Fer negoci amb el menjar
El cor de l’especulació alimentària es va traslladar a Reus fa uns dies. La ciutat va acollir, el 28 i 29 d’octubre, la 50a edició de la Borsa del Comerç Europea, l’esdeveniment anual que reuneix milers de multinacionals de la indústria agroalimentària i brokers que es dediquen a negociar transaccions milionàries de cereals. Es tracta, segons els seus organitzadors, de portar les transaccions financeres cara a cara un cop l’any.
Pensar que actualment el menjar serveix per alimentar-nos és una il.lusió. Els aliments s’han convertit en un negoci per a uns quants, la minoria convocada fa uns dies a Reus. Com afirmava Isaac Sanromà, president de la Cambra de Comerç i de la Llotja de Reus, en motiu de l’encontre: “Divendres [29 d’octubre] es tancaran molts negocis sobre cereals en aquesta sala. Pujarà o baixarà el preu internacionalment després d’aquests tractes? S’haurà d’esperar”.
Però a qui afecten aquestes oscil.lacions en el preu dels cereals? Qui s’en beneficia? La crisi alimentària de l’any 2007 i 2008, que va fer augmentar el nombre de famolencs al món a 925 milions, ho deixa ben clar.
En aquest període, el preu dels cereals bàsics va créixer espectacularment. El blat va pujar un 130%, la soja un 87% i l’arròs un 74%, convertint-los en inaccessibles per a àmplies capes de la població, especialment, en els països del Sud, on es destina entre un 60 i un 80% dels ingressos a comprar menjar. Paradoxalment, avui la producció d’aliments és més alta que mai amb un creixement del 2% anual, mentre que la població ho fa un ritme del 1,14%. D’aliments n’hi ha per a tothom, el problema són els mecanismes de producció, distribució i consum al servei dels interessos privats.
És interessant observar com en aquest mateix període, els ingressos de les principals empreses comercialitzadores de cereals van augmentar considerablement: Cargill un 86%, el primer trimestre del 2008; Bunge un 77%, l’últim trimestre del 2007; i ADM un 67%, el 2007. Per tant, hi ha qui sap beneficiar-se de la fam.
Una de les causes més importants d’aquest augment dels preus dels aliments va ser, precisament, la inversió especulativa en matèries primeres. Després de la caiguda del mercat de crèdits hipotecaris d’alt risc als Estats Units, inversors institucionals (bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió, etc.) van buscar indrets més segurs i amb més rendibilitat en què invertir, com per exemple els mercats de futurs alimentaris, empenyent, així, el preu dels cereals a l’alça.
En l’actualitat, els especuladors són els que tenen més pes en els mercats de futurs, malgrat que les seves transaccions de compra i venda no tenen res a veure amb l’oferta i la demanda real, sinó amb els seus interessos econòmics. Aquestes transaccions es porten a terme a les borses de valors, la més important de les quals, a nivell mundial, és la Borsa de Comerç de Chicago. Com deia Baudouin Delforge, president del Sindicat General de la Borsa de Comerç de París: “Divendres [29 d’octubre] la capital mundial del comerç de cereals no serà Chicago. Serà Reus”. Més clar impossible.
Avui es calcula que una part significativa de la inversió financera en el sector agrícola té caràcter especulatiu. Segons les dades més conservadores, aquesta xifra significaria un 55% del total, un volum que augmenta en la mesura que s’aprofundeix en la liberalització de la producció agrícola.
Els mercats de futurs, tal i com els coneixem actualment, daten de mitjan del segle XIX, quan van començar a funcionar als Estats Units. Els contractes de futurs son acords legals estandaritzats per fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert prèviament. Aquests han estat un mecanisme per garantir un preu mínim al productor davant les oscil.lacions del mercat, però aquest mateix mecanisme és emprat avui en dia pels especuladors per fer negoci.
El que ens hauria de preocupar és que des de les administracions catalanes es congratulin que aquestes transaccions hagin tingut lloc a Reus. No en va el model agrícola català aposta per la indústria agroalimentària, transgènica, intensiva, petrodependent, deslocalitzada. A on ens condueix tot això? Avui a Catalunya poc més del 2% de la població activa és pagesa. Nosaltres mengem cada dia, però qui ens alimentarà? Els senyors reunits fa uns dies a Reus ho tenen molt clar.
* Esther Vivas és membre del Comitè d'Estudis sobre Moviments Socials de la UPF