Grans fortunes, impostos i solidaritat

No ens enganyem pas. Que les persones més riques de França o Alemanya demanin pagar més impostos no és cap símptoma de solidaritat. Es tracta, més aviat, de la obertura d’una petita vàlvula d’escapament per alleugerir pressions. Tots els sistemes socials moderns han estat profundament desiguals i tots, d’una o altra manera, han generat un sistema ideològic que justificava aquestes desigualtats i que feia que la majoria acceptés les normes del joc i assumís com a natural l’existència d’una minoria privilegiada.

Fent una burda síntesi del que els teòrics de l’estratificació social han filosofat durant prop de dos segles, l’axioma sobre el que es justifica la desigualtat en el sistema capitalista és la competitivitat i la necessitat de premiar el talent, el merit o el treball. Durant els darrers trenta anys d’imposició ideològica neoliberal, a la opulenta societat occidental, la majoria social “de classe mitja” no ha vist cap problema en que uns quants afortunats gaudissin de comptes corrents amb saldos astronòmics. Suposadament l’elit potentada, amb la seva capacitat inversora, dinamitzava l’economia, generava llocs de treball i creava teixit empresarial alhora que se li atribuïa algun tipus de merit reforçat per les èpiques històries de homes-fets-a-ells-mateixos que havien forjat la seva fortuna a base de treballar durament des de la tendra adolescència.

Amb independència de la veracitat d’aquests mites, la crisi ha evidenciat qui paga els plats trencats de les successives bombolles especulatives que els nostres rics i riques han inflat sense descans per treure sucosos beneficis. Els moviments de protesta sorgits arreu d’Europa han assenyalat amb el dit a polítics i banquers com a culpables de la fallida econòmica i de l’adopció de mesures clarament regressives. Però cap de les persones que ha sortit al carrer en els darrers mesos dubtaria en col·locar als titulars de les fortunes més importants del planeta en el mateix sac, especialment després del gran treball de pedagogia política i econòmica realitzat dins els propis moviments per explicar què són els paradisos fiscals, com funcionen les SICAV, o com en dues dècades el creixement dels beneficis empresarials ha conviscut amb l’estancament dels salaris reals a tot el món i, en especial a Europa.

Què pretenen els HNWI (High Net Worth Individuals, o persones amb patrimonis nets elevats) europeus amb la seva recentment sobrevinguda voluntat contributiva? Potser es tracta de llançar el missatge de que les retallades de drets socials no tenen res a veure amb ells. Si cal contribuir, ells els primers. I si s’acaba definitivament amb els estats del benestar haurà estat per culpa de polítics incompetents i de banquers avars.

Cal recordar que a les grans fortunes no els ha anat tan malament en els últims temps. Segons el l’Informe sobre la Riquesa al Món de Capgemini i Merrill Lynch Global Wealth Management, durant el 2010 la població de HNWI (persones amb actius aptes per invertir d’un milió de dòlars o més, excloent la residència primària, col.leccionables, articles de consum i béns de consum duradors) ha augmentat un 8,3% arribant als 10,9 milions i la riquesa acumulada entre tots aquests individus ha crescut un 9,7% arribant als 42.700.000.000.000 dòlars. El mateix informe indica que la crisi ha despertat noves preferències d’inversió entre els esforçats multimilionaris que aposten cada cop més pels mercats de matèries primeres que inclou, com no podia ser d’una altra manera, els mercats de futurs de cereals. Així doncs, disposats a pagar més impostos no són capaços de plantejar-se que la nova bombolla especulativa, la dels aliments, està fent pujar els preus dels productes bàsics disparant la fam a molts punts del planeta.

Si el que volen és pagar més impostos no cal crear noves taxes especials per a grans fortunes. Poden començar repatriant els comptes amb saldos gens despreciables que tenen repartits per paradisos fiscals d’arreu i posar en coneixement de les seves agències tributaries tot el seu patrimoni, habitualment tant desorbitat com desconegut. Si el que pretenen és reactivar l’economia, potser haurien de replantejar els seus criteris d’inversió. I si el que busquen és ser solidaris… que tanquin les seves obres benèfiques i les seves fundacions que, a més de servir per desgravar, acostumen a tenir un impacte altament qüestionable sobre les poblacions a les que volen ajudar. Per mostra els esforços de la fundació Gates per introduir tecnologies transgèniques a les agricultures africanes… però aquesta història la deixo per una altra entrada.

Per cert, un dels impulsors de la iniciativa “els rics volem pagar més” és Warren Buffet, propietari majoritari del conglomerat empresarial Berkshire Hathaway (on comparteix consell d’administració amb Bill Gates entre altres multimilionaris nord-americans) al qual pertany l’agència de qualificació Moody’s.

* Albert Sales és professor de Sociologia de la UPF i membre de Setem

http://albertsales.wordpress.com/2011/09/16/grans-fortunes-impostos-i-solidaritat/