CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ha arribat el col·lapse financer, ja res serà igual ?

Dimecres, 15 octubre, 2008
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Poques vegades es concentra en tan poc temps un devessall successiu de fallides i amenaces de fallida de les majors institucions financeres seguida d'una colossal intervenció estatal, però vivim realment un canvi?

Durant les últimes setmanes, la cascada d'esdeveniments ha tingut una aparença reconfortant (a qui no li agrada que s'enfonsi un banc d'inversió?), unida a un fons tràgic (cada injecció de diners públics implica més dificultats per als que menys tenen). Però més enllà de les sensacions convé mirar l'efecte d'aquestes mesures.


La presa de l'Estat

L'evident excepcionalitat d'aquestes mesures ha estat amplificada per moltes interpretacions grandilocuents, a dreta i a esquerra, que donen per acabada una època de no intervenció dels Estats en els processos econòmics. En la seva major part, aquestes interpretacions de "gran importància", abans que fonamentar en què consisteix la importància històrica del moment, transmeten una sensació de sorpresa al comprovar que el món no és com ho ha explicat la retòrica neoliberal.

En efecte, si alguna cosa ha quedat clara durant aquestes setmanes és que els mercats financers no generen més que riquesa fictícia, que s'enfonsa a la mateixa velocitat que es crea, i que l'Estat és una peça clau perquè els mercats financers dominin l'activitat econòmica i, a través d'ella, la vida social. Que aquest procés es faci més visible, agònic i desproporcionat no ho converteix en una ruptura històrica.

Com ha vingut explicant l'historiador econòmic Robert Brenner, el substantiu de l'època neoliberal des de mitjans dels ‘90 no ha estat la no intervenció de l'Estat en els mercats, sinó la posada de les polítiques d'Estat al servei de les necessitats del capital financer. La decidida aposta dels successius governs espanyols per les polítiques orientades a inflar fins al límit la bombolla immobiliària, en molts casos amb subvencions directes, ha situat a l'Estat espanyol al capdavant d'aquest procés, al costat d'EE UU o el Regne Unit.

Aquesta rendició de l'Estat als interessos del sector financer s'ha consolidat sobre la base d'un intercanvi que ara es revela en tota el seu demencialitat: l'Estat garanteix els beneficis al sector financer desregulant certs àmbits i regulant molt estrictament altres i, cada vegada més, promovent una extensió de les finances en el cos social a través d'instruments financers privilegiats, com fons de pensions o hipoteques.

Com a contrapartida, les institucions financeres han utilitzat la vareta màgica dels seus complexíssims productes per a convertir el deute personal i familiar en riquesa i, encara més important, en nivells de demanda, la força motriu del creixement econòmic, que uns salaris superdegradats en el seu poder adquisitiu no poden ni somiar amb mantenir. Aquest intercanvi ha produït simultàniament un fort creixement a curt termini i un ampli consens social sobre la idoneïtat d'aquestes polítiques, només trencat per aquells que percebien els seus enormes costos econòmics, socials i ecològics.

La fi del miratge

En aquests dies assistim a la transformació accelerada de la riquesa fictícia que generen els actius financers en deutes ben reals. Les institucions estatals intervenen en aquesta situació mitjançant un repartiment en el qual la gran majoria de la societat assumeix aquest deute, bé directament a través del tipus d'interès incrementat, bé indirectament a través de la despesa pública necessaria per a mantenir a flotació el sistema financer o, en el cas espanyol, al sector immobiliari.

L'altra cara de la moneda és l'acceleració de la transferència de riquesa real, el producte social, als mercats financers perquè la formació de beneficis i rendes de capital no registri grans caigudes. És a dir, com bé va anticipar l'economista George Dumenil, això que s'ha vingut identificant amb el neoliberalisme (privatitzacions, desregulació, control salarial, etc.) no és un conjunt de pràctiques econòmiques coherents, sinó un ordre polític que es val, amb una notable eficàcia, d'una política econòmica que se subordina a un salvatge domini de classe. Segons sembla fins ara, les últimes intervencions, encara que erosionin visiblement alguns dels dogmes neoliberals, reforcen més que afebleixen aquesta submissió de la majoria de la societat al poder del sistema financer i a les minoritàries classes socials que el controlen.

PREMIATS PER ENFONSAR LA BORSA

Enfonsar l'economia mundial suposa menys problemes que robar una bossa. L'any 2007, els majors executius de les 16 empreses més afectades van guanyar fins a 334 milions de dòlars, un 30% més que el 2005. I la intervenció suposa avantatges per a Goldman Sachs i Merril Lynch, que passaran de ser bancs només d'inversió a ser bancs comercials, al mateix temps que s'obliden del "mort" de les hipoteques escombraries. El dubte és: què passarà quan les companyies "nacionalitzades" tornin a ser rendibles?

Isidro López (Observatorio Metropolitano), publicat al núm. 86 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/spip.php?article6542

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció