CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Governabilitat i pressupostos

Dimarts, 27 desembre, 2016
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Una organització que pretén ser revolucionària en cap cas es pot sentir interpel·lada per la governabilitat capitalista. I això és aplicable a molts nivells, a molts plànols diferents de la realitat. Un exemple el podem trobar en el món sindical. De vegades he vist com quan una secció sindical entra a un comitè d’empresa, i especialment quan ho fa en majoria, se sent imbuïda d’una espècie de responsabilitat respecte la mateixa empresa. La distància amb l’empresari disminueix perquè, es clar, cal resoldre problemes amb els que ell es troba: com afrontar oscil·lacions en la demanda de productes que motiven pics de treball en determinats moments, com resoldre una reducció de les transferències públiques (en l’àmbit de l’administració) que afecta directament als/les treballadores, etc. Mentre, augmenta de manera directament proporcional la distància amb la resta de treballadores, aquells i aquelles que passen totes les seves hores treballant, que no s’integren a les dinàmiques institucionals de la regulació de les relacions socials dins de l’empresa.

Tothom ho hem vist unes quantes vegades. Com deia, en el món del treball em temo que alguna ocasió ha passat en alguna secció sindical de l’organització on milito. De manera molt més concreta, ho veiem sovint en delegades i delegats de sindicats majoritaris, presidents de comitès d’empresa, quan argumenten que com a mal menor s’han d’assumir acomiadaments, suspensions temporals de feina o revisions a la baixa de les condicions laborals. Nosaltres moltes vegades ens hi hem oposat. Sovint amb mobilitzacions. I algunes vegades hem guanyat tot i que, ho hem de reconèixer, que són més les que aquest tipus d’arguments acaben triomfant entre plantilles que se senten cada vegada més pessimistes i més allunyades d’aquests “representants sindicals”. Vull pensar que si aquests representants sindicals assumeixen els paràmetres bàsics dels plantejaments dels empresaris quan imposen aquests tipus d’acords, ho fan interpel·lats, precisament, per aquesta fal·làcia de la governabilitat, en aquest cas de l’empresa. Fins i tot quan la seva actitud és sincera, no motivada per un intercanvi de cromos que no es fa públic, la seva situació els fa més propers als enemics de la classe treballadora que als seus propis companys i companyes. L’alternativa hauria passat per cedir a qui té el Poder la responsabilitat de resoldre les diferents situacions i dedicar els esforços a construir les bases per a la defensa radical dels interessos dels i les treballadores. I això passa per no acceptar (i, per tant, negar) la lògica dels patrons.

A un altre nivell aquests dies ho estem veient en la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Un govern de la burgesia, o com a mínim auspiciat per la burgesia, promou una llei de pressupostos en coherència amb els interessos dels seus padrins. Una part molt rellevant de l’acció social del propi govern es delega a empreses que es lucren fent coses tant rellevants com menjadors escolars, la cura de les persones grans, l’atenció a la infància. Són les anomenades empreses del tercer sector que, com la resta d’empreses, funcionen i es mouen seguint la lògica de la producció de plusvàlua. Per exemple, si cal incrementar les ràtios de pacients per treballador/a per tal de mantenir un cert nivell de benefici encara que això reverteixi en contra del servei (públic) que ofereixen, no dubten en fer-ho. En aquests pressupostos observem també com el percentatge de recursos que s’enduen les escoles concertades, que, no ho oblidem, són també empreses privades, augmenta mentre a l’ensenyament públic es consoliden anys de funestes retallades. De manera similar a l’àmbit sanitari segueixen reproduint un model basat amb un fort intervencionisme de les empreses privades sobre quelcom tant bàsic, i tant de primera necessitat, com és la garantia de la nostra salut. I així podríem anar sumant exemples. Però no cal, tothom tenim ben present de què estem parlant, encara que ens els intentin ensucrar amb petites mesures de cara a la galeria com, fa unes setmanes, alguns impostos al consum de begudes ensucrades (valgui la reiteració). Impostos que són al consum, no a les rendes.

Com deia, qui vulgui de manera sincera fer la revolució no pot veure’s interpel·lat per a qui demana mantenir les regles de l’estatus quo. Discussió a banda de la pertinència o no de la participació en la política institucional, és innegable que ara mateix les CUP tenen un problema. No tant per la decisió que al final prenguin sobre aquests pressupostos, com ja de per si pel simple fet de sentir-se cridades a debatre’n la seva aprovació. Mentre tot això va passant, alguns de nosaltres ens sentim cada vegada més allunyats d’aquest escenari que mai ha sigut el nostre. Mirem els toros des de la barrera mentre pensem com i quan construirem els nostres propis espais de política del conflicte i la lluita.

Possiblement, un dels propers sigui aquest 18 de gener. I n’hi haurà molts d’altres.

* Ermenol Gassiot és secretari general de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2016/12/21/governabilitat-i-pressupostos/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció