I ara què fem? (Una pregunta des del sindicalisme)

Un moviment social és grup més o menys extens de persones organitzades, en xarxes o d’una altra manera, que al marge de les estructures del poder estatal es planteja incidir en com ha de ser la vida col·lectiva. Aspira a crear contrapoders més que a participar de les institucions emanades dels actuals estats. Des d’aquest punt de vista, els sindicats són un moviment social i, provablement, el més antic de les societats capitalistes contemporànies. I la seva raó de ser arrela en el conflicte entre capital i treball, en l’explotació que patim els treballadors i treballadores per part de qui usurpen una part del nostre treball sota la forma de benefici. Amb el desenvolupament de la revolució industrial i les formes de producció en fàbriques, el sindicalisme va convertir-se en la principal eina dels obrers i les obreres per a, en primera instància, defensar-se de l’avarícia dels patrons i, en una perspectiva més llarga, abolir l’explotació capitalista i les diferents formes d’opressió associades a ella. La reducció de la jornada laboral, un increment dels salaris reals, millores en la salut laboral, major estabilitat en la feina, una certa reducció de la discriminació de gènere, formes de seguretat social, reconeixement de vacances pagades i una llarga llista de mesures que no només se circumscriuen a l’àmbit laboral són algunes de les victòries aconseguides per part del moviment obrer els darrers 200 anys.

És cert, però, que de manera global no hem aconseguit destruir el capitalisme i les seves institucions. Per tant, els conflictes que motivaren l’organització del moviment obrer i del sindicalisme com a la seva principal eina de lluita quotidiana són ben vigents. El grau mai vist de distribució desigual de la riquesa mundial (on 60 persones acaparen el 50% del PIB del planeta) ens ho recorden. A nivell més proper, la precarització dels contractes o la caiguda lliure dels salaris també. I, a més, posen a sobre la taula el retrocés que estem patint en aquest conflicte entre treballadores/treballadors i capitalistes, on estem perdent posicions conquerides fa anys. Per a alguns aquests darrers anys evidencien que el sindicalisme, com a moviment social, com a forma d’organització dels i les treballadores com a tals, hagi perdut efectivitat, vigència i, per tant, sentit.

Des de la CGT pensem que això no és cert en absolut. Estem convençuts que l’organització dels treballadors/es és necessària. Que el problema radica en com s’ha configurat el sindicalisme hegemònic en els estats del benestar de finals del s. XX, on els grans sindicats han acabat sent una part del mateix aparell institucional. Per contra, creiem necessari i urgent reconstruir un sindicalisme en el sentit original del terme, és a dir, com un moviment adreçat a la defensa dels interessos socials i econòmics de les persones que en formem part, la classe treballadora. De manera molt breu, apuntem algunes mesures que caldria promoure en aquesta línia.

1. Al marge de la llei

Actualment hi ha una tendència en l’activitat sindical a derivar gran part de les accions a actuacions d’àmbit jurídic. Anem a Inspecció de treball a denunciar una situació. Presentem un conflicte col·lectiu, etc. En la negociació amb la patronal, ja sigui a nivell d’empresa o de sector, generalment una part important de la batalla gira entorn la interpretació i l’aplicació de mesures legislatives. Complementàriament, una part molt gran de l’activitat sindical dins de les empreses s’organitza en espais reconeguts per la legislació laboral: els comitès d’empresa, els delegats/des sindicals, les seccions sindicals amb uns drets reconeguts, etc. En definitiva, una activitat emparada per l’Estatut dels treballadors i la Llei orgànica de la llibertat sindical (LOLS), a banda de convenis d’empresa, etc.

No fer de la llei (ni de l’atac a la llei) un fetitxe obre les portes a organitzar-nos i actuar sindicalment a partir dels nostres propis interessos i en funció dels mitjans de què disposem en cada moment. Per una banda, ens cal recuperar espais, espais físics i espais socials. Per exemple, en la mesura en que atorguem un paper que no sigui central al comitè d’empresa i a tot el que penja d’ell, podem recuperar formes de participació directa de treballadors/es que no estan al comitè i, encara més, dels i les precàries que patim una inestabilitat laboral que ens allunya totalment de les formes institucionals de representació sindical. I fa que les nostres accions i, de manera prèvia, allò que ens plantegem fer de cara a resoldre una determinada situació no vingui acotat per les possibilitats que marca la legislació.

