Joaquima Dorado Pita, cent anys de lluita incansable per l’emancipació social
La matinada del 14 de març, a l’Hospital del Mar de Barcelona ens va deixar la militant anarquista Joaquima Dorado Pita quan li faltaven 3 mesos per complir els cent anys.
La Joaquima era una dona fidel als seus ideals llibertaris que va practicar tota la seva vida. Era una dona menuda i bonica, afable, generosa, senzilla i discreta amb una fermesa de caràcter i conviccions, amb un alt grau de responsabilitat de tot allò que feia i sempre solidària amb els oprimits i la causa de la llibertat.
Nascuda arran l’esclat bèl·lic de la Primera Guerra mundial va viure episodis convulsos i decisius del segle XX com l’ascens dels feixismes europeus, la Guerra Civil espanyola, l’expansió militar del nazisme a Europa i la Guerra Freda entre el bloc capitalista liderat per els EUA i el bloc comunista liderat per la URSS. Dins el marc de la Guerra Civil, va participar activament en una experiència revolucionària única al món, en organitzar-se els treballadors de manera autogestionària.
La Joaquina va néixer el 25 de juny de 1917 al barri de pescadors de Santa Lucía, de la ciutat d’A Coruña. Des de ben jove, sensibilitzada i solidària amb les lluites de la classe obrera va donar suport a diverses vagues dels pescadors. A 17 anys, el 1934, es traslladà amb la seva família a Barcelona i s’instal·laren al barri del Poble Sec.
Començà a treballar en un taller de fusteria com a tapissera i envernissadora; de seguida es va involucrar en les reivindicacions laborals, va ser escollida com a delegada dels treballadors i aconseguí millores laborals i socials. Tot seguit s’afilià al Sindicat de la Fusta de la CNT i poc més tard fundà amb altres joves del barri les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Alhora, formà part del grup d’afinitat Luz y cultura, adherit a la FAI.
El 19 de juliol del 36 va participar juntament amb altres companys i companyes, entre els quals es trobaven Antonio Ortiz , Francisco Ascaso, Joan Garcia Oliver i Ricard Sanz, en una barricada que es va situar al carrer de Sant Pau, cantonada Paral·lel i que va aconseguir frenar l’avenç de les tropes sublevades del 3er Esquadró de Cavalleria de la caserna del carrer Tarragona. Posteriorment, ella, juntament amb altres membres dels Sindicat de la Fusta i de les Joventuts Llibertàries, es van apoderar del castell de Montjuïc un cop es va rendir la guarnició militar.
Degut a la seva experiència al Ram de la Fusta de la CNT, va participar de manera rellevant en el procés de socialització d’aquest sector (Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta de la CNT) que van protagonitzar els treballadors mateixos, controlant, per mitjà d’assemblees, el procés de producció. La col·lectivització controlava tot els processos de producció, de distribució i la venda dels productes derivats de la fusta. Van millorar les condicions de treball, higièniques i socials en gran manera, creant-se escoles bressol, biblioteques, dutxes i fins i tot alguna piscina. Es va passar de 3.000 a 7.000 llocs de treball en només un any.
Els treballadors van rebutjar tota mena de control i participació per part de la Generalitat de Catalunya i funcionaven sense cap tipus de jerarquia, d’una manera plenament autònoma.
L’any 1937 en marxar al front d’Aragó el secretari Manuel Hernández, la Joaquima va esdevenir el màxim responsable del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta. Durant els primers mesos de la guerra, va perdre el seu company milicià al front d’Aragó.
Durant els fets de maig del 37 la seva vida va perillar en diverses ocasions a l’enfrontar-se a les barricades amb les forces estalinistes i de la Generalitat que volien frenar el procés revolucionari endegat per la classe obrera i acabar amb la hegemonia de la CNT. Ella ho recordava com un dels fets mes dolorosos d’aquells anys. En aquells dies va socórrer personalment a membres del POUM que van demanar-li ajut.
L’any 1939 es va exiliar a França i va ser internada al camp de concentració de Briançon, d’allà va aconseguir fugir cap a Montpeller on va viure a casa de Paul Rèclus, nebot del conegut geògraf anarquista Eliseu Rèclus. Posteriorment va passar per dos camps de concentració més fins arribar al camp de Recebidoux reservat a presoners alemanys del que també va aconseguir fugir. En aquest anys d’ocupació nazi va participar en diverses accions en suport de la resistència. Acabada de Segona Guerra Mundial crea el Grup d’Acció 3 de Maig, juntament amb Raúl Carballeira Lacunza i Francesc Martínez Márquez (alies Paco) i Germinal Gràcia Ibars.
El 14 d’agost de 1946 retorna a Barcelona amb el seu company Llibert Sarrau Royes (mort a París l’any 2001) que havia de fer-se càrrec del Comitè de Propaganda de les Joventuts Llibertàries de Catalunya a conseqüència de la detenció d’Amador Franco, que morí afusellat poques setmanes després.
Joaquima va participar en diverses accions que va protagonitzar Moviment Llibertari de Resistència, del qual Llibert Sarrau era un dels màxims responsables. Una d’aquestes accions va consistir en l’atemptat que va acabar amb la vida del confident de la policia Eliseu Melis.
El dia 24 de febrer de 1948 és detinguda juntament amb el seu company Llibert Sarau (Antonio), el seu germà Joaquim Sarrau, Ramon López, Juan Rucabado, i conduïts als calabossos de la Jefatura Superior de Policia, de Via Laietana, on van patir greus tortures durant 18 dies. Joaquima recordava el seu pas per Via Laietana i de com van aconseguir suportar els interrogatoris de Pedro Polo Borreguero: “ens vam inventar un personatge fictici (“el valencià”) sobre el que vam fer recaure tota la responsabilitat del que estàvem fent; ningú no va ser detingut a partir de les nostres declaracions”.
El 15 de marc de 1948 va ingressar a la presó de dones de les Corts, on va coincidir amb Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antònia Martínez i d'altres companyes anarquistes. Va ser condemnada a 15 anys de presó per rebelión militar. El 27 de novembre del mateix any l’auditor de guerra decreta la llibertat provisional de tots els encausats. Joaquima i Llibert queden en llibertat 2 de gener, però són novament detinguts a l’estació de Ripoll, camí de França, l’11 de maig de 1949. La retornen a la presó de dones de Les Corts on emmalalteix greument havent-l’hi d’extirpar el ronyó dret, afectat per un tumor tuberculós, el 6 de febrer de 1951. A causa del seu greu estat de salut, va ser excarcerada a fi de que morís amb la seva família.
Amb tot Joaquima va salvar la vida mercès al tractament que va rebre del doctor naturista Vicente L. Ferrándiz i sobretot per la penicil-lina aconseguida clandestinament per el Sindicat Tèxtil de la CNT. Dos anys més tard, el 1953 LLibert i Joaquima van ser jutgats per un tribunal militar i Llibert seria condemnat a 20 anys i un dia i Joaquima, a 12 anys. Al judici, Joaquima va encarar-se amb el tribunal militar, “dempeus, davant d’ells, amb els sabres sobre la taula, els vaig dir que els únics que s’havien revoltat eren ells, no pas nosaltres; ells eren els rebels contra la República democràticament elegida. Durant el judici no es va tornar a parlar de l’auxilio a la rebelión”. A causa de la seva salut precària, redimeix la pena treballant com a cosidora. La llibertat, la va obtenir el 1954.
Una vegada recuperada Joaquina va voler acabar de complir el 6 mesos i 10 dies que li quedàven pendents de la condemna comptant els indults que tant ella con els germans Sarrau van gaudir, era el seu desig quedar lliure i no tenir més deutes pendents amb la "justícia" militar que la va condemnar. El 27 de juny de 1954 Joaquima deixava enrere la porta de la presó de les Corts.
Joaquima recordava la seva etapa a la presó e les Corts amb tot detall, aquells anys els va compartir amb altres lluitadores contra el franquisme, Tomasa Cueva, Enriqueta Borrás i la seva mare Rosa Mateu, Margarita de la Torrassa, Francesca Avellanet, Antonia Martínez., etc. Mai va tenir problemes per explicar aquesta etapa de la seva vida com a presonera de la dictadura contrastant amb el seu silenci deliberat respecte als anys de lluita clandestina al costat del seu company Llibert Sarrau o de Quico Sabaté (1)
Coneguda a la clandestinitat com la Nuri (2) va ser decisiu el seu paper per a la creació de la infraestructura que va permetre les accions i la supervivència del grup del guerriller Quico Sabaté (entre abril de 1955 i febrer de 1957) el qual va reconèixer que la Joaquima li havia allargat uns anys de vida. Cansat, decebut i contrari a la pasivitat de la cúpula de la CNT a França respecte a la dictadura, Sabaté no va respectar l'obligació de residència forçosa a Grenoble de les autoritats franceses i es va traslladar al Pirineu, concretament a casa del seu entranyable amic Josep Guisset a Prats de Molló, per fer incursions periòdiques a Catalunya per arribar a Barcelona.
Malgrat la seva discreció sabem que la seva participació no es va limitar només a la logística com per exemple aconseguir pisos segurs per els membres del grup com els del barri del Born, al carrer de Tarròs i el pis de Collblanc al carrer Bassegoda, sino també en accions de suport armat, amb la redacció de la publicació “El Combate” i també en la mediació l’any 1956 entre Quico Sabaté i Josep Lluís Facerias.
Desprès del cop econòmic a la empresa Cubiertas y Tejados (22 de desembre del 1956), i la posterior detenció d'Angel Marques Urdí (3), el Quico i Amadeo Ramón Valledor (conegut per "el asturiano) (4) van romandre unes setmanes amagats fins el dia 6 de febrer del 57 en que van emprendre cami de tornada cap a França acompanyats de Joaquima sense la qual els hi hagués resultat molt més difícil arribar a França.
El dia 12 de març de 1958 Llibert Sarrau surt de la presó i marxa cap a Andorra on es retroba amb la Joaquima i s’estableixen a França. Alli, tots dos, juntament amb d’altres companys crean el MPR (Moviment Popular de Resistència) i el 1962 va col·laborar a la creació del DI (Defensa Interior) que tenia com objectiu atemptar contra Franco. També va jugar un paper important en aquests anys en la mobilització a Paris contra l’intent de cop d’estat dels militars de la OAS contraris a la independència d’Argèlia.
Un cop mort el dictador torna a Barcelona amb el seu company Llibert per assistir a un homenatge a Durruti el 1978. Definitivament tornen a Barcelona l’any 1992. Van intentar crear un centre d’educació llibertària en uns terrenys prop de Ribes de Fresser, que havien estat adquirits el 1930 per el Sindicat Fabril i Textil de la CNT per fer-ne colònies d’estiu per els infants de la Escola Racionalista Natura del Clot, on en Llibert havia gaudit com alumne. Aquesta iniciativa no va poder prosperar malgrat disposar dels diners per la adquisició i finalment quan estava tancat l’acord de compra-venda no va ser possible per la pressió que va exercir la família Pujol sobre els propietaris.
El 2007 va rebre un homenatge per part de la Xunta de Galicia entre 30 Mulleres de la Memòria. Els últims anys va ser la organitzadora del homenatge a Buenaventura Durruti que se celebra cada dia 20 de novembre al cementiri de Montjuic.
A l'octubre del mateix any, amb els 90 complerts Joaquima s'adreça al col·lectiu que organitza l’homenatge i fa un al·legat per la unió dels militants llibertaris sota una única organització:
“Acabo de cumplir 90 anys i tinc una gran pena que us confio: La desunió dels Anarquistes…
Cal que tots ens unim car sinò desapareixerem com organització. Us prego a vosaltres les dones que treballeu en aquest sentit, doncs els homes no ho fan.
El que fem separats es perdre el temps. L’essencial ja está dit, perquè fer-vos perdre el vostre.?.
¡Visca l’ideal Anarquista que té solución per a tots els problemas ¡! Moltes gràcies per haver-me convidat, sento no poder estar amb vosaltres per problemas de salut.
Vostra i de la Causa“
Joaquima
Tots dos ens considerem privilegiats per haber-la conegut i la recordem malgrat la seva voluntat de ser anònima i el seu silenci contingut, amb profunda estimació, admiració, respecte i gratitud per la seva trajectòria fidel a les classes populars i la seva lluita constant i inequívoca per la llibertat i en contra de tota opressió i esclavatge. Ens ha deixat un testimoni d'una etapa històrica on l'anarquisme havia deixat de ser una utopia per esdevenir una realitat, on la resistència era un deure i una obligació, un exemple de lluita, dignitat i coherència.
Davant la regressió de drets i llibertats conquerits des de molts anys enrere per la lluita de la classe obrera i l’avenç constant de les idees totalitàries sostingudes per el capitalisme salvatge a través dels diversos Estats., la seva vida, lluitadora i conseqüent es un exemple i referent de present i de futur per les noves generacions.
A Catalunya se li va realitzar un merescut homenatge per part de diversos col·lectius llibertaris i de la associació d'expresses de la presó de Les Corts, que va tenir lloc el diumenge 11 de juny a la plaça de Can Robacols del barri Clot-Camp de l'Arpa partir de les 12 del migdia i fins a les 6 de la tarda, amb un dinar de germanor a la plaça, diversos parlaments, poemes i cançons.
* Article de Argi Ferrero i Ricard de Vargas Golarons publicat al núm. 192 de la revista Catalunya
Notes:
(1) Molt recomanable la consulta del web: http://presodelescorts.org/ una clara mostra de com les noves tecnologies es poden posar el servei de la investigació històrica.
(2) A la primera edició del llibre de Tellez “Sabaté Guerrilla urbana”, Joaquina apareix amb aquest pseudònim seguint la seva premisa de discreció, en edicions posteriors seguirà amb aquest nom, no serà fins molts anys més tard que sabrem que Nuri no és una altra que Joaquina Dorado.
(3) A la comissaria de Via Laietana el detingut va ser "estrechado a preguntas", (expressió feta servir als informes policials per no dir "torturat"), descriu amb tot luxe de detalls la infraestructura que Sabaté tenia organitzada a Barcelona i rodalies, ruta des de Prats de Molló, masies de suport, pisos, armament amagat, adreces dels col·laboradors, etc... les detencions no es van fer esperar.
(4) Valledor havia nascut al poble de Guimara a la provincia de Lleó, havia participat en la guerrilla d'aquesta zona amb el seu cosí Serafín Fernández Ramon "el Santeiro" , a l'any 1948 aconsegueix passar a França.