CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ha començat una nova guerra social a Europa

Diumenge, 1 agost, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Un article de Charles-André Udry

1. Des dels dies 8 i 9 de maig de 2010 -la reunió d'urgència del BCE, l'ECOFIN i el FMI per establir un pla de reflotació de diversos països de l'UE- tots els governs anuncien plans d'austeritat pressupostària "per salvar la zona euro". Una guerra de classes d'una amplitud nova s'ha decla­rat a Europa: tot el que queda de l'Estat social, sorgit del període que va seguir la Segona Guerra mundial, ha de ser desmantellat, a excepció d'una "xarxa social" model Banco Mundial.

El 10 de maig, un banquer britànic va trobar una bona fórmula política: "És més fàcil vendre l'esmentat pla dient que ha de servir per salvar Grècia, a Espanya i a Portugal, que confessar que ha de salvar abans que res i ajudar els bancs". Aquests bancs (alemanys, francesos, espanyols...) posseïen una muntanya de títols de deute públic dels països "trencats" (Grècia, Portugal, Espanya...). Segons Citigroup, l'exposició dels bancs americans respecte a Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya s'eleva a uns 190 mil milions d'euros. El divendres 7 de maig va ser una matança: ningú no feia front als bancs i altres inversors que volien desfer-se dels seus títols. "Ja no hi havia mercat", confessava un operador proper al BCE, protegit per l'anonimat. I els balan­ces dels bancs encara continuen camuflant muntanyes de productes tòxics, avaluats a un preu artificial. L'òrgan|orgue de control bancari alemany (Bafin) estimava en 800 mil milions de dòlars els "productes tòxics" en poder encara de les entitats bancades (Financial Times, 24/05/2010).

No fa falta recordar que dels 16 membres de l'Eurozona, només sis se'n veuen gratificats -si es pot utilitzar aquest verb- per les agències de qualifica­ció amb la categoria AAA. Es tracta d'Alemanya, Àustria, Finlàndia, França, Luxemburg i Holanda. Una espècie de "nucli dur" -el Club dels AAA-de l'eurozona, encara que França sol considerar-se a la frontera d'aquest territo­ri, en el qual Alemanya disposa d'un poder eloqüent.

L'esmentada qualificació permet fora d'això a l'Agència Francesa del Tresor (AFT) -agència de gestió del deute de l'Estat francès- emetre un emprèstit de cinc mil milions d'euros amb venciment l'abril de 2060, cinquanta anys per tant, subscrit en un 90% aproximadament per inversors no francesos. El 21 de maig de 2010, l'emprèstit d'Estat francès més prestigiós -l'Obligació assimilable del Tresor (OAT)- trobava prestadors al 2,93% de tipus d'interès. Que va suscitar algunes reaccions per part de Grècia, perquè els tipus d'interès dels "seus" emprèstits a deu anys oscil·len entorn del 10%. I por­que les obligacions gregues que vencen el març de 2012 tenien un rendimen­t brut de 7,27%, en comparació amb el 0,61% de les de França, amb la mateixa caducitat (24 Ore/Il Sole, 24/05/2010). Entre les economies del "centre de l'UE" -o gairebé en el centre, com França- i les inserides a la perifèria, la dife­rencia és clara. El discurs sobre la convergència europea grinyola.

2. El mateix ocorre amb la demostració d'una de les funcions de l'euro: s'ha convertit en una moneda que ha adquirit un lloc important... però en els circuits d'obligacions internacionals. I per tant, en la possibilitat dels mercats (és a dir, dels diversos inversors financers) d'exercir una gran pressió com a creditors sobre els deutors. Dos terços del deute francès està adquirida fora de França. És certament possible que capitals francesos refugiats a Luxemburg o a Suïssa constitueixin també una fracció dels adquiridors.

Referent a això, es pot examinar la carta publicada en el NZZ am Sonntag (10/05/2010) i en el New York Times. Mostra els imports del deute públi­ca i les dependències creuades de deutors-creditors dels diferents països de la Unió Europea. Aquesta evolució, accentuada durant els últims anys, mostra la liberalització dels fluixos|fluxos de capitals així com l'enlairament del "crèdit-deute" per respondre a les dificultats de reproducció del sistema i de la societat capitalistes.

Un tema, en el que es refereixi a la seva "substància", explicat per Marx al Llibre III d'El Capital. Marx insistia en la naturalesa de capital fictici dels títols del deute (1), fictici encara que bé real. Això explica, en part, l'"ampli retall de les despeses públiques", una de les condicions per extreure un saldo pressupostari primari que permeti fer front a la "càrrega" d'un deute que registra, en camnvi, una socialització de les pèrdues d'"actors econòmics privats".

3. Ja ha acabat per tant, en el pla|plànol del discurs polític, el període del G-20 de setembre de 2009 a Pittsburg. En aquesta ocasió, Sarkozy va proclamar: "Cal "refundar el capitalisme"; "Cal "trencar el coll a l'especulació". Els mercats -és a dir, els bancs, els fons d'inversió financers, els fons de pensions, les companyies d'assegurances, les grans empreses transnacionals molt mundialitzades- han demostrat, senzillament, qui mana.

L'escenari és bastant clar. Bancs, companyies d'assegurances i fons d'inversió han estat salvats de la fallida per l'Estat, i per tant per les/els assalariats-contribuents. Des de 2009, aquests actors financers han tornat a fer bons negocis. Bancs i hedge funds -que es fa una gran competència a escala internacional- volen neutralitzar una reducció possible -i fins i tot anti­cipada- de les seves rendes provinents de les accions i dividends, ja que el rellançament és molt feble. Per a això s'imposa un objectiu: assegurar la punció dels interessos sobre el deute públic i consolidar els guanys obtinguts en ope­racions especulatives sobre les monedes (tipus de canvi volàtil) i sobre els deutes (títols). Una de les estratègies especulatives (d'atac i d'anticipa­ció) consisteix a vendre a descobert títols d'Estat -sense tenir si més no la seva propietat, prenent-los en forma de préstecs als qui els posseeixen en el seu carte­ra- dels països més vulnerables. L'operació es fa, en general, en dues fases. Per exemple, vendre per 5 milions d'euros obligacions d'Estat a 88,76 euros, ingressant 4,3 milions d'euros. Després, tres dies més tard, una vegada caigut el títol a 87,76 euros, tornar a comprar-los, guanyant la diferència entre ambdós preus, menys la comissió pagada per haver pres deixats aquests títols. Les operacions amb els CDS (credit default swap) són d'aquest tipus.

El Credit Default Swap (CDS) és una espècie de contracte d'assegurança. Així, un banc o una companyia d'assegurances es protegeix del risc d'impagament d'un creditor pagant una prima d'assegurança. Quant major és el risc, més alta és la prima de l'assegurança.

En un primer moment, és una cobertura, però és també un element d'especulació. Actualment, els mitges parlen molt dels CDS "sobira­ns", és a dir, els CDS adossats al deute d'un Estat. Un comprador d'obligacions (que és una part del deute d'un Estat) pot comprar a un venedor una assegurança per cobrir el valor de la seva compra en cas d'impagament (si, per exemple, el deute grec no pogués pagar-se) o de reestructuració (si es prolonga el període de reembors inicialment previst) i/o de mora­tòria (termini més o menys llarg abans de pagar el deute).

Així un gran inversor compra obligacions, i a continuació un CDS com segur. El venedor del CDS es compromet a pagar al comprador el valor de l'obligació si hi ha impagament, reestructuració o moratòria. L'objectiu ini­cial és disminuir el risc al mercat per al detentador (comprador) d'obligacions.

Però es passa a un segon nivell. Hi ha compradors de CDS que no han adquirit les obligacions i que aposten (especulen, en el sentit d'"antici­pen") sobre que un govern vagi a no poder o poder pagar el seu deute (intere­ssos i principal). Hi ha venedors que volen cobrar la prima d'assegurança lligada al CDS. Hi ha doncs un enorme mercat de vendes i adquisicions de CDS.

1. Si el venedor de l'assegurança ven el seu contracte a un altre que vol adquirir-­lo, el qual al seu torn el ven a un altre, és possible arribar a una situació en la qual l'últim comprador de l'assegurança no pugui pagar el valor de l'obligació. Això desencadena una verdadera crisi. És el que ha succeït amb l'American International Group (AIG) el setembre de 2008 -una molt gran­ asseguradora americana- que no ha pogut fer front als seus compromi­sos al sector de la cobertura de riscs immobiliaris, donada la crisi de subprimes d'altres préstecs hipotecaris. AIG ha estat, de fet, nacionalitza­da i segueix en una situació fràgil.

2. Les operacions amb CDS es fan fora de balanç i fora de control. Un dels debats actuals és regular aquest mercat específic de productes financers, l'import|muntant dels quals supera el PIB mundial.

3. És fàcil comprendre que el desafiament que és en el centre d'aquestes apostes especulatives es basa en l'import|muntant de la prima d'assegurança que està lliga­da al spread de crèdit, dit simplement, a la diferència de taxes d'inte­rés que ha de pagar (per exemple) l'Estat grec pels seus emprèstits als mercats financers respecte a l'interès que ha de pagar l'Estat alemany quan pren préstecs en aquests mercats.

