Ha sortit el llibre “La cara fosca de Bolonya”

Ha sortit el llibre "La cara fosca de Bolonya", editat per l'assemblea de Personal Docent i Investigador i Personal d’Administració i Serveis (PDI-PAS) en el qual s'inclouen articles tant sobre la mercantilització de la universitat pública com sobre la "brutal i mediàtica" descàrrega policial al moviment estudiantil universitari a Barcelona del 18 del passat mes de març.

Aquest llibre es distribuirà aquest 23 d'abril fins exhaurir existències (es preveu fet una nova tirada). No obstant, des de l'enllaç que us passem a continuació es pot descarregar el llibre en format digital. La lluita encara no ha acabat... no ens donem per vençudes!

Per descarregar el llibre aneu a:

assembleapdipas.universidadpublica.net/llibre

ELS TREBALLADORS I TREBALLADORES DE LES UNIVERSITATS PÚBLIQUES CATALANES AMB ELS I LES ESTUDIANTS EN LLUITA CONTRA EL PLA BOLONYA

Contra el model d’implantació neoliberal del Pla Bolonya a l’Estat espanyol

Aquest és un llibre urgent. És la resposta davant l’escàndol d’uns fets que desmenteixen que treballem en unes Universitats democràtiques i que vivim en una societat realment lliure.

A la matinada del 18 de març del 2009, unes desenes d’estudiants que estaven tancats al Rectorat de la Universitat de Barcelona eren desallotjats a la força pels mossos d’esquadra, seguint ordres del rector de la UB, Dídac Ramírez. Aquests i aquestes estudiants mai no van impedir l’accés a ningú a l’edifici, i cap classe es va veure alterada per la presència d’uns nois i noies als quals, el màxim que se’ls podria retreure, és que la seva presència no feia joc amb la solemnitat ampul·losa d’un espai que mai havia conegut tanta vida, tanta creativitat i tanta alegria que durant els quatre mesos que s’hi havien estat. De sobte, després de quaranta anys, la policia tornava a irrompre a la vella seu acadèmica de la plaça de la Universitat de Barcelona, repetint una estampa indissociable de la manera com el règim franquista havia encarat les lluites estudiantils. Després, al llarg d’aquell mateix dia, una policia que hauríem de presumir que està al nostre servei, reprimia amb una violència inusitada als i les estudiants i als ciutadans i ciutadanes en general que volien expressar la seva indignació per la manera com s’havia decidit recórrer a la violència i a les imputacions criminals a fi de restaurar el que cínicament anomenaven “normalitat acadèmica”. D’aquella jornada, en quedarà una imatge ben poderosa i prou eloqüent de la naturalesa de les forces enfrontades: la d’uns i unes joves que, a les portes ara tancades de la que havien cregut que era la seva Universitat, enarboraven el símbol de la intel·ligència i el saber contra les viseres i els escuts policials: “Vosaltres porteu porres; nosaltres, llibres!”

Però aquella no era l’única oportunitat en què les nostres autoritats acadèmiques demostraven la seva particular manera d’entendre el “diàleg universitari”. Poc abans, a la nit del 13 al 14 d’aquell mateix mes de març, una decisió similar havia estat la del rector de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Joan Moreso, que va enviar els antiavalots per fer fora als i les estudiants que pernoctaven al campus de Ciutadella. Un mes abans, la nit del 12 al 13 de febrer ja havia fet el mateix al campus Ca l’Aranyó, a Poble Nou.. Tot això, quan continuaven expedientats 33 estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre la base d’un reglament franquista promulgat el 1954, i processats penalment altres 15, sobre els que podrien recaure diversos anys de presó. Tot com a conseqüència de la confiança que el rector d’aquella Universitat, Lluís Ferrer, va dipositar en els mossos d’esquadra i els guardes de seguretat a l’hora d’administrar les protestes estudiantils a Bellaterra a la primavera de l’any anterior. Un estudiant de la UAB, Tomàs Sayes, s’ha mantingut en vaga de fam al llarg de 31 dies en protesta contra el nou horitzó que es prepara per a les universitats, però també contra el processament i l’expulsió dels seus companys. L’“exemple” català ha tingut èxit també fora del país: en aquests moments 48 estudiants es troben imputats per fets similars esdevinguts a la Universitat del País Basc.

