CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La banca queda impune de la crisi mentre el frau fiscal llinda els 100.000 milions

Dimarts, 3 agost, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

David Fernàndez / Setmanari Directa

Síntesi neoliberal simplificada: tres trucades –de Barack Obama,
d’Angela Merkel i dels mandataris xinesos– a ZP i, l’endemà, s’anunciava
la pitjor retallada social des de finals de la dictadura contra el dèbil i prim estat del benestar, amb nou mesures de tall neoliberal que afecten els salaris del funcionariat públic, les pensions contributives,
les polítiques socials i les inversions estatals. De seguida, un cop anunciat el pla d’austeritat, pujava la borsa, cofoia. Però el divendres, de cop, tornava a baixar perquè, als mercats, les mesures antisocials anunciades per l’executiu socialista encara no els semblaven prou. Senyal i símbol que en volen més i que la reforma laboral, la privatització
de les pensions –contra un sistema públic de seguretat social que va
tancar el 2009 amb superàvit–, el desmantellament dels serveis públics o el copagament sanitari són les properes amenaces. El número 1 de la CEOE no es va cansar d'afirmar que la reforma laboral era urgent
i s’havia de produir el mes de maig (finalment va arribar un mes després) i que les institucions autonòmiques s’han d’estrènyer el cinturó. El que ho exigeix fa el contrari del que proclama, ja que Díaz Ferran és el mateix empresari que està implicat en el frau d’Air Comet, és propietari de Seguros Mercurio –intervinguda pel Ministeri d’Economia– i és el dirigent empresarial que, quan va esclatar la crisi, va anunciar que calia “suspendre l’economia de mercat un temps” mentre
l’intervencionisme públic corria a rescatar la banca.

En qualsevol dels casos de la llei de l’embut, el paquet de mesures imposades a través del decretazo tenen l’objectiu formal de reduir el dèficit públic 15.000 milions d’euros anuals fins el 2013. 50.000 milions d’estalvi en tres exercicis que es podrien haver cercat clarament a d’altres partides públiques, altres àmbits econòmics i altres esferes financeres. Perquè la fal·làcia dita en seu parlamentària el 14 de maig passat era que el pla d’ajustament comporta una corresponsabilitat
social que implica tothom quan només afecta les persones treballadores,
les jubilades i els sectors socials més vulnerables. Ni la banca ni el capital financer ni les empreses privades ni altres àmbits de l’esfera pública no han resultat afectats.

Frau fiscal

Per començar, només la lluita eficaç contra el frau fiscal empresarial aportaria 100.000 milions d’euros anuals a les arques públiques. Segons el darrer informe de l’Associació de Sotsinspectors de Tributs, “un 23% del PIB –un 10% sobre la mitjana europea– no paga impostos” i les pèrdues ocasionades pel frau es quantifiquen en “100.000 milions anuals”. Cal assenyalar que l’economia submergida, actualment, mou 111 milions d’euros en bitllets de 500, un 30% del total emès a la UE i el 64% del valor total del diner en efectiu en mans
de la població. La xifra s’ha multiplicat per set des de 2002, any de l’entrada de l’euro. En retrospectiva, segons el mateix informe i d’acord amb la Llei General Tributària, que estableix un període de prescripció de quatre anys, es podrien recuperar “uns 280.000 milions d’euros dels exercicis anteriors”, uns diners que podrien alleugerir considerablement el deute espanyol i multiplicar per 20 la quantitat fixada com a fita per Zapatero.

Despesa militar, despesa antisocial

Una altra partida sobre la qual no s’ha anunciat la més mínima retallada és la despesa militar espanyola, amb un pressupost anual de 18.609 milions d’euros, destinats a un exèrcit que, l’any vinent, arribarà als 81.000 efectius. Només en inversions militars previstes pel 2009 es destinen 3.233 milions d’euros. Les dades recollides a l’informe La despesa militar espanyola per l’any 2009, elaborat per Pere Ortega
per al Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs, constaten que l’I+D militar va implicar una despesa d’1.462,33 milions i que els contractes vigents durant l’any 2009 per dotar-se d’armament militar ascendien a 29.994 milions d’euros, el doble del que es pretén retallar. Des de 1997, la investigació militar ja ens ha costat 17.426 milions d’euros, amb la circumstància que moltes de les inversions eren préstecs a la indústria
militar, és a dir, amb un interès zero i reemborsables al Ministeri d’Indústria en un termini de 20 anys.

En el mateix àmbit de la despesa bel·licista, cal destacar que no fer la
guerra a Somàlia, el Líban o l’Afganistan estalviaria 750 milions d’euros
durant el 2009. Des de 1991, les operacions a l’exterior han suposat una despesa de 4.979 milions d’euros i la intervenció militar espanyola a l’Afganistan des de 2002 ha tingut uns costos de 2.217 euros, incloent la previsió de 600 milions pel 2010. Cal recordar que la participació il·legal a la guerra i l’ocupació de l’Iraq va costar 260 milions
d’euros segons dades oficials.

Banca privada: qui la fa la paga?

En un reforçament de les mateixes polítiques que van provocar el problema i de premiar qui va provocar la crisi, la banca privada també ha sortit indemne del pla d’ajustament estructural, tot i que durant el 2009 va obtenir uns beneficis nets consolidats de 14.943 milions d’euros, ben bé la mateixa quantitat que pretén retallar el govern de Zapatero. Tot plegat, descomptant els 24.000 milions en provisions
de què s’ha dotat per afrontar l’any 2010. I més encara, perquè els
pressupostos de 2009 incorporen una partida de 6.750 milions d’euros pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), en el marc del rescat públic dels desgavells privats anunciats per Zapatero ara fa dos anys.

Però frau fiscal, despesa militar i beneficis de la banca privada no són
pas els únics àmbits on podem trobar despeses suprimibles o ingressos addicionals que evitin el deteriorament de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població. El primer trimestre de 2010, les empreses que cotitzen a l’IBEX 35% han obtingut quasi 12.000 milions d’euros.

Per la seva banda, Telefónica va obtenir uns beneficis nets atribuïbles
de 7.786 milions d’euros durant el 2009. A més, hi ha altres ingressos que es podrien recuperar si, per exemple, es gravessin fiscalment els premis de la loteria estatal (una recaptació anual de 1.165 milions d’euros), s’apostés pel software lliure a les administracions (cada any es paguen 1.500 milions d’euros en drets de propietat) o s’eliminés
–com seria propi d’un estat laic– la casella d’assignacions a l’Església
catòlica a la declaració de l’IRPF (250 milions), més enllà dels 6.000 milions de subvenció que rep anualment la confessió catòlica.

Fet i fet, un programa econòmic aliè al programa i les promeses electorals, dictat des dels centres de poder internacional i orientat a empobrir la majoria social per acontentar els mercats, en una línia de demolició de drets socials que prossegueix i aprofundeix la destrucció –ja iniciada– d’un raquític estat de benestar. Una disjuntiva que americanitza la política econòmica, augmenta els graus de dependència
econòmica, retarda la recuperació i allargarà i agreujarà els impactes de la crisi sobre l’estructura social i el teixit productiu, cosa que aprofundirà l’escletxa de les desigualtats socials, amb cinc milions de persones aturades i nou milions de pobres a l’Estat espanyol.

En tot cas, a l’era de les noves tecnologies, un simple SMS ho pot clarificar tot. Com el que va rebre el president Rodríguez Zapatero just després de la seva intervenció, durant la qual va anunciar l’escomesa neoliberal. El remitent era el mateix David Taguas, exresponsable de l’Oficina Econòmica de la Moncloa i, avui, responsable del gremi constructor que ens ha dut a la crisi. Aquestes van ser les paraules del
constructor a Zapatero: “Bravo president! Felicitats per la teva intervenció i per impulsar mesures que són imprescindibles. Una abraçada molt forta, David”.

Mentre el tsunami especulador del totxo felicitava el president, només
la vaga general apareix com a únic mecanisme per aturar un
cop d’estat econòmic fet a llum dels taquígrafs de les Corts espanyoles.

>>> Article publicat al núm. 184 del setmanari Directa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció