CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

García Calvo, llenguatge com a dominació i possible alliberament

Dimarts, 8 gener, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La crítica a la realitat, suposant que algú sigui capaç de dir què és real i què irreal, sempre en el centre. I en el mateix centre, el dubte expressat de saber que el món on suposem que vivim, bàsicament, el construïm i el fem amb paraules i aquestes no són fiables, menys encara si qui les fa anar és part del malson que volem explicar, descriure i canviar.

I dubtem del que és la democràcia, o la pau, perquè els qui fan anar les paraules ni és demòcrata ni pacífic, tot i que si hem de fer cas de com s'anomena, s'etiqueta i es descriu, això no és així. Com és, doncs, que fan anar mots com aquests els qui precisament els neguen amb els seus actes en concret, alhora que els defensen en abstracte? La resposta és ràpida i contundent: manar és sempre administrar i qui administra la mort avui en dia és, precisament, la democràcia, la pau... les seves noves disfresses. I la mort sí que no és opinable (sí, ja sabem que sempre sortirà qui dirà que després d'ella hi ha el més enllà i altres metafísiques diverses; no m'ho creuré fins que els qui ho diuen es matin i ho vinguin a explicar després).

Perquè la mort no és opinable. Existeix. I qui la té no pot continuar opinant, dient, pensant ni parlant quan és mort. La mort fineix la vida i aquesta, malgrat sigui administrada amb paraules, també és real, per oposició a l aprincipal de els negacions. Per tant, toti que sembli estrany, podem afirmar que Agustín García Calvo (1926-2012) vivia fins a l'1 de novembre del 2012, a Madrid, des d'on enviava llibres dintre ampolles arreu dels llocs on altres pirates el volguessin llegir, discutir, escoltar, sentir-li a dir... L'Agustín escrivia per posar en dubte les paraules i les frases que feien quan aquestes s'arremolinen i per enderrocar el déu-diner i la religió de la ciència, la que ha establert la nova realitat que patim la majoria i alguns viuen.

Esperonava els pensaments amb mala hòstia, sense compassió però alhora sense voler construir altres raons que no fossin les col·lectives, per això considerava que les úniques formes de sortir de la realitat-presó que les paraules construïen eren els col·lectives, les que ens unien uns individus als altres i no ens deixaven sols. Afirmava que l'individu sempre és, essencialment, reaccionari. La realitat compartida, i sobretot creada de forma comuna com a poble o col·lectivitat, seria l'única eina que podria intentar trencar l'espai de dominació de l'Estat i del capital, allà on fa tant de temps que estem que sembla com si fos “normal”. Apuntava amb bales de plom contra allò “normal”, la inexistent “normalitat” dictada pel poder per fer-nos oblidar les normalitats que són, és clar, tan diverses com individus hi ha.

La llengua com a eina col·lectiva que alhora no unifiqui sota els dictats del poder les diverses formes que pot arribar a tenir. Per García Calvo, no hi havia pobles sinó poble però alhora, defensava un respecte absolut pels idiomes com a formes diverses de cada una de les tribus, de cada una de les expressions del poble. I ja no parla, però el llegim.

* Article de Jordi Martí, activista social, periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona, publicat al núm. 145 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció