CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Jesús Lizano, poeta i filòsof de l’Acràcia

Dimecres, 2 setembre, 2015
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El passat 27 de maig moria a la seva ciutat el poeta, filòsof i pensador anarquista Jesús Lizano (Barcelona, 1931), a l’edat de 84 anys. Lizano, des de la seva poesia, des de la seva soledat, des de la seva aventura..., ha deixat escrita una monumental obra convertida en l’illa utòpica de LIZANIA. Des del misticisme llibertari, des del comunisme poètic, des de la comprensió i des de la poesia ha realitzat el seu viatge a l’Acràcia: “En la Acracia, / todos, todos seremos compañeros.”

El poeta ha anat teixint i confeccionant amb els seus versos i amb las seves proses filosòfiques una gran obra literària del pensament humà. Darrerament recollides en l’edició realitzada per la Fundació Anselmo Lorenzo (Madrid, 2014), en dos volums de 767 i 710 pàgines respectivament, amb el títol de Lizania. Aventura poética y libertaria, 2001-2013. Aquesta gegantesca obra es continuació de tota la saga firmada amb el nom de Lizanote de la Mancha a les edicions de Lizania de l’editorial “El Ciervo”, o la més recent de Virus Editorial “El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia.” En aquests llibres suren els seus versos més coneguts: Lizano de Berceo, Balada del soldado desconocido, La columna poética, Lamento àcrata, A la mierda, ¡En el Coven Garden, Canción del Popocatepelt, La soledad, Poemo, El prisionero del tiempo, Las personas curvas, El lizanismo, Caballitos, Mamiferos...

Però Jesús Lizano es un pensador llibertari que, amb la seva veu eixordadora, alça el seu clam messiànic: “Mi mundo no es de este reino”, i convida a tothom a viure el comunisme real dels éssers humans al convertir-nos tots en companys d’una única causa: la humanitat. La utopia viu al nostre horitzó, però també viu amb nosaltres mentre som al camí en direcció cap l’horitzó. María Luisa Berneri, ho explica: “Les utopies moltes vegades han estat plans d’organització social rígida i mecànica, estructures mortes concebudes per polítics, economistes i moralistes; però també han estat el palpitant somni dels poetes.”

No hi ha dubte la poesia és un viatge utòpic, doncs l’art poètic està marcat per l’essència del significat que té la utopia, un no lloc, la realització de l'impossible. Rafael Argullol, escrigué: “El poeta vacil·la davant el suposadament realitzat, la seva obra. Encara que en cas de que aquest hagi aconseguit als seus ulls un alt grau de perfecció sap que és un fruit que falla, dolorosament incomplert i, fins i tot, inacceptable.

El poeta Jesús Lizano ha desenvolupat un pensament llibertari basat en la idea del món real poètic com oposició al món real polític. La seva visió és completament utòpica, Lizano considera que el món real polític és el que perpetua la situació social de dominants i dominats, a canvi, el poeta, propugna la idea d’una societat comunista poètica, que permetria a l’ésser humà la conquesta de la Innocència.
Lizano, amb els seus raonaments filosòfics, proclama el retorn a l’estat natural. El fragment final del seu poema La conquista de la inocencia, és fonamental per comprendre la seva filosofia i el seu misticisme llibertari: “Y porque pienso qué es un hombre / si deja de ser niño, / que se equivocan las escuelas / que intentan hacernos hombres / prometiéndonos falsos paraísos, / que la anarquía sólo será posible, / cuando todos fueramos niños / cuando todos partamos / a la conquista de la inocencia, / que escribo este poema / porque resulta que soy un niño...

Un altre aspecte original del poeta és la reivindicació que fa de l’espècie humana: “Y convencernos que caminamos como especie, que no es “la sociedad”, sino la especie la que nos une porque, como es fácil observar, no se puede hablar sino de “sociedades” y si de especies, es decir, de lo natural. Y es que resulta que somos la misma especie y tenemos los mismos problemas esenciales y todas esas fronteras, divisiones y diferencias impuestas por el dominio que nos enfrentan y dividen dejarían de hacerlo una vez viviéramos lo que somos realmente. Sólo así veremos de dónde venimos y a dónde vamos, si es que antes no nos autodestruimos a causa de esta estructura al parecer irremediable, y en donde estamos. Claro que el comunismo es el máximo ideal de lo humano. Pero el poético, el que vislumbra ese cambio de estructura, el que ve la posibilidad de la coordinación de nuestra complejidad, plenitud sólo imaginable cuando hay libertad de pensar y sentir para vernos únicos y compañeros. Todos. (...) Al sufrir este mundo real político del que no salimos me pregunto si para esto salimos del mundo real salvaje.”

Jesús Lizano ha continuat manifestant-se favorable a construir un camí que refaci els vells ponts de l’acràcia i ho ha fet tant amb els seus versos com en el seu pensament, el febrer de 2011 enviava, sota el títol “Compañeros”, un nou missatge: “El próximo día 23 en que cumpliré 80 años quiero ofrecer mi última lectura de poemas a la vez que presentar el que ha de ser el último libro de LIZANIA del que estoy preparando edición. Teniendo en cuenta no sólo mi edad sino también mi delicado estado de salud me ha parecido esta fecha la indicada para recordar su primer verso: “He descubierto tierra”, en 1945, y de cómo al final de esta aventura poética que me vive puedo señalar que aquella tierra era la Acracia y recordar como se han ido fusionando en ella lo poético y lo libertario y de cómo esta fusión es la que me hace tener fe en lo humano, más allá de nuestras luces y de nuestras sombras, acercándome cada día más a lo natural, a lo que somos realmente, superando la actual estructura dominantes-dominados, con un sin fin de ideas enloquecidas y enloquecedoras por encima de nuestras vidas. “Mi patria es el mundo, mi familia la humanidad” es un pensamiento libertario que significó junto a otras reflexiones y experiencias, el que haya podido escribir ese “manifiesto anarquista” que me ha publicado la FAL, viendo cómo salir del pozo político en que nos vemos sumergidors para vernos todos los seres humanos compañeros con los mismos problemas esenciales, con un mismo denominador común, nuestra especie humana, más allá del sin fin de numeradores que nos dividen y enfrentan...”

Entre els escrits filosòfics poètics de Lizano destaca Camino de comprensión on desenvolupa el seu pensament racional, irracional i utòpic sobre la lluita per el poder, una de les claus per entendre la divisió de la societat entre dominants i dominats: “El raciocinismo –escriu- originario de la prepotencia del dominio y el irracionalismo de la sumisión.”

Jesús Lizano ha legat a la humanitat una gran obra literària filla de la poesia i del pensament àcrata, una obra dedicada al mamífers que han oblidat que ho són i es creuen que són bisbes, lampistes, diputats, policies, cantautors, alcaldes, oficinistes, aparelladors, actrius, putes, lesbianes, demòcrates, comunistes, marquesos, soldats, camperols, italians, anglesos, catalans: “¿Catalanes?/ Yo veo mamiferos.”

* Article de l'escriptor i historiador Ferran Aisa publicat al núm. 174 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció