La carpeta de Pedro Álvarez

Els mitjans de comunicació han evolucionat a millor en el tractament informatiu de les causes judicials: ja posen la paraula “presumpte” per tot arreu… però segueixen –no tots- engegant el ventilador rumbero amb massa alegria. Sóc partidari d’aquesta alegria, però que no decaiga. Massa sovint la investigació s’acaba la primera setmana i tot s’acaba al cap d’uns anys també massa vegades –i gràcies a l’habilitat dels bons advocats que tenim i dels diners que es gasten els seus famosos clients- en una columna de breus. Fins i tot els companys del Triangle saben que ni unes cintes enregistrades són suficients per demostrar la culpabilitat d’un imputat.

Però, a banda d’aquestes pràctiques de relaxació periodística, n’hi ha altres que no arriben a passar de la polsosa carpeta d’una comissaria de policia, i aquesta setmana farà 20 anys de l’assassinat de Pedro Álvarez. Vint anys, i cada dia 15 de cada mes, el Juanjo i la Carmen, els seus pares, han baixat a posar-li flors al seu fill, que va morir d’un tret d’un policia que estava fora de servei i que no va suportar que una nit ventosa una parella passegés el seu amor per l’avinguda Catalunya del barri del Torrent Gornal, a l’Hospitalet. Al costat de la via, a tocar de qualsevol bloc de pisos impersonal, allà un noi i una noia, el Pedro i la Iolanda, feien créixer la seva relació. Una discussió, un tret al cap, un detingut amb una coartada feble (el policia deia que era a l’altra punta de la ciutat però la Iolanda va identificar el cotxe i el físic semblant), i fins i tot un altre detingut (un profe d’autoescola del Prat) que va pagar la novatada durant quatre dies. Aquí es va acabar el cas Pedro Álvarez.

Probablement només l’Enric Oller, que va explicar la notícia per TV3, se’n recorda de tant en tant d’on deu haver anat a parar la carpeta de la investigació de Pedro Álvarez; en quina comissaria de policia i en quin profund calaix s’amaguen els papers d’una investigació que pot portar a la presó un policia. Molts de nosaltres, periodistes que no hem mogut mai un dit per remoure el cas Pedro Álvarez, ens hem creuat en alguna manifestació –en els 11 de setembre, per exemple- al pare del nano, amb el seu cabell blanc i les seves enganxines a les mans, i no hem ni abaixat el cap de la vergonya. I tampoc ho fan els agents de policia que saben que un dels seus companys -que se’l miren de reüll perquè saben qui és- camina pel carrer vint anys després de fer-se el mascle ibèric i matar un xaval de barri. I no sé si se’n deu recordar Juan Ignacio Pujana, l’alcalde d’aquella època, que poc després acabaria inculpat per la justícia i desallotjat de l’Ajuntament. Aquest sí que va pagar. Però al Pedro li’n devem una. I tots som culpables del silenci.

* Article d'Albert Balanzà publicat a Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans.

http://www.media.cat/2012/12/12/la-carpeta-de-pedro-alvarez/