Això vol dir prescindir ara, de cop i volta, dels gabinets jurídics i d’organismes com inspecció de treball o abandonar els comitès d’empresa? No. Més aviat vol dir que en el disseny de la nostra lluita, d’allò que ens passa pel cap fer, de la manera que tenim d’organitzar-nos i de facilitar la participació activa de companys i companyes, hem de tenir presents altres criteris. Una de les dimensions del que estem dient, pot ser aquesta. Imaginem un centre de treball on hi ha un grup de contractats/des més aviat estables per l’empresa, amb anys de presència al lloc, un altre de gent eventual procedent d’ETT’s, més joves i molt més volàtils en el lloc, alguns becaris i també persones externes (neteja, cantina/bar, manteniment) vinculades a terceres empreses. Totes contribueixen a fer funcionar aquell centre productiu (d’objectes o de serveis, tant i fa), però el reconeixement legal de la relació laboral és molt diferent. Només un dels col·lectius és directament treballador de l’empresa principal i, a banda, un dels col·lectius és tant temporal que difícilment té cabuda en els mecanismes de “delegació” sindical. A d’altres ni se’ls reconeix la seva relació amb l’empresa com a laboral. Fer sindicalisme real en un context com aquest provablement requereixi que, per part nostra, siguem capaços de prescindir d’aquest encasellament legal i plantejar-nos si la secció sindical ha de ser per cada empresa o per la totalitat del centre, per exemple. O si les lluites les hem de separar per la realitat del NIF de qui contracti en cada cas i pel conveni al qual es vincula el nostre contracte o, per contra, per les condicions l’activitat del centre (i que són independents de qui paga a cada treballador/a en concret).

2. L’acció directa.

L’anarcosindicalisme, la tradició sindical hegemònica en el moviment obrer català del primer terç del s. XX, feia de l’acció directa un dels seus trets distintius. Actualment és una paraula que a molts llocs fa respecte i sovint s’ha desacreditat. L’acció directa no implica necessàriament violència com sovint ens imaginem, tot i que tampoc l’exclou. L’acció directa bàsicament consisteix en dur a terme una actuació on, qui la fa, per exemple un moviment social, ha definit per ell mateix els objectius, la metodologia (o sigui, com serà l’acció) i aporta els mitjans per a fer-la possible. És una actuació sense mediació, com pot ser la d’un inspector, un jutge o un àrbitre en un conflicte laboral. Per la seva natura, quan els moviments socials fem acció directa, ho fem al marge de la llei. Això no vol dir necessàriament que fem coses il·legals, simplement que no seguim els procediments que la llei ens marca. L’activisme de la PAH n’és un exemple recent, com també crear un centre social okupat o, ja que som a Tarragona, la tancada per la unitat d’hemodinàmica de fa un any.

Encara ara en el sindicalisme practiquem amb certa freqüència l’acció directa. Ara bé, també és cert que amb la creixent regulació de l’activitat sindical i amb la institucionalització del sindicalisme hegemònic aquesta pràctica ha baixat en intensitat i freqüència, de tal manera que ara no és massa quotidiana enlloc. Una primera manera de recuperar l’acció directa és tenir present que el gruix de l’acció sindical i social l’hem de definir a partir de nosaltres mateixos. Per exemple, hem d’evitar confiar que la resolució dels conflictes (un acomiadament o una modificació de les condicions de treball) sigui per la via judicial, encara que la puguem fer servir com a suport. Per contra, hem de pensar un sindicalisme que intenti construir els mitjans per forçar, per ell mateix, la solució als conflictes. El cas paradigmàtic és la vaga en el moviment obrer. Però n’hi ha molts d’altres.

Més enllà d’un replantejament dels mètodes concrets i dels tipus d’acció directa, que no tractarem aquí, és important constatar que en actuar fora dels paràmetres de la normativa s’obre la possibilitat de fer un sindicalisme útil per als i les precàries. Darrerament, l’assimilació de la classe treballadora i les seves organitzacions a les lleis laborals ha fet sorgir una espècie de creença de que els i les precàries no en formem part. S’argumenta que o no tenim contracte o no el tenim de manera durable, que la nostra relació amb l’empresari és molt informal i episòdica, que no estem coberts per les mesures cobertores que (encara) ofereixen els estats, etc. Prescindir del marc legal i fer de l’acció directa el centre de la nostra pràctica sindical torna a situar la identitat de classe en allò que fem, en el treball, sigui estable o precari. Fent-ho passem per sobre del seu reconeixement jurídic en forma de contracte de treball i també del reconeixement jurídic de les relacions laborals. Això és especialment important quan, com hem vist i patit sobradament, no som nosaltres qui tenim la capacitat d’imposar aquest reconeixement jurídic a l’altra part en conflicte, el capital. Més aviat és a la inversa: els estats ara encara més s’agenollen davant els requeriments del poder econòmic capitalista.

En síntesi, una activitat que prescindeixi de marcs legals i que situï l’acció directa en el centre és imprescindible per tornar a obrir el sindicat al conjunt dels treballadors/es, independentment de quin sigui el seu reconeixement legal (amb o sense contracte, ciutadans o no ciutadans, etc.). I alhora ens dona a nosaltres la capacitat de fer política amb els nostres propis mitjans, defugint la delegació en tercers.

3. Sortir del centre de treball.

La vaga és una de les eines del sindicalisme. Entesa com acció directa, busca sabotejar la producció capitalista per imposar a l’empresari la necessitat d’acceptar o, com a mínim negociar, un seguit de propostes nostres. I, per tant, l’efectivitat de les vagues a curt termini es mesura pel dany que li infringeixen a l’empresari en alterar la seva màquina d’obtenir benefici. [Breu incís: per tant, no és tant rellevant la batalla de xifres entorn el seguiment, sinó el seu impacte en la producció]. Caldrà, doncs, replantejar com fem les vagues. Però també cal repensar com duem a terme les vagues en aquells centres que produeixen serveis públics: hospitals, escoles, etc. A les últimes dècades la importància econòmica del sector serveis ha crescut molt. Des dels grans mitjans de comunicació i des de l’estat s’ha fomentat una visió d’aquestes vagues com un conflicte en contra de les i els usuaris, fet que a la llarga erosiona la nostra capacitat de pressió. D’altra banda, en situacions de precarietat laboral extrema molts treballadors/es veuen amb desconfiança les vagues tradicionals, en gran mesura per les raons apuntades més amunt.

La pèrdua d’efectivitat de les vagues i altres formes de lluita obrera respon a múltiples factors. Un és la regulació del dret a vaga, que la domestica de manera molt acusada. Un altre és la “parlamentarització” de la vaga: com si una vaga perseguís una manifestació numèrica (% de seguiment assimilat a nombre de vots en unes eleccions) que capitalitzi una delegació per anar a negociar. Un tercer és el tancament de la vaga o de la protesta en el centre de treball, responent una mica a la idea de que és qui té el problema qui ha de resoldre’l, en aquest cas tal o qual empresa. Aquesta darrera afirmació és certa només en part. En un conflicte en una empresa cal que hi hagi treballadors/es actives en la lluita. Però és important també obrir el conflicte a la participació de treballadors/es d’altres llocs. Fer-ho implica recuperar el suport mutu, la solidaritat, la unió entre treballadors/es per sobre del corporativisme del centre de treball i del sector; tot plegat valors tradicionals del sindicalisme. Per fer-ho és imprescindible l’organització sindical. De fet, organitzar aquest suport mutu hauria de ser una funció central dels sindicats.

No obstant, hem de reconèixer que la centralitat que els sindicats ocupaven en les organitzacions populars de principis de s. XX ara ja no existeix. Que hi ha molts altres moviments socials emancipadors, alguns dels quals tenen un major arrelament territorial o en determinats sectors socials, com grups de joves, precàries, migrants, etc. D’altra banda, en relació els serveis públics hi ha col·lectius socials d’usuàries i usuaris d’aquests organitzats. Es tracten sovint d’organitzacions populars que lluiten sovint contra la mercanitilització i el lucre privat en aspectes tant rellevants de la nostra vida com són la salut i l’educació. Actualment és necessària la confluència amb tots aquests moviments socials per a poder socialitzar conflictes laborals i articular una participació solidària en ells. Definir els marcs per a poder-ho fer de manera estable i àgil hauria de ser una tasca central en l’activitat sindical i, a mig o llarg termini, pot comportar una certa reorganització interna del mateix sindicat. En tot cas, l’efectivitat d’aquest tipus de socialització de conflictes concrets ens l’evidencien casos recents, com el de la vaga de tècnics de Movistar o la lluita per la unitat d’hemodinàmica a l’Hospital Joan XXIII. A les dues campanyes, de fet, es van acabar combinant els tres aspectes que hem esmentat en aquest article.

* * *
Per concloure aquestes tres pinzellades breus i esquemàtiques, simplement dir que aquest és un debat present els darrers anys en organitzacions sindicals alternatives. La nostra, la CGT de Catalunya, l’ha portat a l’ordre del dia dels seus darrers congressos. I poc a poc, tant a nivell organitzatiu com d’accions i campanyes, està comportant canvis en el sindicat. La profunditat d’aquests canvis, no obstant, dependrà també de la capacitat de sectors que ara tenen poca presència en la militància sindical (com ara moltes precàries i precaris i les/els migrants) de participar-hi, ja sigui des de dins o des de fora de l’organització. I, evidentment, de la del propi sindicat d’estar a l’alçada dels reptes que tenim per davant.

* Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya. Article publicat en el número 22 de la revista Espineta amb Caragolins de Tarragona.

https://lasaldelaterra.wordpress.com/2016/02/14/i-ara-que-fem-una-pregunta-des-del-sindicalisme/