Garzón un heroi antifeixista?

Són molts els amics llatinoamericans que, compromesos amb la causa de la memòria de les víctimes de les dictadures en els seus països, mostren la seva estranyesa pels avatars que ha acabat per assumir el cas Garzón. No falten entre aquests amics, per afegiment, els quals se sorprenen davant els recels que molts -més dels quals pogués semblar- hem mostrat a l'hora de donar suport al jutge que tanta tinta ha fet córrer en les últimes setmanes.

Vagi per davant que no se m'escapa que el que passa en aquestes hores amb Garzón té una dimensió que de forma inequívoca ha de preocupar a qui, entre nosaltres, han pres cartes en l'assumpte de recordar a la ciutadania una mica de singular relleu: la transició política, trenta anys enrere, va cancel·lar qualsevol possibilitat d'enjudiciament crític públic del que el franquisme va suposar i, amb això, va tancar les portes que conduïen a un desitjable rescabalament material i moral per a les víctimes de la dictadura. Tampoc vull oblidar que en la batussa que en aquests dies té al jutge Garzón com centre es fan valer moltes de les misèries del joc partidari que ens acorrala, i això de la mà d'una regla que no sembla tenir excepcions: si els partits donen suport als jutges quan les decisions d'aquests els beneficien, bé que s'encarreguen d'injuriar-los quan aquelles els perjudiquen.

Molt em temo, no obstant això, i torno al principi, que la honrosa tasca que havia de conduir a rectificar el que tres decennis enrere es va fer manifestament malament apareix avui llastrada de la mà de l'esmentat cas Garzón. Això és així per dues raons que, en virtut de camins distints, envolten a la figura del jutge. La primera d'aquestes raons beu de la condició del propi Garzón. Quin excelsa paradoxa és que en aquestes hores se'ns presenti com banderer d'una reconsideració crítica de moltes de les misèries que van envoltar a la transició espanyola un personatge que per molts conceptes ha estat immers de ple en aquestes misèries.

I és que malament faríem a oblidar que la mateixa persona que va tenir el coratge d'encausar a Pinochet se'ns ofereix a molts amb un rostre que no és el de l'heroi popular sotmès a l'assetjament de les forces més fosques. Estem parlant , no s'oblidi, del responsable de molts dels desaforaments legals que han marcat indeleblement una lluita contra el terrorisme de la qual han estat víctimes tantes persones innocents; no és casual que al País Basc el nom de Garzón s'identifiqui sovint amb pràctiques judicials i policials no-res edificants, comunament ocultades després d'un universal i còmplice silenci. Parlem també de qui, en un moment de singular podridura de la vida política espanyola, no va dubtar a acudir al cridat de Felipe González per a secundar a aquest en una polèmica, i després fallida, operació electoral. Tanquem el nostre recorregut amb el recordatori dels noms, no precisament heterodoxes, de les persones -des del propi González fins a José Bono, passant per Rosa Díez- que Garzón va tenir a bé convidar, uns anys enrere, als seus cursos de Nova York. Sembla que les tres fites que acabem de rescatar basten per a concloure que el nostre jutge s'ha mogut amb singular soltesa en alguns dels teatres més deplorables que la transició espanyola ha acabat per forjar. La imatge de lluitador antifeixista que tants han alimentat ingènuament a Amèrica Llatina i que avui veiem confirmada, malament que bé, entre nosaltres no és sinó un mite interessat que el propi Garzón ha posat tot l'obstinació a promoure.

Major relleu té, amb tot, la segona de les raons que abans invocava. Encara que els protagonistes ben intencionats de la solidaritat amb Garzón semblin ignorar-lo, és molt greu que el debat sobre la memòria històrica hagi quedat engolit per una discussió relativa a si un jutge va prevaricar o no. Ho diré d'altra forma: ja no es discuteix, parlant en propietat, sobre la memòria i sí sobre Garzón. Malgrat que les explicacions conspiratòries m'han agradat sempre poc, no em resisteixo a suggerir que alguna cosa hi ha, en la rebotiga, de inteligentíssima i ocultatòria operació. I és que, al cap, el Partit Socialista, que res va fer durant tres dècades per a restaurar una memòria calcigada, i que en els últims anys ha promogut una timorata i curta llei que res resol referent a això, ha aconseguit que la majoria de qui es van sentir defraudats per aquesta última hagin oblidat cap a on han de llançar molts dels seus tirs i envoltin avui a un jutge d'equívoca trajectòria i ego desmesurat. Ningú surt millor desocupat d'aquesta batussa que aquest Partit Socialista, responsable evident de les misèries que han envoltat -que envolten- a la llei de memòria històrica.

Que trist és contemplar, en fi, com alguns dels segments de l'esquerra que resisteix han preferit creuar en aquests dies una frontera delicada: la que obliga a endinsar-se en un món que obliga per igual a acceptar les regles que uns altres imposen i a defensar a qui, al cap, no ho mereix.

Carlos Taibo és professor de Ciència Política en la Universitat Autònoma de Madrid i col·laborador de Bakeaz.