L'esmentat d'una altra manera, les primes augmenten quan la qualitat del crèdit es deteriora (així, la prima és més elevada per als CDS del deute grec). En aquesta situació, els especuladors juguen alhora sobre les obligacions sobiranes i sobre els CDS. Així ells dicten la seva llei als Estats i per tant a les seves polí­tiques pressupostàries i, per tant, als retalls pressupostaris ("austeritat").

4. Des d'aquest punt de vista, Paul Krugman encerta quan explica que, contra­riament a la santa doctrina oficial, l'atracció dels inversors per les obli­gacions nord-americanes a 10 anys -la qual tipus d'interès estava per sota del 3,3% el divendres 21 de maig de 2010- tenia com a origen: "L'augment del pessi­misme sobre les perspectives d'un rellançament econòmic, pessimisme que ha fet que els inversors s'allunyin de qualsevol cosa que els sembli arriscada per refugiar-se en l'aparent seguretat del deute del govern ame­ricà" (El País, 23/05/2010).

Que l'austeritat generalitzada adoptada a Europa -en el moment en què es felicita pel rellançament- condueixi a una depressió econòmica i social, tal com ho reconeixen diversos economistes poc heterodoxos, no forma part de les preocupacions dels "operadors". Això correspon als governs -de centre dreta o centre esquerra- que hauran de recolzar-se directament en aparells burocràtics sindicals, o utilitzar les seves "vacil·lacions" per purgar el sistema i fer empassar-se la purga. Mentre s'invoca la "unitat nacional", la "salvació del país", la "necessària modernització productiva i administrati­va", perquè la força de l'impacte en desestabilitzarà més d'un.

5. El desembre de 2009, el Butlletí mensual del BCE, al seu editorial, ja afermava dos objectius prioritaris per a l'UE. El primer: flexibilitzar la legislació del treball|feina a Europa. El FMI, al seu informe dedicat a Grècia, de data de maig de 2008, insistia en aquest mateix objectiu. Traduïm: liquidar els drets que li resten al treball|feina, en un context d'atur|aturada i d'ocupació|ús cada vegada més precaritzat, per reduir els "costos salarials".

El segon: la reducció dràstica dels dèficit i deutes públics. En un termini molt breu i de forma massiva: passar, a Irlanda, del -14,3% de dèficit del PIB el 2009 al -2,9% el 2014; a Espanya, del -11,2% al -3% el 2013; a Portugal, del -9,3% al 2,8% el 2013. Per a això cal reduir els serveis públics (educació i salut, etc.), els salaris i el nombre d'assalariats del sector estatal i paraestatal, les pensions de jubilació. I afavorir les privatitzacions en alguns sectors, obrint la possibilitat de pro- bar la rendibilitat durant un període de la PPP: participació-pública-privada. Romania ja ha donat exemple. Des de l'1 de juny de 2010, els salaris del sector públic baixaran un 25% i les jubilacions un 15%. En un país en el qual el salari mínim ronda els 150 euros al mes! L'experiència també ha trobat un vigor similar als països bàltics.

6. La histèria dels "experts" contra els dèficit guarda silenci sobre quatre elements: 1°. L'origen dels dèficit i deutes públics, és a dir, la crisi de 2007- 2009 i el reflotament dels bancs i l'ajut a les indústries i a la construcció. 2°. Sense aquests amortidors (despeses públiques i transferències socials), la caiguda del PIB a França no hauria estat del 5% sinó del 10%. 3°. La reducció del dèficit públic a Suècia en els anys 1990 -posada sempre d'exemple- va ser possible pel creixement durant l'esmentada dècada i perquè les transferències socials partien de molt dalt. A més, Suècia va poder devaluar la seva moneda (la corona) per exportar. I disposava de capacitats d'exportació. 4°. Però Grècia, Espanya, Portugal... no tenen sobirania monetària (devaluar o emetre moneda) i, a la zona euro, no hi ha política econòmica i pressupostària comuna i "solidària".

La seva "sobirania" està qüestionada, igual com els drets elementals per definir el seu pressupost que tradueixen, a la seva manera, una "opció de societat". Al contrari, avui dia, ve imposada per "els mercats" i els dominan­ts dels països del centre de l'UE (Alemanya, amb el seu hinterland i els seus alia­ts) una política d'austeritat general, amb un pes particular imposat a les poblacions dels països "perifèrics". En nom d'un rellançament de la dinàmica d'exportació. Es recolzaria en la contracció dels salaris directes i indirectes, amb l'objectiu de reduir els costos unitaris del treball|feina.

Es planteja com retallar els salaris a tots els països de l'UE, i reduir els unit labour costs, per augmentar les rendes procedents de les exportacions i poder fer front a la càrrega del deute. Però en el fonamental, les exportacio­ns s'efectuen dins de l'UE. Es posa en marxa un canibalisme selectiu.

És una decisió del capital alemany (i dels seus aliats pròxims) que, per una part, utilitza al seu favor la divisió internacional del treball|feina dins de l'UE i, per una altra, pretén desplaçar progressivament el centre de gravetat dels seus exportacio­ns cap a fora de l'UE, mentre guanya parts de mercat dins de l'UE.

Aquesta política de deflació social competitiva provocarà milions de morts socials. Imposarà decisions que escapen per complet a les més elementals regles de la democràcia burgesa parlamentària.

Ara bé, el BCE (Banc Central Europeu) accepta títols degradats del deute públic en poder dels bancs. I aquests es refinancien davant del BCE per menys de l'1% de tipus d'interès, i continuen les seves operacions especulatives sobre els deutes i les monedes.

7. El New York Times (Steven Erlanger), del 23/05/2010, anunciava en portada: el "model social europeu" està en qüestió. El resultat de les pròximes bata­lles -dins d'aquesta guerra- és abans que res d'ordre social i polític. S'apunta contra la població assalariada, que disposa de les majors tradicions soci-polítiques -malgrat els passats revessos. Les mobilitzacions defensives unitàries -rebuig dels retalls i de la reducció del deute (amb l'obertura dels llibres de comptes públics i privats), un sistema impositiu diferent, etc. - són decisives. Per acumular forces i donar la sensació de capacitat de resistència i de contraatac. No sofrir la mortífera "política de xoc". Després d'elles entraran a l'escena política qüestions elementals i essencials.

Es poden formular així: per orientar la inversió cap a la producció de be­ns i serveis que responguin a les necessitats socials i ecològiques, és nece­ssari que les i els assalariats dominin els recursos que produeixen; un servei bancari públic controlat democràticament; un control sobre el funciona­ment de les empreses, sobre l'apropiació de la riquesa i sobre el seu repartiment, i una reducció del temps de treball|feina. I per tant: quines prioritats es plantegen les societats europees?

La dificultat de la situació no ens ha de portar a renunciar a una perspectiva socialista, en el fons els Estats Units Socialistes d'Europa. Aquesta perspectiva estén les seves arrels en els problemes que avui troben les i els assalariats. Sense ella, no es pot excloure un canvi dramàtic de situació política, al cap de cert temps.


25/05/2010. Xerris-André Udry és economista, animador de les Editions Page deux (Suïssa), membre del Moviment pel Socialisme.

Nota: 1. "L'acumulació del capital del deute públic no significa cap altra cosa [...] que el desenvolupament d'una classe de creditors de l'Estat que són autoritzats a extreure certes sumes de l'import|muntant dels impostos [...]. Aquests fets mostren que fins i tot una acumulació de deutes arriba a semblar una acumulació de capital'. Karl Marx, El Capital, Llibre III, Tom II.

L'esmentat d'una altra manera, els diners aportats als Estats pels seus prestadors són desdoblats pels títols que el representen: obligacions, bons del Tresor, etc. Aquests títols dupliquen aquests diners, però com en gran part es gasta de manera improductiva -per pagar la càrrega del deute, per exemple- ni si més no representen capital en funció. Aquests títols només són capital fictici. Els Estats creen per tant capital financer fictici. I els diri­gents d'aquests Estats denuncien la irracional "exuberància" financera!

El creixement dels deutes públics té com a origen les dificultats de reproducció del sistema i de la societat capitalista. D'una banda, refloten bancs a punt de la fallida -que per la seva part han inflat la massa de crèdits, per tant han participat en el creixement del capital financer fictici, en tant agents econòmics privats- i ajuts als "sectors privats" amb dificultats (l'automòbil i indústria auxiliar, la cons­trucció). D'altra banda, retallen "despeses socials" per amortitzar els efectes (en termes de demanda) de les recessions i per estabilitzar el poder constituït. Avui dia s'ataca a aquests amortidors. Prioritat als creditors! Una prova social i política d'enverga­dura històrica a escala europea, per a les classes dominants... i per als assalariats/as.

Viento Sur - Correspondència de Premsa. germain5@chasque.net

>>>> Article extret de La Haine

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció