i les protestes que hem viscut fins ara no han aconseguit tirar enrere els plans d'ajust i les "reformes" en cap dels països abans esmentats.

A les organitzacions del moviment obrer ens toca estar a l'alçada de les presents circumstàncies. Cal articular una resposta, de masses i sostinguda, davant l'actual estratègia reaccionària del capital. Cal fer-ho a casa nostra i també a nivell europeu. Quin ha de ser el paper de l'anarcosindicalisme en l'articulació d'aquesta resposta? A nivell europeu, l'anarcosindicalisme hauria de reforçar els mecanismes de coordinació amb les organitzacions germanes de la Coordinadora Roja i Negra i amb els sindicats alternatius de la Crida de París, en vistes a garantir la solidaritat internacional de les lluites, així com la generalització i la radicalització d'aquestes. Aquesta ha de ser la nostra contribució específica a la generació d'una dinàmica que hauria d'anar en la direcció d'empènyer les organitzacions de la Confederació Europa de Sindicats cap a una vaga general conjunta a tota Europa. Una vaga que cada dia que passa és més necessària.

A l'Estat espanyol i, en concret, a Catalunya, hauríem de deixar d'una vegada de mirar-nos el melic, assumir el que som i actuar amb la responsabilitat que l'actual situació mereix. Assumir el que som vol dir tenir clar que som els dipositaris de la tradició centenària de la Confederació Nacional del Treball, una tradició de la qual totes i tots ens sentim orgullosos, i que ens empeny a donar en tot moment el millor de nosaltres mateixos en la defensa (intransigent, si cal) de les treballadores i els treballadors. Però també vol dir prendre consciència que la CGT és avui --pel gruix de la seva militància, per la seva presència al territori i per la seva capacitat de mobilització-- la major organització anticapitalista del país. Això vol dir molt i, alhora, vol dir poc --en la mesura en què l'anticapitalisme conscient i organitzat és socialment minoritari, ens agradi o no--, però ens diu que tenim unes responsabilitats que no podem defugir. Hem d'assumir també que som la força sindical decisiva per a articular un moviment popular alternatiu, ampli i plural, capaç de plantar cara en aquests moments tan crítics. Un moviment popular que ja està emergint, fruit de la suma de moltes i diverses voluntats, però que nosaltres podem contribuir a fer créixer, amb la nostra implicació inequívoca com a organització.

És per això que som del parer que la tasca principal de la CGT, com a sindicat, en el futur immediat, hauria de ser sumar, donar suport i participar activament en totes aquelles iniciatives que tendeixin a generar espais unitaris de mobilització, des d'una perspectiva oberta, plural i assembleària, amb altres organitzacions, col·lectius i individualitats provinents de l'esquerra sindical (tant de l'àmbit estricte de l'anarcosindicalisme, com del sindicalisme de combat integrat en la Coordinadora Sindical Unitària de Catalunya), així com dels diversos moviments socials, veïnals i ciutadans implicats en la lluita contra la sortida reaccionària de la crisi. També som del parer que hem d'aspirar a fer créixer aquests espais, tot integrant-ne els elements combatius de les bases dels sindicats majoritaris que en vulguin formar part (i animant aquests activament a fer-ho). La nostra aspiració és que CGT es converteixi en l'animador (no l'únic, sinó juntament amb molta altra gent), d'una multiplicitat d'eines locals d'acció col·lectiva, que esdevinguin mecanismes efectius de resistència als plans del capital (mitjançant jornades de lluita, vagues sectorials, vagues a nivell territorial...), en les quals sectors cada cop més amplis de les classes populars es puguin identificar.

Aquesta és la responsabilitat que tenim, segons el nostre entendre, en el moment present. Una tasca que hem d'assumir que la CGT no pot realitzar tota sola, per ella mateixa, i per a la qual --necessàriament-- hem de sumar esforços amb tots aquells i aquelles que vulguin fer el mateix camí. Perquè l'objectiu no és aplegar més o menys gent un dia, puntualment, en una manifestació. L'objectiu, de fet, ni tant sols és poder arribar a establir les condicions que facin possible una segona (i molt necessària) vaga general. L'objectiu és, ben simplement, guanyar el futur. I de moment, si no hi posem remei, les treballadores i els treballadors anem directes cap a la pitjor de les derrotes.

Secció sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona

Desembre de 2010

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció