Escola, llengua, poble, nació i la necessària desobediència per fer-los

L’escola podria ser un dels indrets on les persones aprenguéssim a conèixer el seu voltant i les tradicions culturals que s'hi han desenvolupat, un accés al món i les seves maneres, les idees i pràctiques emancipadores, les preses de decisions a partir del coneixement de les opcions, els sabers imprescindibles i els prescindibles (i no per això menys importants) que ens toquen com a humans en aquest tros de mon on vivim...

Podríem tenir escoles acollidores, integradors, cooperants, lliures i alliberadores, il·luminadores i lluminoses, llocs on l'aire passés per les finestres i per les parets, on les classes socials no es notessin perquè estiguessin en procés de dissolució, i la raó fos el centre dels aprenentatges que s'hi fessin, sense esdevenir nou dogma de fe. Una raó crítica i alhora posada en dubte sempre que calgués...

L’escola podria ser un espai de reflexió que inundés les famílies de qualsevol mena que hi portessin els seus fills i filles, llocs que vessessin saber i alhora coneixement, mètodes i maneres, benestar i cultura...

Podríem tenir llars d'infants, col·legis, instituts, universitats, escoles a casa i el que fos que treballessin activament per esmenar les opressions de gènere, sexuals, de classe... palanques que moguessin el món sencer quan les nenes i els nens esdevinguessin adults amb capacitats plenes per mirar, pensar, tocar, imaginar, triar, ensumar, albirar, estimar i sentir...

Podria ser demà mateix que això passés, podria haver estat abans d'ahir i avui també. Però qui mana no hi està disposat. Perquè qui mana té com a principal objectiu mantenir el seu comandament cec i despòtic damunt la societat que manté sotmesa a partir d'un consens democràtic suggerit, mantingut i convençut per la dictadura dels mitjans de desinformació i, també, per les mateixes família i l'escola.

Mantenir la dominació damunt la majoria és el seu màxim objectiu. Mantenir-la i incrementar-la. Per això ens retallen tot l'imaginable i l'inimaginable, per això ens faciliten el consum de productes, dels mal anomenats “béns de consum” però també de substàncies i de persones. El consum esdevé el dogma bàsic d'una societat que alhora fa desaparèixer escoles i hospitals, ensenyament i sanitat, mestres i metges.... i els substitueix per policies, psiquiatres i funcionaris de presons. Queda clar cap a on anem...

Enmig d'aquesta retallada total de drets i llibertats reals, els “amos” continuen la seva santa missió contra les cultures petites com la nostra i al costat del mercat (que afirma que qui no és rendible no té dret a existir) hi posen les mil i una normes que condemnen llengües com la nostra, el català, a una lenta però inexorable agonia. Posen en dubte la immersió lingüística a les quatre províncies de Catalunya, retiren el requisit del català per ser funcionari a les Balears i el volen allunyar de les escoles i instituts, desassisteixen les escoles catalanes de la Catalunya Nord, malmeten la llengua i continuen l'accelerada substitució lingüística al País Valencià, anomenen aragonès oriental el català que es parla a la Franja de Ponent... D'això se'n diu ofensiva, guerra total d'extermini o com vulgueu però és legal i passa ara aquí. Per tant, si ho volem aturar, ho hem d'encara des de l'actualitat i prescindir de la legalitat. Només desobeir ens pot fer lliures, només si aprenem a desobeir ho podrem canviar

La majoria dels que s'omplen la boca amb les paraules “català”, “Catalunya”... o “Països Catalans” també, s'ho miren com si això no anés amb ells perquè no ho fa “Espanya” ni França”. Tenim exterminadors culturals i lingüístics propis, autòctons, uns per acció i els altres per omissió. I tenen noms tan nostrats com Fabra, Camps, Bauzà, Mas, de Gispert... Retallen la llengua, retallen l'educació, retallen la llibertat, retallen les nostres vides una rere l'altra, cada dia de l'any, i els respectem perquè representen el Poder.

I no ho fan perquè siguin “dolents”, “descurats” ni “per equivocació”... Els seus actes responen a un pla pensat i meditat, fins i tot repetit un cop i un altre al llarg de la nostra història recent. Raimon ho explicava fa quaranta anys quan cantava els ensenyaments que un represaliat amb quatre anys de presó el 1963 li va transmetre després d'un recital: “Si només els rics estudien, només els rics sabran, ens enganyaran amb qualsevol cosa: unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemnes i un futbol manipulat”. Queda clar, no?

Deia Joan Fuster que si no ens recobràvem en la nostra unitat seríem destruïts com a poble. I tenia raó, tanta com Ramon Muntaner explicava l'exemple de la mata de jonc i fer-nos veure que només la unitat dels joncs, de les persones en aquest cas, ens fa indestructibles, perquè sols som fràgils (U no és ningú que deia Brossa), tant que ens poden trencar, retallar, tal com de fet fan. Però junts, els joncs són indestructibles, no es poden trencar. Per això, la unitat dels joncs ha d'incloure-ho tot: drets individuals i col·lectius, llibertats civils, nació i poble. Drets a ser malgrat li pesi a qui mani, dret a saber i a tenir escoles on tot rutlli perquè demà rutlli tot, llibertats per exercir-les i no només per triar un o altre canal de televisió, i nació i poble, perquè la metafísica de la primera paraula necessita la física del segon mot com la terra que vol aigua per florir i que florirà.

* Jordi Martí Font és escriptor, periodista, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona