CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Es privatitza la política?

Dimarts, 22 novembre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Quan fa uns dies vaig començar a escriure aquesta nota tenia en ment al Parlament Europeu. No obstant això, els esdeveniments econòmico-polítics se succeeixen amb tal velocitat que aquest comentari ha quedat ja petit i l'absència de democràcia s'accentua: ara resulta que ni tan sols els governs han d'estar sotmesos a les formes de legitimitat democràtica i que l'única preocupació és que els mercats mostrin la seva satisfacció amb aquests.

Comencem per l'única institució electa de la Unió Europea. En els últims mesos, algú ha sentit parlar del Parlament Europeu? Ha desaparegut de l'escena. Enfront de les enormes turbulències que està experimentant la Unió Europea i les importants decisions que es prenen en el seu nom, no apareix ni una sola referència al Parlament. A pesar de l'accentuada debilitat de la democràcia en la UE, i que sempre ha estat un ens marginal en l'estructura de la Unió, és l'única institució refrendada pels europeus, i ni se la veu, ni tan sols es pretén que tingui la més mínima importància.

No és només el Parlament. La gestió de la crisi del deute està sent regida gairebé en exclusiva per Angela Merkel i Nicolas Sarkozy que decideixen quins seran els passos que hauran de donar els culpables països deutors i els que hauran de seguir sense fisures els 17 països de l'eurozona i els 27 de la Unió. Que, per altra banda, no semblen ressentir-se massa d'aquesta situació mentre puguin continuar tranquils. Tampoc sembla que a Merkel i Sarkozy els molesti que sigui tan conspicu que siguin ells sols els que decideixin enfront dels seus 17 o 27 copartíceps nominals.

Encara que alguns òrgans directius intermedis de la Unió mostren una mica més de presència –es reuneixen els ministres, sobretot els d'Economia i Hisenda, per a preparar les reunions dels seus respectius caps de Govern– al final accepten els dictats del tàndem Merkel-Sarkozy, o serveixen per a justificar les pomposes reunions de Barroso i Van Rompuy, que lluiten desesperadament per fer veure que manen una mica a la Unió mentre són desautoritzats pels dirigents franco-alemanys totes les vegades que a aquests els sembla.

Tota aquesta evolució havia de concloure com ho està fent, amb el nomenament de dos caps de Govern dels països amb els majors problemes realitzat per canals jurídicament vàlids, però amb el mínim d'incidència de les ja molt desarborades institucions democràtiques. I la principal virtut dels quals sembla residir en que són tècnics i no polítics. Però els mercats estan molt contents i, sobretot, Goldman Sachs que, una vegada més, aconsegueix que entre els principals dirigents dels països se situïn –o ells els situen?– els seus antics empleats o un tecnòcrata grec d'ampli recorregut que, quina casualitat, va facilitar l'entrada de Grècia en l'euro realitzat.

El greu no és només la falta de democràcia gairebé total, sinó que aquesta dinàmica no és més que l'evolució natural d'unes tendències a anar disminuint el paper de les institucions democràtiques en la vida dels països. S'està privatitzant la política, potenciant cada vegada més, amb major força i amb menors precaucions, el que la gestió de la vida comuna no la realitzin els polítics –per molt insatisfactòriament que siguin triats– sinó agents cada vegada més directes dels grans poders econòmics.

La disminució del paper dels legislatius, els lobbies empresarials, les portes circulars, són aspectes ben coneguts des de fa temps en l'escena política, però els últims esdeveniments apunten a una potent ampliació d'aquestes dinàmiques i a la gradual substitució dels polítics per tècnics d'alt nivell dels poders dominants. L'últim i clar exemple són els nomenaments del cap de Govern de Grècia i el d'Itàlia, i el fet que són saludats amb entusiasme pels mercats i la immensa majoria dels dirigents polítics i els creadors d'opinió.

És curiós que els tècnics siguin considerats en tan alta vàlua, doncs sembla lògic pensar que en general els polítics que manen tenen darrera d'ells l'assessorament de tècnics de no menor valia que els que ara s'enalteixen. Tant és el pes d'unes poques persones en els assumptes d'Estat? En definitiva, es tracta de la negació de la política.

A Espanya es perceben també aquestes tendències. Zapatero ha fet gala freqüentment de les seves reunions amb banquers i empresaris de primera línia i les seves corresponents tècnics per a orientar la política econòmica, s'estableixen think tanks per a tractar d'encaminar la trajectòria del país, sorgeixen documents on els tècnics pretenen no només realitzar diagnòstics del que succeeix, sinó que aconsellen directament a les més altes instàncies (Rei i Govern) sobre la trajectòria que s'ha de seguir (vegi's la iniciativa Transforma Espanya, per exemple), sent part de la recomanació el gradual abandó de la política en mans dels tècnics (encara que aquests, causalitat, siguin els tècnics dels poders econòmics dominants).

La democràcia, feble, imperfecta i insuficient com és, està sent asfixiada pels poders econòmics en nom d'una molt hipotètica eficàcia que, a més, afavoreix els interessos més poderosos i deteriora la situació de les poblacions. És un desenvolupament molt greu, perquè pot conduir a posicions de dictadura pràctica per part d'una tecnocràcia dirigent minoritària, molt allunyada dels interessos de la població i sense cap control social. No s'abandona la política impunement i aquesta degradació de la mateixa pot tenir conseqüències molt serioses en el futur.

* Miren Etxezarreta és Catedràtica emèrita de Economía Aplicada de la UAB i membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció