Goldman Sachs pren possessió(ns) a Europa

El broker de la city londinenca que va afirmar a la BBC que somniava “amb una crisi per fer-se ric”, Alessio Rastani, va afegir en rigorós directe que “Goldman Sachs governava el món”. Tothom va riure. Però la realitat supera sovint l’humor i la ficció. El banc d’inversions nord-americà –8.354 milions de dòlars en beneficis nets el 2010– ha entrat a l’alta política europea per atiar i lligar ben curt les polítiques de desregulació, de reformes estructurals i de privatitzacions. Fidel al lema que el va veure néixer l’any 1869 i que no deixa gaire espai pels dubtes: “Els interessos dels nostres clients, el primer”.

2011. Sud d’Europa. Goldman Sachs regna i, alhora, governa. La setmana passada, el diari britànic The Independent va publicar una gràfica ben suggeridora on reflectia el poder d’influència del banc sobre els governs i les institucions de la Unió Europea (UE). La novetat resideix, només, en la nova forma de gestió i de pressió. Si abans governaven de facto, avui ja ho fan de iure. Si abans recomanaven amb discreció pels passadissos del poder, ara signen els decrets governamentals i seuen als butacots ministerials. Dinàmica de portes giratòries, l’auge tecnocràtic a Itàlia i Grècia és, avui, el rostre més visible que els mercats han pres els governs. De fet, la pertinença a Goldman Sachs és el nexe comú que uneix Mario Drahgi –nou director del Banc Central Europeu– , Mario Monti –president del consell italià– i els actuals responsables polítics grecs. A Itàlia i a Grècia, a més, el canvi de govern s’ha produït sense eleccions democràtiques formals i s’han imposat mesures que esdevindran una mena de segon rescat bancari: garantir el pagament del deute.

De Grècia a Itàlia passant per la UE

Monti, alt assessor de la firma americana, va ser comissionat de mercat interior (1994-1999) i, després, comissionat per la competència (1999-2004) de la UE. Poc després, el banc el va nomenar assessor principal. La nota de premsa de la designació era clara: Monti arribava per obrir portes i “desenvolupar i executar negocis amb les principals companyies i governs d’Europa”. Monti és membre del selecte Club Bilderberg i assessor de The Coca Cola Company. Mario Draghi, flamant president del Banc Central Europeu, també “ha estat dins i fora del govern i dins i fora de Goldman Sachs”, recorda The Independent. Directiu del Banc Mundial i exdirector general del tresor italià va ser director gerent de Goldman Sachs International entre 2002 i 2005, on va treballar fent operacions de col·locació del deute britànic, de finançament del metro de Madrid o de refinançament del deute alemany.

Drahgi i Monti han estat acusats d’haver afavorit el falsejament dels comptes públics italians i grecs davant la UE mitjançant enginyeries comptables. De fet, en el cas grec, va ser Goldman Sachs qui, el 2002, va canalitzar 1.000 milions d’euros cap a l’Estat hel·lènic –a través d’una operació swap sobre el deute sobirà– per finançar les arques públiques. Draghi era, aleshores, el màxim responsable de la companyia que departia, a l’altra banda, amb Petros Christodoulou, del Banc Nacional de Grècia. Christodoulou va iniciar la seva carrera com a broker de Goldmans Sachs i avui, paradoxalment, s’encarrega de l’oficina de gestió del deute de Grècia. Al seu torn, Lucas Papademos, nou mandatari grec, va ser governador del Banc Central de Grècia entre 1994 i 2002 i va ordir la falsificació dels comptes grecs presentats davant la UE amb Goldman Sachs –amb un pagament previ de 300 milions de dòlars. A Papademos i Monti, també els uneix un estret lligam com a membres de la Comissió Trilateral, el grup de pressió neoliberal fundat per Rockefeller el 1973 i que fa dècades que adverteix sobre el risc “d’un excés de democràcia”.

D’Irlanda als Jocs Olímpics

No són pas els únics. Fins fa deu dies, la divisió europea del Fons Monetari Internacional restava en mans d’un altre goldman: Antonio Borges. Otmar Issing, exmembre del consell del Bundesbank alemany i del BCE, també és un goldman boy. Peter Sutherland, fiscal general irlandès als anys 80 i excomissari de Competència de la UE, és avui el president executiu d’una de les branques de Goldman Sachs a Europa. Va ser un dels arquitectes del rescat a Irlanda. Karel Van Miert, actual comissari de Competència de la UE, també prové de l’escola Goldman Sachs. I Paul Deighton, 22 anys treballant per la casa, actualment és el director executiu dels Jocs Olímpics de Londres 2012. A l’Estat francès, Goldman Sachs compta amb la tasca de Charles de Croisset, excap del Crédit Commercial de France.

De fet, segons l’execonomista de l’FMI Simon Johnson, Goldman Sachs i altres bancs –especialment CitiGroup– han practicat la mateixa fórmula als EUA. Es van apropar tant a l’executiu nord-americà que, segons Johnson, el govern havia esdevingut una “oligarquia”, on era impossible discernir l’interès públic de l’interès del banc d’inversions. Fins i tot la premsa americana va rebatejar la companyia com a “government Sachs” (govern Sachs). Avui, Bill Dudley, actual president de la Reserva Federal de Nova York o Henry Paulson, secretari del tresor, són homes de la companyia.

Goldman Sachs especula amb la fam

Insadollables, el negoci del deute no és l’única especulació tafurera que promou Goldman Sachs. Des de 1991, impulsa un nou estri financer, el Goldman Sachs Commodity Index, que especula amb el preu de divuit aliments bàsics –blat, cacau, arròs o cafè– i on l’enriquiment geomètric s’ha disparat. En només cinc anys, els fons de mercat de matèries primeres ha passat de 13.000 a 317.000 milions de dòlars. Segons la Conferència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD), durant la primera dècada del segle, els preus mitjans de productes bàsics com el blat o l’arrós es van triplicar, fet que va produir milions de beneficis als grups financers. En conseqüència, el 2008, les revoltes de la fam en protesta per la carestia de la vida van esclatar a 30 països. Joerg Mayer, membre de la UNCTAD, va declarar a The Guardian: “El mercat dels aliments ha esdevingut un casino i per una única raó: fer que Wall Street guanyi encara més diners”.

Zeca Afonso, el cantautor portuguès de la revolució dels clavells, ho taral•larejava al tema “Os Vampiros”: “Eles comen tudo e nao deixam nada”. Una denúncia que rubricaria el mateix Adam Smith, icona del neoliberalisme, que va deixar escrit: “Tot per a nosaltres i res per a tota la resta ha estat la dita roïna dels amos de la humanitat en les diverses èpoques de la història”. El filòsof Jürgen Habermas s’ha mostrat més precís:silenciós cop d’estat financer. Mentrestant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ja ha advertit aquest desembre que la recessió a l’Estat espanyol continua, que al 2012 es batran uns records d’atur que podrien arribar al 23% i que caldrà imposar, un cop més, noves reformes estructurals. Mentrimentres, l’home del Sachs somriu.

* David Fernàndez és activista social. Article extret del setmanari Directa