Grècia: així es va gestar el deteriorament de la solidaritat de classe
En principi, el pèndol polític i ideològic de la societat grega s'inclina cap a l'esquerra. Les memòries de les lluites del passat –la resistència a l'ocupació alemanya, la guerra civil de classe, la lluita contra la dictadura– encara que febles, segueixen vives: el moviment estudiantil ha protagonitzat victòries importants; el moviment anarquista és especialment nombrós i actiu; i l'esquerra parlamentària té bons resultats electorals. Amb aquesta tradició de lluita, com aconsegueix ara la burgesia imposar aquestes mesures d'austeritat i les retallades socials sense trobar una resistència considerable?
El 1981 el PASOK, el partit socialista, per mitjà de Andreas Papandreou, va arribar al poder. La classe treballadora va alimentar llavors l'esperança que les coses canviarien. Els canvis a favor dels sectors populars van ser, de fet, molts. En els primers anys es van implementar augments salarials significatius a tots els treballadors. A continuació, gràcies al sistema clientelar, gran part de la classe treballadora va ser contractada pel sector públic i les empreses estatals. En aquest moment, la unitat de la classe treballadora va començar a esquerdar-se. Quan el 1985 es va acabar la lluna de mel dels treballadors amb el PASOK, els treballadors de l'Estat –un 30% del total– van mantenir i fins i tot van ampliar els seus drets. Per la seva banda, els treballadors del sector privat van entrar en una fase de pèrdua de les seves conquestes.
En aquest context, el moviment sindicalista organitzat expressava, gairebé exclusivament, els interessos dels treballadors del sector públic. Les mesures d'austeritat d'avui afecten principalment als treballadors de l'Estat, ja que en el sector privat aquestes mesures porten anys sent aplicades. Com a conseqüència, els treballadors per compte privat no mostren solidaritat enfront de l'ofensiva contra els treballadors del sector públic i la responsabilitat d'això correspon als qui treballen a compte de l'Estat.
Quan en els últims anys la burgesia carregava contra els que treballen en el sector privat, els del sector públic en comptes d'aprofitar la seva situació favorable –per exemple, el fet que són fixos i que controlen sectors claus de la producció o l'organització de que fan gala les seves centrals sindicals– es van ocupar solament dels seus interessos. Estaven acostumats a guanyar coses sense lluitar, degut al fet que formen part de la base electoral del PASOK. Els seus sindicalistes han format una espècie de casta que es preocupa principalment pels seus interessos i la seva reproducció. Ara que els dirigents d'aquest partit comencen a treure'ls els seus drets s'han mostrat incapaços de sortir al carrer i esperen amb resignació el seu torn.
Per la seva banda, qui treballen en el sector privat no tenen una representació real, ja que la confederació general està controlada per sindicalistes que vénen de les empreses públiques. Mai van aconseguir crear les seves pròpies organitzacions de base. Aquest procés s'està donant ara, només que en unes condicions molt adverses, de bon tros atur i treball precari. Del desenllaç d'aquest esforç, així com de la recuperació dels vincles de classe del conjunt dels treballadors dependrà el futur del moviment obrer i antagònic.
>>> Nikos Manolas és membre de la Xarxa pels Drets Polítics i Socials d'Atenes