Aquests fets no són nous ni aïllats. Des de principis del 2000, ja apareixien veus crítiques sobre la mercantil.lització de les Universitats, el model neoliberal de gestió universitària, jornades universitàries d’anàlisi dels canvis que s’apropaven en relació a l’Educació Superior, el Llibre Negre del Procés de Bolonya publicat per l’Associació d’Estudiants Europeus al 2005 (BlackBook of the Bologna Process), petits grups acadèmics i veus sovint solitàries que començaven a avisar que aquest “regal” europeu tenia trampes. Ara ja són quasi dos anys que estudiants de tot l’Estat espanyol i de tot Europa es mobilitzaven contra el que, amb raó, consideraven que era la culminació, que es volia irreversible, d’un procés de desmantellament de la universitat pública, feta en nom de la generació de l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior, el també conegut com a Pla Bolonya, un projecte que permet, segons la lectura governamental que s’està fent, no sols posar l’ensenyament universitari al servei d’interessos empresarials, sinó convertir les universitats, elles mateixes, en negocis orientats a la consecució de beneficis. Nosaltres no estem en contra dels beneficis de la homologació, la mobilitat, la renovació didàctica cap a una convergència europea, sinó del model que s’està imposant: un model neoliberal, privatitzador, que ataca la Universitat pública, que no defensa els seus treballadors/es, que restringeix la independència intel.lectual i que de ben segur comportarà exclusió social.

Durant tot el temps en què els i les estudiants han estat intentant desemmascarar el desballestament d’un altre servei públic fonamental –el de l’ensenyament–, tret de poques excepcions, els treballadors/es de les universitats públiques hem romàs massa callats, en un context universitari sovint dominat per la burocràcia i la tecnocràcia, per una exigència desproporcionada de productivitat, per l’individualisme i la competitivitat, per la precarietat laboral, per la saturació de tasques de docència, gestió i recerca, indiferents i farts de tantes reformes i normatives successives, buidats d’análisi i conversa crítica vers les polítiques educatives i universitàries nacionals i internacionals. Uns per innocència, alguns per cofoisme, altres també per resignació, bastants per por de perdre el lloc de feina o de ser castigats pels mandarins acadèmics de torn; no pocs perquè esperaven participar del futur festí que el mercadeig de títols i vincles empresarials els hi podia oferir. Aquest silenci ha permès que les moltes instàncies del poder polític i acadèmic i els seus opinadors oficials –és a dir, quasi tots– hagin menystingut la participació de l’estudiantat més crític, les seves expressions de protesta i les seves demandes de debat vinculant i de nous acords, al mateix temps que es mostraven les seves lluites com l’activitat d’una minoria violenta, sempre vorejant el crim, a la qual es podia atribuir l’estigma de moda que justifica ara com ara la persecució contra la dissidència política i la rebel·lia social: “anti-sistema”.

És per a plantar cara a aquesta injustícia, que convertia en delinqüents aquells que millor encarnen avui l’esperit compromès i impugnador consubstancial a la Universitat, un grup de professors/es, investigadors/es i empleats i empleades d’administració i serveis van constituir l’Assemblea PDI-PAS de les Universitats públiques catalanes. Ho van fer al matí de dissabte del 28 de febrer del 2009, en una reunió a la capella de l’edifici antic de la Universitat de Barcelona, a escassos metres d’on es trobaven tancats els estudiants desallotjats dies més tard. Aleshores van elaborar un manifest que al moment de la seva presentació pública –al bell mig de l’espai ocupat pels estudiants/es– aplegava 300 signatures i que a hores d’ara en reuneix a prop de 750, moltes d’elles de treballadors/es d’altres Universitats de l’Estat, que cada dia hi afegeixen noves adhesions.

Després, ens hem continuat trobant, hem elaborat i fet públics altres materials i hem intentat organitzar-nos com a subjecte universitari propi. Volíem i volem deixar de dissimular un malestar que arrosseguem des de fa anys i, al mateix temps, fer costat a uns i unes estudiants en lluita que, simplement, tenen raó. En la manifestació del 18 de març al vespre, un bon nombre de professors/es i PAS van necessitar atenció mèdica com a resultat dels cops rebuts per les forces del desordre públic. A la setmana següent, el 26, els estudiants/es van convidar a encapçalar la seva manifestació –la mateixa que va deixar amb un pam de nassos els mossos d’esquadra, les autoritats polítiques i els mitjans de comunicació– els membres de l’Assemblea PDI-PAS que s’havien tancat a la nit anterior a l’edifici antic de la UB, en protesta pel Pla Bolonya i en solidaritat amb els expulsats d’aquell mateix indret dies enrere. La gent, joves i grans, que sortí als balcons fent picar mans i cassoles ho féu per donar suport a aquells que, des de dies abans, es presentaven mediàticament com a un greu motiu d’alarma social.

Com una contribució a la seva insubmissió –i també com un homenatge– hem reunit en aquest volum un seguit de textos en què es plantegen algunes de les qüestions bàsiques que fan comprensible el qüestionament del Pla Bolonya. A més dels documents a través dels quals s’ha expressat aquesta Assemblea de PDI-PAS, hi trobareu articles on s’analitzen i es denuncien les veritats ocultes de l’avenir de les nostres universitats, condemnades a donar cabuda sols a aquells sabers i maneres d’aprendre que puguin demostrar-se prou útils o prou servils al capitalisme en crisi, però, a més, hi trobareu també escrits fets des de la indignació i la vergonya davant de l’espectacle denigrant de la repressió exercida contra aquells i aquelles que havien vindicat l’educació com a dret, i no pas com a privilegi.

L’estructura del llibre no pretén fer la crònica de la darrera dècada sobre el tema que ens ocupa; es limita a les setmanes immediatament anteriors als fets del 18 de març i mostra en quins termes s’estava produint la crítica al Pla Bolonya per part d’alguns dels pocs professionals universitaris que s’hi estaven pronunciant en contra. Ens situem després en el punt d’inflexió que suposà la intervenció policial a la seu vella de la UB i les reaccions que va produir la repressió contra els ciutadans i ciutadanes que hi protestaren. La darrera part està dedicada a pronunciaments posteriors, molts d’ells marcats per uns esdeveniments que fan que ja res pugui ser igual en la discussió sobre l’EEES, després que entressin en escena els violents, en aquest cas d’uniforme i enviats per les autoritats universitàries i polítiques. El llibre arrenca amb diversos articles que serviran al lector per fer-se una idea prou clara de quina és la situació de partida en tot aquest debat. Conclou amb dos manifestos que al moment d’editar-se aquest volum estan sent signats per professors, investigadors i personal administratiu i de serveis de la Universidad Complutense de Madrid i de la Universidad de Zaragoza, una manera de fer avinent que la iniciativa de l’Assemblea de PDI-PAS catalans ha obtingut ressò. Aquesta incorporació de treballadors/es universitaris a la denúncia pública del que pretén la reconversió universitària en marxa, i altres signes, com la interrupció d’aquest procés a Facultats com la d’Econòmiques de l’UAB i la de Filosofia de la UB, són proves esperançadores que demostren fins quin punt s’equivocaven aquells que deien que la lluita d’estudiants/es i ara també de professors/es contra Bolonya era inútil. Ha valgut i valdrà la pena continuar-la.

Sobre l’edició, convé fer aquí dues apreciacions importants: la primera, que aquesta compilació no té cap pretensió d’exhaustivitat, la qual cosa implica que és segur que ens hem deixat no pocs materials que mereixerien ser-hi; la segona, que la urgència extrema amb què hem hagut d’organitzar els textos recollits ha fet impossible una cura adequada en l’edició i molts d’ells –agafats de fulls volants o d’internet– no han pogut ser revisats com calia. Sobretot agraïm la cessió dels articles per part dels autors/es i editors/es dels textos ja publicats en altres llocs, que han volgut col.laborar desinteressadament permetent-nos reunir-los en aquest volum. No cal dir que estem en deute, també, amb la generositat d’Edicions Bellaterra, que ha fet seva la nostra causa i hi ha contribuït amb l’edició del llibre que teniu a les mans. Aquests dies hem vist representant-se, sobre l’escenari de les aules i dels carrers del nostre país, el drama real del xoc entre dues concepcions ara ja irrevocablement antagòniques de la Universitat. D’una banda, la Universitat, S.A., la Universitat no al servei de la societat, sinó del mercat: que no vol estudiants, sinó clients; que controla els processos acadèmics docents i discents sense respectar la llibertat de càtedra ni la llibertat d’aprenentatge, que no pot comptar amb recursos públics per renovar-se; en la que dominen la jerarquització i el verticalisme a l’hora de prendre decisions; on es prodiguen les falses promeses d’homologació i mobilitat sense condicions d’equitat... De l’altra, la Universitat com un lloc on s’ensenya, s’aprèn, s’investiga, es discuteix, es critica, avança el coneixement... I sobre tot una Universitat que és realment allò que tantes vegades s’han cansat de repetir unes autoritats cada cop més autoritàries, és a dir com un espai públic, però un espai públic en el sentit literal: espai accessible a tothom, sense peatges, un espai que pot ser apropiat, però mai posseït.

Més enllà, també s’encaren dos models que són d’Universitat, però que ho són sobre tot de societat i de vida, d’estar junts sota un mateix cel i sobre una mateixa terra. Un les entén com dominis sense dominació, on les persones i els móns es troben, on es discuteix, es critica i cadascú s’exposa a la crítica, s’és una mica més intel·ligent cada dia, es creen i recreen formes de ser i d’estar, es riu i es lluita. A l’altre, tot està en venda i si no vens, no vals. Aquest altre model es proclama democràtic, però se sustenta per un despotisme que no dubta a recórrer a la coerció i la violència per salvaguardar privilegis i guanys, i, sobretot, per perpetuar la desigualtat social. Els estudiants ens ho recordaven bé l’altre dia als carrers de Barcelona: d’un costat, els llibres; de l’altre, les porres. Nosaltres hem triat els llibres.