Josep Alomà: quan el ‘Diari de Tarragona’ era anarquista
14 de març del 2008
Josep Alomà, quan el ‘Diari de Tarragona’ era anarquista
“Fallamos: Que debemos condenar y condenamos al encartado José María Alomá Sanabras a la pena de MUERTE, por el delito de rebelión militar (...)”
Així es tanca la sentència que el 1939 condemnava el tarragoní Josep Alomá a pena de mort. Se l’acusava d’haver tingut diversos càrrecs durant el temps en què “se cometieron numerosos asesinatos y otros desmanes” tot i que la mateixa sentència deixava clar que “no aparece de la causa que haya tenido responsabilidad directa con los mismos, antes al contrario, se deduce que si bien es un conocido anarquista, es de buenos sentimientos, y evitó con su intervención algunos de ellos (assassinats i ‘desmanes’) y la destrucción de algunas obras de valor artístico de esta capital provincial”.
Alomà no va ser executat gràcies a la intercessió de diverses persones influents en el règim de Franco i als contactes que la seva dona aconseguí fer amb alts funcionaris de règim i membres de l’església. Però qui era Josep Alomá, a qui la ciutat de Tarragona dedicarà un carrer ben aviat?
Tornem a la sentència de mort i aclarirem algunes de les coordenades més destacades del personatge. En ella se l’acusa d’haver estat “redactor del periódico anarquista “Diari de Tarragona”, firmando artículos de subido matiz revolucionario y en los que se vierten especies injuriosas contra el Glorioso Alzamiento Nacional”. Alomá era un treballador de la construcció, un paleta, nascut el 1909 al Catllar, que havia abraçat les idees anarquistes militants durant el servei militar a Saragossa, unes idees anarquistes que prenien la formació i l’educació com a motor d’un canvi que ell no volia violent ni dogmàtic.
Des que era adolescent s’havia apropat al món de la cultura i de l’esport d’igual manera i, malgrat no haver pogut accedir als coneixemtns que l’escola li hagués pogut proporcionar per manca de recursos i perquè va haver de treballar de ben jove, sempre intentà aprendre, pel que fou assidu de les biblioteques locals, on llegí de tot i molt, especialment llibres de pedagogia. Després de treballar les seves hores com a paleta, Alomá estudiava els sistemes d’ensenyament de Montessori, de Rousseau, de Pestalozzi, de l’Escola Nova de Ferrer i Guàrdia...
Com a esportista destacà per la seva constitució física, com a practicant de l’atletisme, la natació, el futbol...
El 1932, en tornar a Tarragona procedent del servei militar a Saragossa, ingressà a la CNT i esdevingué un propagandista anarquista, es va fer amic de diversos professors de l’Institut de Batxillerat de Tarragona (avui, Ponç Icart) i exercí la docència entre els treballadors del ram de la Construcció.
Com a reacció al cop d’estat dels militars feixistes del 19 de juliol, el 6 d’agost de 1936 a Tarragona es constituí el Comitè del Front Antifeixista de Tarragona, seguint l’exemple del Comitè de Milícies Antifeixistes que s’havia creat a nivell de Catalunya. Alomá passà a ser regidor de Cultura de l’Ajuntament tarragoní i fou nomenat director del “Diari de Tarragona” un cop fou incautat per la CNT. Allí, es va fer assessorar per periodistes de totes les tendències en un intent, sempre present a la seva vida, de sumar més que restar. Hi escriurà al costat de periodistes de la talla de Lluís de Salvador o Trifó Bas, i serà mossén Pere Batlle serà qui l’ajudarà en la redacció de la seva columna diària, “La columna de la por”. Els articles d’aquesta etapa del “Diari” resulten interessantíssims per entendre el personatge i per conèixer com era la seva visió sobre el moment històric que estaven vivint. Alomá hi escriu molts articles clarament adreçats als treballadors sobre els quals intenta fer una tasca pedagògica al voltant de temes diversos, alhora que es mostra intransigent davant dels dropos i dels que es volen aprofitar de la revolució per al seu profit personal.
Com a regidor, Alomá va inciar una intensa tasca solidària i cultural. Primer, intentà mantenir les institucions humanitàries de la ciutat per no deixar desateses les persones més pobres; després, participà activament en les feines d’organització de la nova societat nascuda a Catalunya després del 19 de juliol. És destacada la seva voluntat que cap element incontrolat del bàndol republicà es deixés portar per l’odi acumulat contra les persones de dretes de la ciutat. Així, ajudà i salvà diverses persones de dretes i d’església que haguessin pogut morir davant la ira dels milicians de grups com la FAI o les Joventuts Llibertàries, que l’odiaven per això. És coneguda, també, la seva lluita per salvar del foc i de la destrucció els símbols religiosos i sobretot els edificis, entre ells la Catedral, que salvà de les flames argumentant que calia deixar els testimonis del món vell que s’acabava per tal que les futures generacions sabessin com es vivia abans de la revolució.
De la seva feina al capdavant de la Regidoria de Cultura també en destacà la tasca de conservació del patrimoni monumental i artístic. El 28 de novembre de 1936, va participar en la constitució de l’Ateneu Llibertari de la ciutat, un ens que tindrà un paper cabdal en el món cultural i associatiu tarragoní.
Les seves contribucions a la promoció del cinema, el teatre, l’esport i les arts plàstiques és molt destacada durant aquest període, atenent sempre a una comprensió integral de la persona. Serà per aquest motiu que la CNT incautarà el Club Gimnàstic i el Club Nàutic per crear el Comitè de Cultura Física i Esport, amb la intenció de “procurar arribar a que les classes populars i obreres poguesin gaudir dels seveis”. La seva tasca en el món de la pedagogia i de l’ensenyament també serà determinant per a la instauració del sistema del Consell de l’Escola Nova Unificada que els anarquistes van estendre a tota Catalunya, amb un ensenyament coeducatiu, humanista, laic i totalment en català.
Alomá ha viscut desaparegut en la majoria de relats històrics escrits sobre la ciutat de Tarragona, malgrat haver tornat a la vida pública al final dels seus anys seguint les idees anrquistes que sempre l’havien motivat, junt amb la seva passió mai no dissimulada pel Barça. És ara, gràcies a l’interès del seu nét, Ramon Gras, i d’historiadors com Jordi Piqué que podem accedir a dades que ens dibuixen un republicanisme a Tarragona amb prou matisos per entendre que mai res és tot blanc o tot negre. I és ara també que ens caldria poder accedir als seus textos i al relat de la seva vida, una feina que esperem que aviat sigui possible. El carrer ja el té, tot i que encara no ha estat inaugurat, ara volem els escrits d’ell i sobre ell.
Jordi Martí Font