Fracàs escolar

Fa temps que es parla del fracàs escolar i que s'utilitza com a excusa per a reformes educatives de tota mena i en totes les instàncies, des de primària fins a la universitat. No obstant, el "fracàs escolar" com a tal no és mai l'objecte del debat, i el que es qüestiona ara i adés són els continguts de les assignatures, la llengua en la que s'ensenyen, el nombre d'hores lectives, les especialitzacions i coneixements addicionals dels mestres, l'autoritat dels professors, etc. Però el fracàs escolar, com a tal, encara no sabem què és.

El fracàs escolar és deixar els estudis de secundària? O és acabar una carrera i un màster (o com es diguin a dia d'avui) i no trobar una feina que hi estigui relacionada? És fracàs escolar arribar a la universitat sense saber llegir? O no anar content a l'escola? O acabar la carrera i fer faltes d'ortografia? O no passar la selectivitat? O no ser capaç de passar les proves Cangur? O acabar tots els estudis reglats, màster i post-màster i post-post-màster inclosos, i no tenir ni idea de per on començar el primer dia de feina? O canviar tres cops de carrera perquè no ho tens clar? O fer una carrera que no t'agrada però que saps que té molt de futur? O fer moltes campanes? O treure només suficients i algun bé? Què caram és el fracàs escolar?

El problema esencial del fracàs escolar és que tenim un model d'escola en el qual fracassar-hi té sentit. Una escola basada en avaluacions que van de l'excel·lència a la insuficiència, en la que es demana el mateix ritme i ordre a tothom, en la que mana el programa establert pel Ministeri o la Conselleria i no el desig de l'alumne, amb horaris estrictes i rígids, amb imposicions físiques de tot tipus com haver d'estar assegut i haver de demanar permís per anar al lavabo, on s'hi ensenyen continguts enlloc d'ajudar a aprendre i a fer el que cada u vol, on hi ha un adult per cada 25 infants, i un llarg etcètera de deficiències que fan de l'escola aquell lloc, no precisament idílic, del qual tants i tants de nosaltres en tenin un mal record.

I fracassar en un lloc així és molt fàcil, perquè posar etiquetes a pares i alumnes n'és una de les activitats principals. I perquè és molt difícil desplegar el propi potencial quan les unitats de mesura ven d'un despatx llunyà, i no del contacte diari i directe de mestres i alumnes. El que necessitem és una escola en la que fracassar no tingui sentit.

* Carlus Jové és activista social. Article publicat al núm. 151 de la revista Catalunya.