CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Europa no és encara el IV Reich, però seguim entrenant

Dilluns, 1 juliol, 2013

Igual que en 1814 el Congrés de Viena va redissenyar l'Europa postnapoleónica que prevaldria fins a la Primera Guerra, dos-cents anys després és una entesa institucional supranacional, la Troica, integrada pel Fons Monetari Internacional (FMI), la Comissió Europea (CE) i el Banc Central Europeu (BCE), qui projecta un nou ordre global per revalidar el capitalisme. La diferència és que davant d'un Talleyrand o Metternich com lluminàries d'aquell joc de trons, avui el lideratge és subsidiari d'aquesta coalició imperialista antidemocràtica, es personalitza en l'Alemanya d'Angela Merkel i no comporta rivalitat entre les nacions implicades. Al contrari, l'actual mapa sorgeix del consens de les seves respectives oligarquies per emprendre una desamortització del públic que garanteixi el seu ple domini polític, econòmic i social en el segle XXI. És una guerra civil de classes, no declarada, dels de dalt contra els de baix, sense que aquests últims, que són la majoria poblacional i productiva, ho sàpiguen.

A aquesta alçades de la crisi, tots més o menys tenim o creiem tenir una idea aproximada de qui representa el paper d'enclusa i qui el de martell en el nou escenari global. Com a metàfora de la nova dominació, aquesta dramàtica percepció ha servit per rescatar, potser per primera vegada en la història d'Unió Europea (UE), la dimensió de la lluita de classes en un societat dissenyada sense "necessitat" de classes en lluita. Una lucidesa sobrevinguda a costa de l'amarga realitat d'un present sense futur que es mira al passat com un temps millor que té la virtut de mostrar sense embuts els materials i eines amb què s'ha anat aixecant això que en les diferents fases hem anat denominant societat industrial, societat de consum o societat de la informació. En realitat, totes elles simples modalitats de l'evolució del capitalisme (mercantil, fabril, corporatiu, financer, etc.) En aquesta deriva que l'ha conduït des del primitiu ús del capital com una inversió com cal per a la producció al servei de les necessitats humanes , sotmès a les mateixes restriccions que els altres recursos naturals, a la seva actual apropiació arbitrària per una casta privilegiada santificada per les lleis, la moral establerta i el costum.

La mateixa construcció europea (el terme habilitant de "construcció" per al que està sent un procés de voladura controlada de la cohesió societat ja indica al servei de qui està el neollenguatge) és un exemple d'aquest rapte que no ha trobat encara el temps per a la seva de-construcció. Lligat i ben lligat, el mapa global destinat a substituir el primitiu escenari de nacions pròsperes i confiades sorgides de la Segona Guerra Mundial al final portava plom a les ales. Victoriosa d'una contesa gràcies a l'amic americà (i secundàriament també al Tovarich soviètic, que va passar d'aliat amb Hitler al principi a enemic decisiu després de la ruptura del pacte pels nazis), va esgrimir els seus primers atributs fundant una aliança militar transcontinental, l'OTAN, guanyant per la mà a l'altre competidor que brandava el Pacte de Varsòvia com a oferta defensiva per la seva zona d'influència.

Un cop assentada l'hegemonia del bloc afí al Capitalisme d'Estat (l'afegit "d'Estat" permet al Capitalisme el rendible subterfugi de l'usdefruit de "el públic"), els governs compromesos en el que aquesta doctrina implicava poder estendre els rails de la " construcció europea "sobre el plasma de la ideologia econòmica que patrocinava Estats Units com a primera potència mundial. Des del ja llunyà Tractat de Roma fins als últims acords del de Lisboa i l'emergència de la Troica (FMI, CE, BCE) com a supervisor àulic, tots els passos que han fonamentat la presumpta "ciutadania europea" s'han donat precisament en contra de aquest reclam de "ciutadania compartida". El EURATON, el Mercat Comú Europeu, la Unió Europea, la Unió Monetària i l'ara la pretesa Unió Bancària són els eixos d'una batalla que ha lliurat amb èxit el gran capital contra els pobles que al vell continent eren gelosos dipositaris de la seva sobirania nacional. El balanç salta a la vista està. Convergència en els sacrificis, divergència en els beneficis, i un immens ERO perpetrat pels titulars del poder polític, militar, econòmic i financer contra la societat civil. Tal és la veritable Europa IV Reich que ens inocula el cop dels mercats, encara que focalitzem l'agressió en aquesta exdirigent de les joventuts comunistes de l'antiga RDA, Angela Merkel, transvestida avui tsarina de la financiarització global.

Convé dir que bona part del trauma vigent procedeix d'una acceptació acrítica del empassa doctrinal que esgrimien els titulars de les institucions. Estem fatalment socialitzats en el capitalisme i la seva cultura. Van dir que el mapa era el territori i no només ens ho vam creure a ulls clucs sinó que ens convertim en entusiastes exploradors d'aquest Eldorado virtual que ha esdevingut en misèria per als més festí depredador per a uns pocs. La política pavloviana de fixar-se en els efectes sense desentranyar les causes, i la no menys hipnotitzadora de ponderar els fins desatenent als mitjans utilitzats, van teixir una teranyina dins en una gàbia d'or que, tomb a tomb, va desencadenar la tempesta perfecta. L'autisme moral el va inundar tot com si es tractés d'un èxit civilitzatori. Es va preferir la injustícia al desordre per mor d'una seguretat i una oferta de llibertat que no transcendia més enllà de l'òrbita dels negocis i els mercats, i el resultat va ser desordre i injustícia a parts iguals. Recordeu que la barbàrie programada des dels alts despatxos contra el poble de l'Iraq es va escudar en la basta existència d'armes de destrucció massiva malvadament enfilades contra les pacífiques societats d'Occident, avui només ens serveix per ratificar la naturalesa de la patologia que ens transcendeix.

Per això, en els moments presents ja no és possible enfrontar-se al diluvi que amenaça la nostra existència d'éssers racionals amb mesures pal · liatives, reiniciant el sistema o refundándolo, per molt ben intencionats que siguin els partidaris de la presa del "palau d'hivern". Tot el que no signifiqui tornar a recuperar l'autonomia de la política sobre l'economia, atenent els riscos de la petjada ecològica, només confirmarà el revés d'aquells que creien haver pres el poder quan la realitat era que el poder els havia pres a ells . Un ridícul encuny que ha aconseguit una cosa inèdita a la conflictiva història de la humanitat: negar l'autodeterminació de l'individu, afirmant la necessitat controladora de Governs, Estats i Esglésies, mentre al mateix temps es reconeix la plena capacitat d'autoregulació per als mercats. Heteronomia per a la persones físiques i autonomia per a les persones jurídiques. Una estrafolària conjugació vital de summa zero.

Però desarmar aquest nus gordià, comporta a més remuntar-nos al moment en què la ventriloquocización social arrelar. Quan van arribar els bàrbars? El buidatge de la democràcia convertida en una perfomance que funciona com a caixa de ressonància de la dominació té molt a veure amb aquesta imatge del mapa i el territori i amb la pauta de la dimensió a escala que s'aplica per a la seva representació. Dirigents i dirigits, dominants i dominats, explotadors i explotats existeixen perquè abans hi va haver representants i representats. Una inversió de valors excusada en la complexitat de les anomenades societats complexes, de masses, per la qual l'actor per a ser l'autor i aquest esdevé fatalment en passiu espectador. D'aquesta manera, l'element "quantitat" (poblacional) se superposa al de "qualitat" (existencial), esborrant l'experiència pròpia com a actiu vital per submergir-nos en un món sense esdeveniments. Usos i costums reiterats sobre aquest model de comportament i la seva sanció legal, o viceversa, fan que passades diverses generacions de "servitud voluntària" es produeixi un oblit de la primera natura que culmina en una insondable orfandat a cosificar societats habitades per persones "reproduïdes en captivitat ".

Precisament aquest afany de plenitud dota al sistema de la immanència que el caracteritza, aquesta mala salut de ferro a prova de crisi i cicles depressius. Perquè estem davant de dos "creacionismes" que auxilien i complementen. Un té la seva dogal a la religió, es verbalitza com espiritual i transcendent, i promet el seu botí en el més enllà in article mortis. L'altre és terrenal i curt termini i actua com una mena de Pantocràtor de hipermercat. Els dos existeixen i regnen sobiranament perquè conflueixen cobejosament en la ingent tasca d'exiliar a les persones de la seva raó vital, encara que prediquin els seus atributs des de la avenc de la contradicció mateixa. Lluny del règim de competència que se suposa al "lliure mercat" el que la realitat llança és una incessant rutina monopolista, mentre que per part de les confessions la compromesa tolerància entre esglésies es converteix sovint en una fanàtica guerra de religions. Del dit al fet ...

La lògica de la interpretació abstracta que regeix en la cartografia migra a la política, encara que qualsevol geògraf avesat sap que el mapa no és el territori sinó la seva suplantació. El que passa és que en l'àmbit de la política aquest solapament implica al seu torn una jivarització. O sigui, que sota la seva innocent plantejament el que es produeix és una autèntica mutació amb exigències que posen l'accent més en la manejabilitat del procés que en el desenvolupament del factor humà. D'aquí la "necessitat" d'una construcció de dalt a baix, amb les consegüents dosis de privatització, autoritarisme, subordinació, exclusió i elitisme. En suma, una concentració de poder polític (consentida), que segueix i complementa a la concentració del poder econòmic (imposada). I sens dubte totalitàries totes dues, ja que històricament la màxima expressió de concentració de poder depredador s'ha donat als Estats totalitaris (nazisme i estalinisme, segons la ja clàssica taxonomia Annah Arendt).

¿Exageració? Els fets són tossuts. I les dades oficials reflecteixen ja aquest absolutisme en potència. El que passa és no vas veure camisa bruna i no camina al pas de l'oca, sinó de la troica Són xifres contundents. Estem a punt de superar el 90% de deute públic respecte al PIB a causa dels préstecs contrets per al rescat del sistema financer; tenim una economia en profunda recessió amb el 27% d'atur forçós de la mitjana nacional (prop del 60% entre els joves ), es desmantellen al galop gairebé totes estructures d'assistència social bàsiques i, amb aquest quadre, a causa del cop de mà de la contrareforma de l'article 135 de la Constitució pel govern de Rodríguez Zapatero, a partir del 2020 haurem d'aplicar un estricte equilibri pressupostari (mateixos ingressos mateixes despeses) i primar el pagament dels interès del deute (generada per la "millor banca del món") sobre qualsevol altra necessitat o emergència. Aquests diners "portat del futur" per salvar els bancs tanca un sil · logisme sinistre. En bona mesura procedeix de fons de pensions dels Estats Units i Europa i són els jubilats dels països del sud els que estan sent obligats a pagar aquest deute a costa de les seves pròpies pensions i serveis socials. A això ho va cridar jo un Projecte Totalitari.

Tot això, en les antípodes de l'ideal del "home com a mesura de totes les coses", de baix a dalt, democràtic participatiu, confederal i llibertari. Com va dir l'escriptor portuguès Torga, "l'universal és el local però sense murs", en una reivindicació del factor humà com a proposta cooperativa i solidària, i el que desbordi la diversitat d'aquest enclavament antropocentrisme és merament abstracte, artificial, protèsic i aliè. La dolenta de la pel · lícula i madrastra de la crisi és Angela Merkel, però el IV Reich s'incuba de la mà del cop dels mercats i la submissió al sistema financer. Els que van provocar la crisi, van desencadenar el genocidi social i ara ens indiquen, amb l'autoritat que els dóna comptar amb l'aquiescència dels mateixos governs, el camí tort de sortida de la crisi. Sang, suor i llàgrimes per als de baix i privilegis per als de sempre. Privilegis: privata lex, lleis particulars. Per això, al voltant de 31.000 milions d'euros de diners públics (tres vegades més que les retallades de Sanitat i Educació junts), emprats per rescatar el sistema financer a través del FROB, ja es donen definitivament per perduts. Un autèntic tracte de porcs (PIGS).

Rafael Cid

FONT: ROJOYNEGRO.INFO