‘Escombrarem anarquistes i comunistes’. Reflexions arran de la vaga d’Ensenyament

Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat.

Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts.

En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.

Com deia, la vaga del 18 de gener servirà per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta. Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que, els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.

També penso que la vaga del 18 de gener està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més “majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments socials alternatius, fan servir determinats arguments.

Un que he anat veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns.

En definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de raonament d’aquests antics militants.

I, finalment, la vaga del 18 de gener ha tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir, una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”. Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la autodeterminació o la independència de Catalunya.

A banda de la voluntat de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte partits i altres formes de política institucional.

El rerefons dretós d’una part del processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions d’un professor d’universitat.

Retornant-nos l’alegria de lluitar, la vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.

* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/01/17/escombrarem-anarquistes-i-comunistes/