La crisi econòmica té rostre femení

El capitalisme està
aprofitant la crisi per atacar
frontalment les condicions de
vida de les classes populars i
agredir els drets de les dones.

El nostre sistema de
protecció social dóna un
pes molt important a les
prestacions contributives, i
moltes dones en queden fora.

La crisi econòmica ha suposat
una aturada “en sec” d’aquells
mecanismes que havien permès
el creixement del capital: la bombolla
immobiliària, les finances desenfrenades,
la precarització del treball i dels salaris,
etc. Els “èxits” econòmics de l’economia
capitalista comporten un fracàs
estrepitós a nivell social. La mercaderia
ha guanyat més espai en la societat i
s’han fet molts beneficis, principalment
especulatius, però la desigualtat i la pobresa
han esdevingut aclaparadores i
la vida quotidiana de la majoria de la
població, molt més difícil. Totes les problemàtiques,
algunes d’elles invisibles,
tenen un rostre femení, com la feminització
de la pobresa o la crisi de les cures.
Temes que requeririen un desenvolupament
ampli.

Les dones estem especialment afectades
pels danys que el capitalisme genera
en la societat, perquè el patriarcat és un
pilar bàsic que sosté aquest model social
d’explotació i polarització. Per això, la crisi
està tenint una cara especialment cruenta
per a les dones. A més a més, l’estratègia
marcada des d’una classe dominant
enfortida està destruint unes estructures
socials, aconseguides amb molts anys de
lluita, que protegeixen les condicions de
vida de les classes populars, de les quals
les dones som més dependents. L’impacte
que la crisi econòmica està tenint en
les dones es pot apreciar des de diferents
àmbits, que se superposen i ens afecten
des de diferents vessants.

La destrucció de feina

Una de les esferes: la producció mercantil.
L’aspecte més destacat a casa nostra
és l’elevadíssima destrucció de llocs de
feina, que són els que aporten els recursos
monetaris a les llars. S’ha donat molta
rellevància al fet que l’atur impacta
més entre els homes que les dones. A Catalunya,
la taxa d’atur masculina supera
la femenina, quan la situació estructural
ha estat tradicionalment inversa. Com
que són més aviat els homes els que es
queden sense feina, aparentment semblaria
que hi ha un canvi de rols de gènere
i que són ells qui “retornen a la llar”.
Però en realitat, no hi ha aquest impuls
de canvi. Es tracta d’una qüestió sectorial:
l’epicentre de la crisi ha estat l’ensorrament
de la construcció, i també ha
sortit molt tocada la indústria, ambdós
sectors molt masculinitzats.

El 85% dels llocs de treball perduts
amb la crisi eren masculins, i aproximadament
la meitat eren de la construcció
i un terç de la indústria. Per a la supervivència
familiar, dones que estaven
inactives han tornat a treballar fora
de casa, però no ocupant els llocs dels
marits o fills, sinó a treballs molt més
precaris. Tot i això, les dones continuen
tenint una taxa superior d’inactivitat i
s’ha frenat a la meitat el ritme d’increment
de l’activitat femenina. Al mateix
temps, els canvis en la legislació, que
donen una gran capacitat a l’empresari
per canviar la jornada laboral i els horaris,
amenacen la participació laboral
de les dones: quan la feina i tenir cura
de la canalla i la gent gran són incompatibles,
generalment no es dóna aquest
“canvi de rols”.

Polítiques decantades cap al capital

Una altra esfera és la protecció social,
que ocupa un lloc important en les
condicions de vida de les classes populars.
Amb les retallades veiem que,
actualment, les polítiques públiques
estan absolutament decantades cap als
interessos del capital. Les principals
perjudicades per les retallades socials
som les dones. D’una banda, perquè els
col·lectius laborals dels serveis públics
i socials estan altament feminitzats.
I de l’altra, perquè en som les principals
usuàries. Per exemple, el 67% de
les persones beneficiàries de la Llei de
Dependència eren dones, perquè vivim
més anys, i el 45% de la despesa es destinava
a les treballadores familiars,
majoritàriament dones, perquè ens encarreguem
de la cura de la gent gran.

La taxa de pobresa femenina és més
alta, amb la qual cosa demanem més
ajuts. També hem de tenir en compte el
biaix de gènere que té el nostre sistema
de protecció social, perquè dóna un pes
molt important a les prestacions contributives -pensions i atur- i depenen de
les cotitzacions. Les dones generalment
tenim prestacions de menor quantia,
bé perquè hem cotitzat menys temps i
per menys diners o bé perquè adquirim
el dret a les prestacions per altres vies
“indirectes”, com ara les pensions de viduïtat
i els subsidis.

Àmbit privat i treball no remunerat

L’esfera domèstica roman en l’àmbit
privat de les persones i és invisible de
portes enfora. En la societat capitalista
i patriarcal, gran part de les necessitats
de reproducció social es cobreix
en l’àmbit domèstic. S’individualitzen
les necessitats, mancances i problemes
de les persones, tot i que la naturalesa
d’aquests siguin comuns: afecten tothom,
i s’originen en una estructura social
que supera els individus. S’assigna a
la família patriarcal tot tipus de tasques
domèstiques, i la dona és l’encarregada
de realitzar tot aquest treball de manera
no remunerada i sense una consideració
socialitzant, perquè es fa en l’àmbit
privat. Amb la crisi, s’accentuen les problemàtiques
de les persones, i requerim
moltíssima més ajuda, que continua fent
la dona en el marc de la família patriarcal.
Malgrat que les dones s’hagin incorporat
al món laboral i molts homes,
o bé estiguin més a casa perquè no tenen
feina, o bé hagin assumit tasques
domèstiques, ha augmentat molt poc la
dedicació masculina a feines no mercantils.

En canvi, s’han incrementat molt les
tasques de les dones per als membres de
la seva família, i fins i tot d’altres. El treball
domèstic femení està cobrint bona
part de tot allò que s’obtenia a l’esfera
mercantil, abans de la reducció d’ingressos
salarials, i al sector públic, abans de
les retallades. Les dones estan suportant
el pes de l’ajustament.

El conjunt d’elements que estan provocant
un atac frontal als drets de les dones
i als avenços de la lluita feminista no
s’acaben aquí. Però amb tot això n’hi ha
prou per afirmar que, amb la crisi, el capitalisme
està atacant durament les condicions
de vida de les classes populars, i
ho fa aplicant les estructures patriarcals,
de vegades fent-les més agressives, i en
altres casos, les reinventa.

* Article d'Elena Idoate, del seminari d’economia crítica Taifa, publicat al núm. 124 de la revista "Carrer" de la FAVB