CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Justícia: implacable amb els humils, submissa amb els poderosos. Article de Rafael Cid a propòsit de l’empressonament de Cándido i Morala.

Diumenge, 8 juliol, 2007
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En les dictadures el Codi Penal és l'eina usual amb que es legitima la repressió institucional. En les democràcies, el Codi Penal deixa d'estar al servei d'una classe o ideologia per a arbitrar la mínima coacció exigida per al consens social. Això és en teoria; la pràctica sol ser distinta.

Amb la important diferència que en una dictadura el principi de presumpció de culpabilitat acostuma a imputar-se al poder arbitrari, i per contra, en les democràcies, el poder sol gaudir de credibilitat política. Per això, les injustícies en una democràcia triguen molt en visualitzar-se davant l'opinió pública i ser rebutjades. Sovint, una exagerada presumpció d'innocència (negligència in vigilant) suposa un passaport cap a l'autisme social i la impunitat.

La condemna de 3 anys de presó a Cándido i Morala, els sindicalistes de la Naval de Gijón en que s'inspira la pel·lícula “Los lunes al sol”, és un acte propi d'altres temps, una conducta bàrbara. Ficar a la presó a dos representants dels treballadors per destrossar un video de tràfic que gravava els enfrontaments entre obrers i policies arran del tancament de les drassanes, fa pudor a atropellament i índica l'esperit revanxista amb que alguns jutges interpreten les lleis a Espanya. Però, al mateix temps, mostra el perfil d'un nou sindicalisme d'acció directa, sense alliberats ni capdavanters a part, que està brollant en l'entranyes del voraç marc de relacions laborals que imposa el neoliberalisme global.

Però el de Cándido i Morala no és un cas aïllat. Existeix una espècie de Brunete judicial que sembla tenir gravat en les bocamànigues de les seves punyetes la missió d'evitar que els valors de la democràcia social penetrin en la cultura quotidiana. Són gent de botonada i rància estirp que es mostra implacable amb els humils i submissa amb els poderosos. Persones que no veuen l'estat de necessitat, ni eximent en la protesta d'uns treballadors condemnats a l'atur pels vaivens d'una economia especulativa, ni de bon tros es plantegen si cap sospitar inducció al delicte quan “infiltrats” de la policia (ah, la vella i torticera fòrmula del desgraciat “cas Scala” de Barcelona) han tirat gasolina sobre la ferida oberta de la revolta.

No, no és un cas aïllat. Recordem el processament de 4 estudiants pels enfrontaments de la marxa antiLOU del 2001 a Madrid, la condemna a 1 any de presó d'altres 2 universitaris per no haver acudit a presidir una taula electoral en la Universitat Complutense de Madrid i la cacicada d'emparar l'expulsió de la CGT del local sindical que venia utilitzant des de fa anys a Madrid per a destinar-lo a construir pisos de luxe. Parlar en aquestes circumstàncies d'igualtat davant la llei és una broma pesada. Tenim un Codi Penal generós quan es tracta que multimillonaris com els Albertos, condemnats en ferm pel suprem per una mica més que trencar una càmera municipal, facin la seva vida tranquilament, i que l'estafador reincident José María Ruiz Mateos i un condemnat per doble assassinat com Rodríguez Galindo compleixin les seves condemnes a casa, però que esdevé inflexible si es tracta de contextualitzar a dos humils treballadors que van dur la seva repulsa a estavellar-la contra un video de tràfic.

Tot això posa de manifest l'existència en la pràctica d'un Codi Penal de dues velocitats: una per a rics i altra per a pringats. Taxonomía que, en temes com el del delicte d'injúries i calúmnies al Cap de l'Estat, ofereix la paradoxa que el “democràtic” és més sever que el “totalitari”. El Codi Penal de Franco (reforma 1963, article 147) només emparava al Cap de l'Estat; el Codi Penal vigent (reforma 1995, article 490, apartat 3) estén aquesta tutela al Cap de l'Estat i “a qualsevol dels seus ascendents i descendents”. Senyors dels partits “majoritaris”, cavallers dels sindicats “representatius”, intel·lectuals del quart poder, sagaços escribidors, segueixin amb els seus jocs malabars, no promoguin a Cándido i Morala al Premi Príncep d'Astúries, el país real l'hi agrairà. Nulla esthética sine ètica.

Rafael Cid

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció