Hivern islamista o canvi de línies?

L'autor, filòsof i arabista, explica el procés que es desenvolupa a Tunísia i en altres països que van iniciar les rebel·lions àrabs, com Egipte, Bahréin i Iemen.

L'assassinat el passat 8 de febrer del dirigent marxista i panarabista Chukri Belaid, encara sense elucidar, va retornar fugaçment la transició tunisiana al primer plànol de l'actualitat, donant la raó, a més, als que, de dretes o d'esquerres, destinen la mal anomenada “primavera àrab” a un inexorable “hivern islamista”. Encara més: aquest vil assassinat –amb l'acarnissament simbòlic de la destrucció del monument erigit en memòria de la víctima– semblava acompassar més que mai els paral·lelismes sísmics entre Egipte i Tunísia, accelerant i aprofundint la confrontació entre dos blocs definits menys pels seus programes que pel seu alineament identitari o, pitjor encara, per la seva pura oposició formal.

En una paradoxal tornada del passat, la criminalització reductiva de l'islamisme, ara en el govern, en part responsable sens dubte de la violència política, feia gairebé irremeiable la unificació de l'oposició, conformement al model del Front de Salvació Nacional egipci, i la confluència tàctica de liberals, fulul de la dictadura i esquerra radical enfront de Nahda i les seves “amenaces wahabites”.

Un procés complex

Però la mort de Belaid ha revelat més aviat tot el soroll disfressat sota el conflicte islam-laïcisme i tota la complexitat dels processos oberts en el món àrab. Després del multitudinari enterrament del dirigent del Front Popular, la decisió del primer ministre Hamadi Jebali de formar un gabinet apartidista a fi de resoldre la crisi política en la qual ha quedat enfangada la transició tunisiana va ser resposta no només per tota l'oposició sinó pels seus propis socis de govern i, molt més significatiu, pel seu propi partit. La solució sembla incerta, però podem extreure ja dues conclusions.

La primera és que no es va tractar d'una decisió unilateral i suïcida sinó que hi va haver fortes pressions externes i internes –de les potències occidentals i de l'Exèrcit– perquè aquesta proposta fora acceptada, tal com ho demostra el canvi de posició dels partits del centre i de la dreta laica (Nidé Tunis, Al-Masar, Al-Jumhuri), que en molt pocs dies van passar d'un rebuig frontal a un suport incondicional.

La segona és que hi ha una fractura profunda i difícilment reparable entre dos sectors del partit islamista, un més pròxim al salafisme, encapçalat pel seu líder històric, Rachid Ghanouchi, i l'altre més moderat i democràtic, el referent del qual seria precisament el cap del govern. La manifestació del passat dissabte 16 de febrer va ser una resposta a la mobilització laica del dia 8, però va ser sobretot una protesta de Nahda contra Nahda en la qual els partidaris de Ghanouchi, en nom de la revolució, van mostrar el seu rebuig al govern tecnocràtic de Jebali. En tot just dos anys, el partit islamista no només ha perdut molt suport popular, com a Egipte, sinó que apareix trencat i desorientat.

Mentre, el Front Popular, la coalició d'esquerres a la qual pertanyia l'assassinat, es proposa realment com una tercera força. Temptat de vegades per una lògica insurreccional poc realista, el nou reordenament d'aliances li confereix una autoritat i una independència que abans no tenia. En aquest sentit, i després d'una primera reacció molt visceral, la seva iniciativa de cridar a un Congrés Nacional de Salvació a partir d'un programa concret de fort contingut social que exclou sense esmentar-les a totes les dretes, tant laiques com religioses, el converteix en una veritable alternativa a mitjà termini, a condició que la tensió calculada i la violència feixista no descarrilin el fràgil procés constituent.

La “reaparició” tràgica de Tunísia en els noticiaris hauria d'alimentar anàlisis a contrapèl dels mitjans hegemònics, grans publicistes de nou, com abans de la “primavera àrab”, de l'amenaça “islamista”.

A Tunísia, com en la resta de la regió, aquesta amenaça, que ha de ser definida amb sedàs, és només una entre moltes altres. L'esquema laïcisme-islamisme oculta tres conflictes molt més interessants: els conflictes dintre del propi islamisme, que haurien de ser aprofitats a favor de la democratització i la revolució; el conflicte entre les velles i les noves elits político-econòmiques, amb tots els desplaçaments geoestratègics que ja estan provocant; i el conflicte entre aquestes elits, islamistes o laiques, i els moviments populars, el temps dels quals de maduració i reacció, com bé escriu la professora tunisiana Hela Yousfi, és molt distint al de les batalles pròpiament polítiques.

Quan es compleixen dos anys del començament de la gran sacsejada regional que fa encara tremolar el món àrab, dos països han desaparegut completament dels mitjans de comunicació, Bahréin i Iemen, controlats per EEUU des d'Aràbia Saudita, l'única baula on podria trencar-se realment la cadena. Els altres quatre –Tunísia, Egipte, Líbia i Síria, amb totes les seves diferències– apareixen gargotejats sota la mitja llum, interessada i alarmista, de les amenaces islamistes. Seria estúpid i suïcida negar que les revolucions àrabs obren –com sol dir-se– una “finestra d'oportunitat” a la constel·lació de la franquícia Al-Qaeda. També als imperialistes. Però també a les forces democràtiques i d'esquerres, les úniques que representen les reivindicacions originals de l'esclat popular: econòmiques, socials i polítiques.

* Article publicat a la revista Diagonal https://www.diagonalperiodico.net/global/invierno-islamista-o-cambio-lineas.html