Itàlia perd en el casino dels mercats

Giuseppe Bottazzi / Milán (Italia) / Diagonal

El partit que s'ha jugat en els últims dies en els mercats financers de mitja Europa no ha estat un esdeveniment només per a afeccionats d'altes finances. Mentre les accions pujaven i baixaven com en les muntanyes russes, milions d'europeus (encara més els que viuen en els països “perifèrics”) s'interrogaven sobre el seu futur tenint ben present el que ja ha passat a Grècia.

En el punt de mira ha acabat Itàlia, el que ha demostrat una vegada més la proximitat entre especulacions financeres i ajustaments del tipus “sang, suor i llàgrimes”: amb el país en l'ull de l'huracà, el Govern de Silvio Berlusconi va aconseguir aprovar un pla d'ajustament que frega els 70 mil milions de retallades en el sector públic per als pròxims tres anys.

Itàlia és un blanc clar per als especuladors, ja que el seu deute supera els 1,8 bilions d'euros. Una vegada derrocat, a més, obriria un abisme en el qual pot caure tota la Eurozona, començant per Espanya.

A blanc més gran, més grans poden ser els guanys: la crisi de la tercera economia de l'àrea euro ha causat trastorns en les Borses que, pujant i baixant amb molta rapidesa, han creat un entorn ideal per a aconseguir guanys ràpids. El 8 de juliol, bancs, fons d'inversió, fins a les més anònimes entitats financeres amagades en remots paradisos fiscals van començar a vendre títols d'accions italianes dedicant-se al seu esport favorit: les vendes al descobert. El mecanisme és tan senzill com paradoxal: els fons venen títols que no són seus.

Com és possible? L'especulació es realitza sense compra prèvia de títols, esperant un descompte de la cotització per a poder-los adquirir més tard a un menor preu. Els controladors de la Borsa italiana han intentat posar remei prohibint aquesta practica, però l'especulació ha continuat per altres costats, copejant sobretot els bons del Tresor. Qui guanya amb la crisi del deute? Sobretot, els fons d'inversió. Al costat de les vendes al descobert, altre dels seus jocs són els Credit Default Swaps (CDS). Aquests títols, que es contracten en mercats no reglamentats, neixen com assegurances contra l'impagament del deute: és a dir, un inversor paga una certa xifra a una entitat financera perquè li garanteixi, en cas de fallida d'un país, una indemnització.

Això s'han transformat en una espècie d'aposta: els fons inverteixen en aquests títols apostant perquè un país entri en fallida, amb l'objectiu d'obtenir riques indemnitzacions. Al mateix temps qui gestiona els fons no es queda de braços creuats, sinó que treballa perquè la seva aposta es transformi en realitat. Es tracta d'un joc destructiu, de tots contra tots: així mentre els bancs d'un costat especulen, de l'altre temen l'empitjorament de la crisi i apuntalen les seves defenses per a protegir-se de les sacsejades.

Les grans entitats financeres del continent desconfien la una de l'altra i són cada vegada més poc inclinades a prestar-se diners fins i tot a curt termini. Així, el crèdit, que no s'ha recuperat de la sequera que va provocar la crisi financera, podria tornar a paralitzar-se amb efectes sobre l'economia “real”, és a dir la vida de la gent. I què fan aquests bancs amb els seus diners si no en volen donar a ningú? Ho dipositen o apalanquen en el Banc Central Europeu a l'espera de temps millors. De fet, la quantitat de diners que les entitats van dipositar en el BCE en els dies de l'especulació es va disparar de 65.700 fins als 90.500 milions.

Així que, mentre els bancs divideixen els seus diners entre l'especulació i el segur diposito de la Eurotorre de Frankfurt, algú ha de comprar el deute dels països perifèrics perquè no caiguin esfondrant amb si tota Europa. El Fons Europeu d'Estabilitat Financera, creat pels governs de l'àrea Euro, comprarà bons dels països immersos en la crisi del deute.

Enfront de l'emergència han caigut els últims tabús d'Alemanya, que demanava una participació dels privats en l'operació. Això s'ha demostrat un camí molt difícil: fins que no es torni rendible de debò comprar bons de països en crisis (per exemple, a través de descomptes) bancs, fons, i entitats financeres preferiran gastar-se els diners en el casino dels mercats.

* Article publicat al núm. 155 de la revista Diagonal