CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Escac al Rei, mat al Règim

Dissabte, 14 juny, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

És cert. L'abdicació del Rei no suposa la fi de la transició. El “lligat i ben lligat” amb que Franco va lligar la restauració borbònica s'enroca en la figura del Príncep Felipe com el seu successor en la prefectura de l'Estat i de la Forces Armades (dues pel preu d'una). Però solament un sobtat atac d'ignorància o un empatx de fonamentalisme revolucionari pot justificar que s'equiparessin ambdós successos, distints i distants. Hi ha una enorme diferència entre arribar i anar-se'n; no és el mateix un bateig que una jubilació.

La entronització de Juan Carlos i de la monarquia instaurada pel dictador (Llei de Successió 26/06/1947) va ser a causa de la renúncia de l'oposició antifranquista -llegeixi's les direccions del PCE i del PSOE i la condescendència dels seus militants- al llegat de la II República. Aquell va ser un acte de claudicació política. La recent abdicació del Rei, per contra, es deu al desgast de la Corona provocat per la rebel·lió ciutadana i l'activisme social. Llavors van ser els líders de l'esquerra política (i les seves acòlits a CCOO i UGT) qui van acceptar, usurpant la representació de tot el poble, el règim continuista. Ara ha estat la part més activament democràtica d'aquest mateix poble, renovat generacionalment, qui ha amortitzat al monarca i a la casta que li serveix.

Clar que falta molt per fer! Pensem en la França tricolor: van guillotinar al Borbó; gairebé van inventar la República (encara que mai van entendre la res-pública) i en aquests moments és el més semblant a un muladar. I aquí, solament cal veure la disciplinada unanimitat de l'Ibex 35, els intel·lectuals del statu quo i els mitjans de comunicació del númerus clausus a l'hora d'aplaudir la hemofílica transmissió de poders. Flors per al monarca sortint i encens per al que arriba. En la millor tradició d'aquell “Manifest dels perses” amb que els patriotes de llavors reivindicaven el retorn del primat Fernando VII i la seva caverna. L'edició del diari El País del passat dimarts 3 de juny, amb tots els seus glossadors en primer temps de salutació, passarà a la història com exemple d'iniquitat. “El rei abdica per a impulsar les reformes que demana el país”, era la consigna de portada de l'autodenominat periòdic global en espanyol. Amb el que, posada l'oració per passiva, Cebrián i els de la seva zarzuelera secta reconeixien que la monarquia és la gran llosa del poble espanyol.

Però si ho analitzem bé, tota aquesta morralla i els seus cínics pitufos, lluny de representar un signe de fortalesa del sistema, mostren una extrema indigència. Tanta lletania, aquest tancament de files files i la seva pesebrera obediència deguda, el que fa és posar data de caducitat a un règim que ha acabat elevant la corrupció d'Estat a l'olimp de les belles arts. El búnquer cleptòman ja no té qui li escrigui. Perquè quan el president del govern Mariano Rajoy es despatxa dient que “si a algú no li agrada la Monarquia que plantegi reformar la Constitució”, està utilitzant el mateix fal·laç argument que davant el contenciós català. No cal canviar la Constitució perquè els espanyols puguin opinar en referèndum (no vinculant) sobre la independència de Catalunya o sobre la forma d'Estat. Solament es precisa que la majoria parlamentària necessària habiliti aquest dret a decidir previst en la Constitució (art.92).

El problema no és la Constitució sinó el segrest que de la seva part més democràtica fa la casta política. És quantitativament exacte que quan el Parlament sotmeti a aprovació la Llei d'Abdicació compti amb més dels 2/3 dels vots requerits gràcies al complot borbònic de PP i PSOE. Però no ho és menys que amb els resultats de les últimes eleccions europees ambdós partits manquen de quorum (no arriben al 50%). Per no parlar que si en comptes de comptar diputats, comptessim partits polítics i grups parlamentaris, aquest suport trontolla del costat del pluralisme. Per grups, dels 7 inscrits són tres i quart (amb les individualitats del Mixt) els que estan a favor, mentre que dels 17 partits representats solament vuit són els partidaris decidits de nomenar Rei a Felipe VI sense passar per les urnes. Li diuen democràcia, però…

El que passa és que precisament PP i PSOE, gràcies al lligat i ben lligat que van segellar amb els patibularis de la dictadura, s'han conjurat per a fer impossible tan elemental exercici de llibertat d'expressió. És la llei de l'embut. De baix dalt, res de res; tot de dalt a baix, a comptagotes i com un favor. Sense comptar amb el poble i contra el poble, PSOE i PP es van carregar l'article 135 de la Constitució per a imposar el que denominen equilibri pressupostari (el funambulisme del dèficit zero) i fer prevaler el pagament del deute sobre qualsevol altra necessitat social. I enganyant a aquest poble sobirà amb uns programes electorals que van negar res més accedir al poder, primer el govern socialista de Rodríguez Zapatero i a continuació l'executiu popular de Mariano Rajoy, van aplicar despietadament les polítiques lleonines dictades per la Troica per a salvar al sistema financer causant de la crisi.

Una prova evident que la vigent Constitució està sent usada per PP i PSOE com una llei tancat per a tiranitzar al poble sobirà. Això es diu violència institucional. No és esmorzar-nos el sopar, com diu irònicament Soraya Sáenz de Santamaría esdevinguda en Monja Alférez. Amb la lògica conclusió que si el duopoli dinàstic hegemònic fa oïdes sordes davant el clam dels seus representats, seran aquests els que hauran de prescindir d'aquells, aplicant-los un ERO a la totalitat. “De vegades és necessari que mori un home per a salvar a un poble, però mai que mori tot un poble per a salvar a un home”.

En el segon capítol d'Ulisses deslligat l'historiador marxista Jon Elster adverteix sobri el freqüent ús postmodern de les constitucions com camisa de força limitadora de drets en comptes de com garant de llibertats, en la línia amb aquest advertiment d'un perillós “excés de democràcia” esgrimida per l'autor del xoc de civilitzacions, de Samuel P. Huntington. “Si els constituents tracten d'evitar que la constitució es converteixi en un pacte suïcida, pot ser que aquesta perdi la seva eficàcia per a evitar el suïcidi” (pag.192), sosté Elster en una sentència que recorda la sintonia d'aquell “lligat i ben lligat” sota el conjur del qual els “pares de la pàtria” rubricaren la Constitució de 1978.

En la mateixa línia, el professor de la universitat Autònoma de Mèxic (UAM) Clemente Valdés afirma: “La Constitució val en la mesura en la qual expressa la voluntat de la població i serveix a la societat. Quan no és així és únicament un instrument d'opressió del govern” (La Constitució com instrument de domini, pàg. 48). En suma, amb la negativa de PP i PSOE a possibilitar el referèndum com mitjà de legitimació política, estem davant la màxima expressió del “no ens representen”. La qual engloba no només als nostres teòrics “representants” sinó també a les seves criatures jurídiques. Ni el govern, ni els partits, ni cap institució poden erigir-se en una finalitat en si mateixa.

La clau està en no tornar a ballar-la i repetir la tèrbola jugada de la transició, configurant una política de competició entre oligarquies partidistes amb el poble com cimbell. La logística de grans gestos gairebé sempre acaba com una reunió de pastors. Ara, a la guerra convencional dels senyors de la guerra, amb les seves medalles, travetes, culte a la personalitat i tripijocs, l'ha succeït la guerra d'escamots de “l'esperit del 15-M”. Per més que alguns que van ser part decisiva del problema (gràcies per venir!) tinguin la temptació de confiscar de nou la seva desbordant i subversiva creativitat.

http://www.rojoynegro.info/articulo/ideas/jaque-al-rey-mate-al-r%C3%A9gimen

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció