CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La crisi europea

Dissabte, 9 juny, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'actual crisi econòmica no és europea. Es tracta d'una crisi global generada per l'acumulació de tensions que ha generat el model neoliberal: financiarització, augment de les desigualtats econòmiques, polarització entre espais geogràfics, crisi ambiental, privatització de la gestió pública, etc. Però el seu desenvolupament ha acabat generant un problema específic europeu. En part perquè el disseny institucional de la Unió Europea ha agreujat la situació i al mateix temps aquest agreujament està afectant a aquestes mateixes institucions.

Els principals problemes de la ‘construcció europea’ es troben en tres espais: l'absència d'una veritable política fiscal comunitària, l'absència d'un projecte econòmic inclusiu i el disseny d'un banc central destinat a controlar la inflació. És un disseny inadequat, en el naixement del qual va jugar tant el dogmatisme neoliberal com, especialment, l'estructura de poder real dintre de la pròpia Unió. Encara que l'imperialisme clàssic és en part cosa del passat –encara que segueixen persistint les guerres i l'ocupació de territoris que es consideren estratègics per a les potències dominants, com mostren les diverses guerres d'Orient Mig– és evident que segueixen persistint potències internacionals que tracten d'imposar els seus interessos i les seves visions del món a la resta.

Evitar la redistribució

Des d'aquest punt de vista l'absència de fiscalitat comuna i d'un disseny institucional basat a imposar l'estabilitat de preus per sobre de tot traduïa bastant bé la visió dominant entre les elits de la potència hegemònica europea –Alemanya– ja que evitava una possible redistribució de recursos cap als països més pobres –una cosa que per altra banda hagués estat difícil de ‘vendre’ al seu propi electorat– i els tractava d'imposar regles estrictes per a evitar que una actuació irresponsable d'aquesta perifèria europea posés en perill el model alemany.

Una mostra d'aquesta construcció europea asimètrica es va poder constatar quan Alemanya i França van tenir problemes per a complir les normes que elles mateixes havien promogut i van forçar a la resta que acceptessin sense queixar-se el seu incompliment. Una característica de qualsevol sistema de poder és que les normes que regeixen per a cada membre no ho fan, o no de la mateixa manera, per a qui té les regnes.

Després d'anys d'economia europea, les estructures productives dels estats membres han canviat. En part, el projecte europeu estava pensat per a promoure una reorganització de l'estructura productiva, afavorint l'especialització i les economies d'escala. No és casualitat que en aquest procés els països amb estructures productives més febles hagin experimentat una certa desindustrialització. Mentre vivíem en la fase del crèdit fàcil aquestes desigualtats territorials es van amagar sota formes diverses –bombolles immobiliàries, despesa pública sobre la base d'endeutament, etc.–, però quan tots aquests falsos miracles van quedar al descobert els problemes estructurals de cadascuna de les economies van aparèixer amb força, com ho mostra la successió de crisi que han experimentat gran part dels països de la perifèria europea. No només els mediterranis, també Irlanda i gran part de països de l'Est.

La crisi ha posat en evidència les fallades del model: un banc central que s'ha mostrat incapaç de prevenir els excessos i el crash del sector financer; un model de desenvolupament que no ha reequilibrat les diferents economies; un euro sobrevalorat que afecta a la posició internacional de moltes economies; una política energètica incapaç de lluitar contra el canvi climàtic i de respondre a l'alça de preus amb un canvi substancial del model de desenvolupament; i la incapacitat de crear mecanismes de suport mutu que evitin la caiguda de les economies més febles. I ha donat lloc a una sèrie de diagnòstics erronis que es tradueixen en tractaments que agreugen cada dia el benestar d'immenses masses de població.

Les elits econòmiques, que no han dubtat a sortir en suport d'un irresponsable sistema bancari –evitant la seva nacionalització i una reforma en profunditat de l'esfera financera–, han traduït la crisi a un problema de malversament públic. Acusant de problemes globals al mal fer de polítics locals. Obviant en canvi totes les tensions que generen els models actuals de financiarització econòmica i polarització espacial i social de l'economia europea. El resultat d'aquesta diagnosi inadequada és el de promoure polítiques generalitzades d'ajustament econòmic, de reformes estructurals –que sempre s'acaben concretant en reducció de drets laborals i socials– i d'obviar un replantejament en profunditat del model econòmic global.

La crisi de cada país té sens dubte causes específiques de cadascun d'ells, però també altres que provenen dels mecanismes d'interacció internacional generats al llarg de les dècades precedents. La imposició dogmàtica de polítiques d'austeritat a tot el qual tingui problemes ignora gairebé sempre trets importants de cada situació concreta i obvia plantejar-se si no serà l'estructura europea la que també els genera. De fet, a l'insistir que Grècia havia "d'ajustar-se" pel seu compte l'única cosa que s'ha aconseguit és convertir un problema menor –el d'una economia que representa el 2% del total– en una metàstasi que acaba afectant al conjunt. De la mateixa forma que a l'imposar plans d'ajustament de cavall als països amb problemes, Alemanya només està assolint bloquejar la seva pròpia economia i la del conjunt.

Plans mal dissenyats

L'últim acord comunitari, el de constitucionalitzar l'austeritat i imposar un quadre de sancions rígides, és més del mateix en un context cada vegada pitjor. De vegades un pensa que les elits alemanyes copien les maneres dogmàtiques amb els quals la vella burocràcia soviètica tractava d'imposar els seus mal dissenyats plans. Com no s'han canviat les fonts bàsiques de les tensions ni s'ha redissenyat el model, els problemes s'aguditzen, no es pot saber quin serà el resultat final: si l'euro acabarà per esclatar, si alguns països seran ‘expulsats’ o es mantindrà la unitat en un context de greus problemes socials i d'ajustaments imposats.

Però del que estic convençut és que qualsevol de les alternatives implica forts costos socials, amb respostes que, donada la situació social dominant, poden ser catastròfiques en temes com el reflotament de l'autoritarisme, les polítiques xenòfobes radicals, etc.

En tot cas, una cosa està clara: qualsevol resposta alternativa ha d'incloure en el seu traçat una perspectiva internacional, tant en forma de promoure altres regles de joc internacionals –també a escala europea– com de considerar en quina mesura les respostes locals interaccionen amb les pressions externes. I això exigeix sens dubte començar a teixir moviments internacionalistes que generin una pressió comuna sobre les institucions a transformar.

* Albert Recio és economista. Article publicat al núm. 167 de la revista Diagonal

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció