CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Gallardón, el codi penal i el populisme punitiu

Dimecres, 24 octubre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Els discursos de la dreta sobre el funcionament del sistema penal i de les forces de seguretat ens poden fer pensar que ens envolten milers d’éssers perillosos disposats a provocar tota mena de mals per apoderar les nostres coses, per fer-se amb els nostres diners o, el que és pitjor, per sentir pur plaer.

A jutjar pels continguts de campanyes electorals i pels debats previs a l’aprovació de mesures com el recentment anunciat enduriment del codi penal, sembla que els delinqüents s’aprofiten d’un sistema tou i permissiu que facilita que, en cas d’anar a petar en un calabós, l’assassí de torn surti en poques hores per la mateixa porta per on ha entrat. El pitjor de l’argumentari punitiu desplegat per polítics i mitjans de desinformació és que es basa en mites que no se sustenten en evidència empírica i que no hi ha una resposta clara, valenta, informada i contundent, de l’anomenada esquerra parlamentària.

Gallardón va anunciar que es durien a terme canvis en el codi penal espanyol amb la finalitat d’adaptar a la delinqüència del segle XXI. Els grans titulars de l’anunci del ministre de justícia van ser que incorporava la figura de la “la presó permanent revisable i la custòdia de seguretat, amb la finalitat de proporcionar una resposta penal més adequada a certs crims que causen una especial repulsa social”. Els crims que es contemplen per l’aplicació d’aquesta modalitat de cadena perpètua són els homicidis terroristes, els atemptats comesos contra el Rei o el Príncep hereu i contra caps d’Estat estrangers, els casos de genocidi i crims de lesa humanitat amb homicidi, i el assassinat de menors de 16 anys o de persones d’especial vulnerabilitat.

Hi ha la remota possibilitat que la plana major de la política espanyola cregui necessària la reforma del codi penal però en aquests temps en què la política (o el politiqueig) es modela a cop d’enquesta i dels cars consells dels spin doctors, és difícil creure que un tema tan calent hagi estat llançat a la palestra sense un previ càlcul de rèdits electorals.

No és casual, que s’anunciï a bombo i platerets un increment de les penes per a aquells que comenten crims que generin especial repulsa social just després de “resoldre” un cas d’assassinat a dos menors que ha estat tractat de manera “especialment repulsiva” per els mitjans de desinformació del país. Una oportunitat així no es pot desaprofitar: quin rival electoral podria atrevir-se a qüestionar que s’endureixin els càstigs a repugnants homicides de nens? I per a la immensa majoria de votants es tracta d’una mesura positiva en pro de la seva seguretat i la dels seus fills i filles. Als màxim, el Partit Popular podria perdre els vots d’uns quants homicides infantils.

La forma en què s’anuncia la restauració de la cadena perpètua per Gallardón i la menció explicita de la seva aplicació a “crims especialment repulsius” com els assassinats de menors compleix amb almenys sis de les deu estratègies de manipulació informativa descrites pel lingüista Noam Chomsky. (1) Serveix com distracció als problemes realment urgents en aquest moment, (2) dóna rellevància a un problema que no existeix (no parlo aquí de l’assassinat dels menors en qüestió sinó de la suposada laxitud del sistema penal espanyol) i ofereix solucions fàcils, (3) introdueix mesures de manera gradual, en aquest cas la restauració de la cadena perpètua, (4) pretén generar respostes emocionals evitant l’anàlisi racional de les alternatives, (5) manté el públic en la ignorància ocultant dades objectives sobre la criminalitat i la delinqüència; (6) part del coneixement de les dinàmiques socials i dels corrents d’opinió que ofereixen les eines d’anàlisi sociològica de l’estat i de les empreses especialitzades.

Però la modificació del codi penal no és tan sols una reforma electoralista. Forma part del populisme punitiu que, gradualment importat dels Estats Units, avança a Europa associat a la desarticulació dels Estats del Benestar i la imposició del projecte neoliberal. Els mecanismes d’integració social o d’atenció social als col·lectius vulnerables es substitueixen progressivament per l’estratègia del càstig cap als comportaments que es desvien del que la “societat majoritària” considera correcte, tractant d’incloure en la mateixa borsa de persones sospitoses de ser paràsits del sistema a drogodependents, traficants, prostitutes, mares solteres que viuen del suport institucional, persones sense llar i tot aquell individu la mera existència incomodi a la ciutadania de bé.

El procés, força consolidat als Estats Units, desplaça el pes de l’acció de l’estat de l’atenció a la persecució de la població exclosa i es justifica a través de l’estigmatització i de la culpabilització de les víctimes a través de l’ús deliberat d’una publicitat enganyosa que porta a creure al “ciutadà de bé” que l’exclusió social és fruit de la renúncia voluntària de la mala gent a sotmetre a l’ètica del treball, que cada vegada hi ha més violència i delinqüència als carrers i que fa falta més repressió per garantir la seva pròpia seguretat.

* Albert Sales, activista social i professor (cada cop més precari) de sociologia a la UPF

http://albertsales.wordpress.com/2012/09/21/gallardon-el-codi-penal-i-el-populisme-punitiu/

>>> Recomanacions bibliogràfiques:

Wacquant, Loïc (2010) Castigar a los pobres. El gobierno neoliberal de la inseguridad social. Gedisa.

Aranda et al. (2005) El Populisme Punitiu: Anàlisi de les reformes i contra-reformes del Sistema Penal a Espanya (1995-2005) Observatori del sistema penal i els drets humans. Universitat de Barcelona.


