Guitarres, paraules i lluites

“Como ves, mi guitarra no dispara
pero sé dónde apunto
aunque no veas la bala“

Quan tot just jo entrava a l’adolescència, Kortatu va publicar aquesta cançó. Formava part del seu àlbum “El Estado de las cosas“. I la vaig escoltar moltes vegades. Una darrera l’altra. També les altres cançons del disc, però aquesta potser una mica més. I van anar passant els anys i la seva lletra em seguia marcant. Com en molts altres joves, el que m’agradava d’aquests versos era el cant al compromís, a un compromís dins d’un conflicte. Parlava del músic i de la importància que té transmetre la lluita també tocant i cantant.

Al llarg del temps em vaig anar trobant que aquesta cançó era aplicable a moltes coses de la meva vida. Vaig estudiar. Durant anys en que treballava fent el manteniment i neteja d’un poliesportiu, pensava que em volia dedicar al camp de la Història. És a dir, que volia també comprometre’m en la lluita com a persona que investiga i explica el passat. Que el fa servir com a eina de dinamització col·lectiva del present. I la cançó de Kortatu sempre era ben actual i oportuna. Un paletí, una piqueta, un pic, per agafar eines d’un arqueòleg/a, no disparen. Però ens poden ajudar a parlar del sorgiment de l’Estat, de l’opressió, de la lluita de classes. La paraula, en fer classes, també pot ser tant incisiva com les bales de la cançó. I al final he acabat sent professor d’universitat i, diria, que ho he anat aplicant. De tal manera que, el rectorat neoliberal de la meva universitat m’ha inclòs també en la persecució penal contra 25 estudiants i un altre treballador. Una universitat que és pública i, per tant, forma part d’unes institucions polítiques cada vegada més dretanitzades en els costums. Però d’això no volia parlar avui…

La imatge del professional compromès no és extravagant ni anecdòtica. A tothom ens venen al cap historiadors compromesos, que parlen de revolucions i lluites passades. O de periodistes, també punters, que expliquen situacions més actuals des del compromís amb els i les oprimides. I de sociòlegs, d’antropòlegs, de més músics, de novel·listes, etc. Un llarg etcètera que expressament he deixat en masculí, pel fet que ens hauria de fer pensar, precisament, el perquè del predomini d’aquest gènere lingüístic. En tot cas, noms propis, uns i altres, dels que ens expliquen, ens diuen com és, o ens canten la revolta, la lluita, la revolució. Tot plegat, estampes amb una alta dosi de romanticisme, encara que no ens agradi reconèixer-ho. I també un punt d’individualisme.

Fora d’aquestes imatges, els conflictes viuen, els pobles bateguen, les revoltes es construeixen. Milers de persones, a Barcelona, Sabadell i altres poblacions catalanes van fer possible la Setmana Gloriosa (Tràgica per a la burgesia) del 1909. Centenars de milers de persones van fer funcionar un món nou els dies posteriors al 19 de juliol del 36. Multitud de resistències veïnals i laborals esquerdaven el Règim a mitjans dels setanta, aquí i allà. I milers d’estudiants, perseverant i aguantant porres i criminalització, van fer pensar durant uns mesos que una altra universitat era possible durant la batalla del Pla Bolonya l’hivern del 2009. Mans, cares, cossos anònims que no passaran a la història com a noms perquè, simplement, estan enfeinats fent-la.

Les guitarres no disparen i les paraules tampoc són projectils. Apunten, ben segur. Ho poden fer en el mateix sentit que les bales. Però si una paraula té sentit quan reprodueix la trajectòria d’un dard (òbviament, que ningú ho dubti, parlo en senti metafòric), és perquè hi ha qui els fa i els fa servir. En altres paraules, si té sentit que acadèmics o artistes fem nostres les lluites, és perquè aquestes lluites existeixen. De fet, més que fer nostra una lluita, ens afegim a una lluita que, com diu una altra cançó, “és sorda i constant“.

Corren temps d’eclosió d’egos i de la construcció de nous referents col·lectius entorn alguns noms propis. I ara més que mai convé no oblidar-ho. La guitarra de Kortatu podia apuntar, seguint la seva metàfora, precisament per les bales. I aquestes eren anònimes, col·lectives.

* Article d'Ermengol Gassiot, Secretari General de la CGT de Catalunya