Greu atac al dret de vaga a Fira de Barcelona
Avui hem conegut el posicionament d’un jutjat social de Barcelona en relació a la vaga de ‘riggers’ en el muntatge d’escenaris del Sònar. Un posicionament que aporta arguments més propis del tardofranquisme per afavorir la contractació d’esquirols per part de Fira de Barcelona, així com justificar no adoptar mesures cautelars, perquè llavors ‘seria desproporcionat per la incidència en altres treballadors’. Som davant d’un argument que aplica en la pràctica totalitat de les vagues, en una economia hiperconnectada i multiproveïdora, i que de facto, pot fer il·legal gairebé qualsevol vaga.
El nom d’aquest jutge és Santiago Vidal. El pensament neoliberal no entén de colors de banderes, sino de a quina classe s’afavoreix.Som davant un gravíssim atac concret enmarcat en un context d’atacs greus al dret de vaga.
A l’estat espanyol el mot ‘esquirol defineix aquell treballador que no acata la decisió de fer vaga o bé es posa al serveï del patró per substituir vaguistes i així rebentar-la.
Des de l’inici del moviment obrer s’ha identificat l’esquirolatge (i els esquirols) com els col·laboradors necessaris de l’empresari quan intenta aturar el poder real que tenim els treballadors: sense nosaltres i la nostra força de treball, no són res. Les vagues eren, òbviament, il·legals i considerades una forma de sabotatge contra la propietat. No ens hem d’amagar, sí: és un sabotatge organitzat i de moment legal contra l’economia, amb la voluntat d’exercir coacció sobre un poder omnipresent i molt superior, que ens explota i maltracta quotidianament.
Sense aquest contrapoder obrer, les treballadores no tindríem cap possibilitat d’obtenir millores o evitar agressions. Com a resultat de la força demostrada, i la necessitat de fer algunes cessions que allunyessin respostes més contundents sobre el seu negoci i sistema, les vagues es van legalitzar i reconèixer com un dret sindical: A cop de fer vagues “il·legals”, no ho oblidem mai.
Un cop reconegut, les forces de la oligarquia, jutges i polítics al seu servei intenten laminar-la fins assolir la seva utopia neoliberal: les vagues irrellevants i durament reprimides si surten d’un corral cada vegada més estret. En aquest sentit es produeix normalització de serveis mínims màxims, aplicació de mesures penals contra piquets, criminalització en els mitjans de comunicació i (darrerament de forma intensa) creació de nova doctrina restrictiva des dels estaments judicials.
Podríem citar com a molt rellevant l’acceptació de l’esquirolatge de l’empresa client al contractar un proveïdor que no estigui en vaga (sentència T.S. cas Altrad) o la declaració d’il·legalitat quan hi ha diversos promotors (per evitar vagues de sindicats no majoritaris).
La classe treballadora tenim, doncs, una disjuntiva: O ens domestiquem i acceptem una normativa i doctrina que redueix a la irrellevància la lluita o bé passem a redoblar la nostra pressió mitjançant més desobediència, més acció directa i més socialització dels conflictes.
La CGT de Catalunya no es domesticarà mai. Fem una crida a la solidaritat amb les vaguistes del Riggers de Fira de Barcelona i a que tota la societat estigui atenta i participi en els actes de suport que siguin necessaris, en aquest i altres conflictes que vindran.
Visca la Vaga!
Visca la lluita de la classe obrera!
Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