Ni la delinqüència augmenta ni el codi penal espanyol és tou

Els mateixos que avui es refereixen al codi penal com un text del passat no adaptat a la realitat delictiva del segle XXI i que han anunciat el seu enduriment, ja van liderar una reforma del mateix durant el govern d’Aznar i amb Mariano Rajoy com a Ministre de Justícia. L’any 2003, Partit Popular va aprovar una reforma del codi penal amb el suport del PSOE. Les forces polítiques majoritàries van desplegar una retòrica plena de clitxés del populisme punitiu importat de l’altra banda de l’Atlàntic, recordant a la ciutadania la necessitat de mà dura amb les creixents mostres de violència urbana i amb els delinqüents multireincidents, i de fer front als nous perills derivats la immigració i de l’amenaça terrorista. Els socialistes van afirmar que es veien obligats a donar suport a la reforma per responsabilitat i per la imperiosa necessitat de lluitar contra la inseguretat ciutadana.

La reforma suposava, entre altres canvis, l’ampliació de la capacitat dels jutges per decretar presó preventiva; la incorporació de mesures per promoure la “justícia ràpida”, introduïnt incentius per a que les persones inculpades firmessin declaracions de culpabilitat per evitar tràmits judicials i aconseguir beneficis penitenciaris; l’augment de la quantia penal màxima, que passava dels 30 als 40 anys; i condicionava la concessió del 3r grau al pagament efectiu de responsabilitats civils, la qual cosa introduïa un clar element de discriminació econòmica.

El codi penal espanyol sembla estar molt al dia amb les tendències punitives imperants en el discurs neoliberal. El marcat increment de la població penitenciària, que en tot l’Estat espanyol ha passat de 41.903 persones el 1996 a 76.079 persones el 2009, es deu més a la duresa del codi penal del 1995 i de la reforma de 2003 que no pas a un augment de la delinqüència.

Hi ha un elevat consens en la sociologia i la criminologia a considerar les enquestes de victimització, amb tots els seus defectes, les millors eines per valorar l’evolució de la comissió de delictes i del seu impacte entre la ciutadania. Tanmateix, no hi ha a l’Estat cap administració que hagi assumit el repte de realitzar periòdicament una enquesta de victimització i les úniques dades amb què es compta procedeixen de les dues participacions d’Espanya a la International Crime and Victimisation Survey (ICVS), al 1989 i al 2005, i de l’enquesta realitzada el 2009 per l’Observatori de la Delinqüència (ODA) de l’Institut andalús Interuniversitari de Criminologia.

A partir de les escasses dades disponibles no només no es pot inferir un increment de la delinqüència, sinó que s’observa un retrocés en la victimització en gairebé totes les formes de delicte. Mentre que el 1989, el 47,2% de la ciutadania (amb un marge d’error del 2,5% per a un nivell de confiança del 95,5% i p=q) havia estat víctima d’algun delicte en els 5 anys anteriors a la realització de l’enquesta, el 2005 la proporció s’havia reduït el 42,7% i el 2009 al 38,7% (amb un marge d’error del 2,62% per a un nivell de confiança del 95,5% ip = q ).

Tant els robatoris de cotxes, com els d’objectes a l’interior dels vehicles, els robatoris en habitatges, les agressions sexuals, o les agressions físiques, han reduït les seves taxes de victimització. També s’han reduït els robatoris amb violència i intimidació que tenen un gran impacte en la sensació de seguretat de la ciutadania. D’una taxa del 9,2% al 1989 s’ha passat a un 5,6% el 2009.

Si no existeix evidència empírica que el justifiqui, perquè té tant d’èxit el populisme punitiu? Probablement, l’increment d’altres tipus d’inseguretats derivades de la precarització dels mercats laborals o de l’extensió del risc de pobresa entre àmplies capes de la població, genera sensibilitat a discursos que ofereixin respostes ràpides, fàcils d’explicar i que traslladin la culpabilitat a persones i col·lectius amb comportaments que es desviïn dels majoritaris.

Els discursos de la dreta ens poden fer pensar que ens envolten milers d’éssers perillosos disposats a provocar tota mena de mals per apoderar les nostres coses, per fer-se amb els nostres diners o, el que és pitjor, per sentir pur plaer. El pitjor d¡aquest argumentari punitiu desplegat per polítics i mitjans de desinformació és que es basa en mites que no se sustenten en evidència empírica i que no hi ha una resposta clara, valenta, informada i contundent, de l’anomenada esquerra parlamentària.

L’assetjament penal i policial de col·lectius tan diversos com les persones sense llar, les prostitutes del carrer, els petits traficants de drogues o els venedors ambulants, classificats junts en el sac dels exclosos que no volen seguir camins d’inserció, té una finalitat moralitzant: fer acceptar a les majories que cauen en la nova pobresa el seu destí de precarietat laboral a risc de ser considerats paràsits socials.

Aquesta visió conservadora de l’estratificació social pretèn atribuir l’exclusió social a factors individuals, descarregant de culpa la societat majoritària. És en aquest paradigma ideològic on s’emmarquen les polítiques com la de retirar el subsidi d’atur a les persones que no acceptin un lloc de treball, la de fiscalitzar la vida de les persones beneficiàries del PIRMI, o la imposició de multes a persones sense llar per incompliment de l’ordenança de civisme a la ciutat de Barcelona.

Albert Sales

http://albertsales.wordpress.com/2012/10/03/lincrement-de-la-delinquencia-i-un-codi-penal-tou-mitologia-neoliberal/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció