La crisi grega: la fi de l’Europa social

IVAN GORDILLO | 01/03/2012 - Setmanari Directa

La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres de l’Ecofin (que reuneix les responsables dels ministeris d’economia i finances de la UE) tancaven les negociacions sobre les condicions que imposaran a Grècia a canvi de l’entrega de 130.000 milions d’euros.

Dos anys després del primer paquet d’ajudes han necessitat novament, per a no declarar-se en suspensió de pagaments, la intervenció de la troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquesta vegada el tipus d’interès dels préstecs serà lleugerament inferior al 5% del pla de 2010. L’acord inclou la participació de la banca privada (sobretot d’Alemanya i França) que reestructurarà el seu deute grec amb una quitança del 53%, operació que acabarà representant unes pèrdues del 75%. Tot plegat, una maniobra jurídica per no declarar oficialment la fallida (default) que activaria el dret de cobrament de les assegurances (credit default swap, CDS) sobre l’impagament del deute sobirà grec, quelcom que evidenciaria la insolvència del conjunt del sistema financer internacional.

El primer que cal recordar, a les hemeroteques em remeto, és la falsedat en que han incorregut les institucions europees i les economistes ortodoxes. Es deia, el gener de 2010, que el “rescat” i les mesures d’ajustament eren imprescindibles per evitar la caiguda de Grècia i el col·lapse de la moneda única. Si dos anys després ha calgut una nova intervenció queda demostrat que aquell paquet de polítiques no ha servit per arreglar cap dels problemes de l’economia grega. Les que denunciàvem que les mesures adoptades només empitjorarien la situació i aplaçaria per més endavant el seu inevitable desenllaç teníem raó. De cap de les maneres les retallades pressupostàries podien ajudar l’economia grega a enfilar la senda necessària del creixement per tornar el deute contret i sortir de la crisi. Ans al contrari, s’està encara lluny de reduir el deute sobirà al 120% del PIB, objectiu que amb el nou pla es marca pel 2020.

Exigències i conseqüències del segon “rescat”

Les draconianes condicions acceptades pel Parlament grec es centren bàsicament en aprofundir les polítiques de retallades adoptades el 2010: una major reducció de la despesa pública, la reducció de les pensions de jubilació, la supressió de 150.000 llocs de treball públic fins el 2015 i una rebaixa dels salaris del 20% que en el cas del salari mínim se'n va al 22%. La recepta va amanida amb el compromís per escrit, i amb el beneplàcit dels dos grans partits grecs (conservadors i socialdemòcrates), que guanyi qui guanyi les properes eleccions el pla seguirà endavant.

Cal afegir, com a novetat, la capitulació grega en matèria fiscal, a l'acceptar com a prioritat suprema el pagament d’interessos i el retorn del “rescat” per davant de qualsevol altra partida pressupostària, ja sigui pagar salaris al professorat i el personal sanitari o les pensions de jubilació, etc. A tal efecte s’ha obert un compte (una escrow account), al que les autoritats gregues no tindran accés, custodiada per la representació permanent de la troika a Atenes. Aquest comissariat s’estableix per a supervisar que el pla s’executarà segons allò acordat.

Aquestes són les mesures més importants d’un autèntic pla d’empobriment de les classes treballadores gregues, de pèrdua de sobirania i d’atac a la democràcia, d’imposició, en definitiva, d’una dictadura total del capital. Qualsevol economista seriosa es negaria a anomenar-ho política d’austeritat o, molt menys encara, política anticrisi. L’últim punt a dalt esmentat més aviat recorda el paper de Kissinger i els chicago boys a Xile, tot i que de moment no han calgut els militars.

Seguint amb l’experiència llatinoamericana, les similituds amb la gestió de la crisi mexicana de 1982 són notables, tal com indica l’economista Alejandro Nadal. Les conseqüències de la crisi mexicana, i la seva gestió neoliberal basada en la privatització i liberalització sistemàtica, la reducció salarial i el manteniment d’una baixa despesa pública, han provocat que després de tres dècades d’estancament l’Estat mexicà es trobi en total descomposició i les classes populars abandonades a la sort dels càrtels narcotraficants, el terrorisme d’Estat i la corrupció política. La història, però, mai es repeteix dues vegades. El que no sabem és si aquesta vegada serà pitjor. La destrucció de l’Europa social pot acabar mostrant la pitjor de les versions del capitalisme. Aquest capitalisme ferit, en mig d’una profunda crisi sistèmica, on el capital mossega més enrabiat que mai buscant noves fonts de benefici, ja ens ha ensenyat la pujada de l’extrema dreta a molts països d’Europa, i la seva participació de facto al govern de transició tecnocràtic a Grècia.

Certament, la situació és dramàtica, però no tant per als poders polítics europeus i les elits financeres internacionals, com per a les classes populars gregues sobre les que es farà recaure, una vegada més, el cost de la crisi i la seva negligent gestió.

I tot això, no ho veuen les responsables polítiques i les economistes ortodoxes? En són conscients, evidentment. Només la irresponsabilitat o la ineptitud podrien fer no entendre àmpliament el problema. La divergència d’arrel entre plantejaments crítics del capitalisme i l’economia vulgar es troba en què entenen uns i altres per “sortida de la crisi”. El restabliment de la taxa de guany del capital, encara que això sigui a costa d’una fractura social irreparable, és el principal objectiu per a la classe política i econòmica, i aquest és el missatge que propaguen els think tanks més influents.

Grècia i la Unió Europea

La crisi grega cal contextualitzar-la en el procés d’inserció de Grècia en l’economia mundial a través de l’espai europeu i l’euro. El capital grec ha fet front a la competència internacional amb una estratègia de salaris baixos. Les classes populars han mantingut el seu nivell de compra gràcies al crèdit que arribava mitjançant la banca internacional i les empreses s’han aprofitat de la solvència que els donava l’euro.

L’estructura productiva grega, però, no es caracteritzava per la seva competitivitat a nivell internacional, i la pertinença a l’euro accentúa les seves mancances en cas de crisi, per la impossibilitat d’aplicar una política monetària devaluadora. Al sobreendeutament en que incorria el sector privat, calia sumar l’endeutament públic que servia per finançar, en molts casos, projectes de dubtosa utilitat social i econòmica, esquitxats alhora per la corrupció, amb l’exemple destacable dels Jocs Olímpics, que d’un pressupost inicial de 1.200 milions d’euros va arribar a gastar-se’n més de 20.000 milions.

És important destacar també com la despesa improductiva de les forces armades era, a Grècia, la més alta en proporció del PIB de tot el continent europeu. El deute públic grec és un clar exemple de deute odiós, fruit d’una praxi negligent dels governants i de la l’herència que arrossega de la dictadura dels coronels. Tot plegat dibuixa una situació de dependència financera i de debilitat econòmica que explotaria en iniciar-se la crisi el 2007.

La pregunta no és si Grècia és viable dins o fora de la zona euro, ni els riscos de la crisi grega pel conjunt de la UE i de l’euro. La pregunta pertinent és si la UE és viable amb o sense Grècia. Aquesta crisi i la seva gestió a l’entorn de la UE han fet necessària la violació dels principis més bàsics de la democràcia parlamentaria, com ara la sobirania, per tal d’imposar, als països anomenats perifèrics, la política econòmica decidida per Merkel, Sarkozy i el BCE. Aquestes imposicions es converteixen en fets a partir dels cops d’estat financers i tecnocràtics a Grècia i Itàlia, i el xantatge fet a Portugal i Irlanda per rebre finançament. A altres estats com l’espanyol, l’oligarquia nacional ha pogut imposar l’ajustament sense necessitat d’anunciar cap rescat ni altres exigències internacionals a part de les habituals relacionades amb els mercats financers internacionals.

La crisi ha demostrat, doncs, el caràcter antidemocràtic de la UE, un projecte socioeconòmic pensat i construït per afavorir el capital i la seva necessària expansió. El marc institucional de la UE, des del seu origen, és un espai per facilitar l’acumulació del capital a escala internacional. La famosa convergència on en teoria haurien arribat les diferents economies de la UE, que representava l’extensió de la vella Europa social, era la mentida que servia per engrescar les poblacions al voltant de la idea comunitària i afeblir la seva combativitat. De fet, el projecte de UE no s’entendria si precisament no hi hagués, i no es mantingués, una perifèria, caracteritzada pels estats del sud d’Europa, Irlanda, i en els últims anys la incorporació de l’Europa de l’est, i un centre, amb l’Estat alemany, francès i anglès al capdavant.

Com indica l’economista Rolando Astarita, l’euro va ser la resposta als problemes que plantejava la globalització al capital europeu i la seva necessitat de competir des d’un àmbit unificat més ampli que el merament nacional. La unitat afavoria el capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit sectorial i geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de les mercaderies produïdes i de reciclatge dels seus excedents comercials i financers. És a dir, on poder produir a costos reduïts i a prop de casa, al mateix temps que obrien nous mercats pel capital financer que inundaria de crèdits aquelles economies més dependents per després vendre’ls les mercaderies que necessitaven. Però també els capitals de les economies més dèbils s’han beneficiat donat que guanyaven poder de negociació en els mercats internacionals, s’aprofitaven de la solvència que els donava una moneda forta com l’euro i explotaven durament la seva classe treballadora amb l’excusa de la competitivitat.

Aquest procés s’ha accelerat els darrers 15 anys per enfrontar un món globalitzant i globalitzat. Com diu l’economista Xabier Arrizabalo, la UE és la negació d’Europa. L’Europa pròpia dels estats de benestar d’inspiració keynesiana on es van assolir una sèrie de conquestes socials gràcies a les lluites del moviment obrer els dos primers terços del segle XX.

Sortir de l’euro com a sortida de la crisi

El programa d’empobriment que s’imposa avui a Grècia segueix la lògica econòmica que ha protagonitzat la construcció de la UE. Grècia reduirà fortament els seus salaris i alliberarà parts importants del sector públic. Així els capitals d’arreu podran tornar a invertir en Grècia pels reduïts costos i les oportunitats de negoci. Està clar però, que caldrà vendre les mercaderies a altres contrades. No sembla que la demanda efectiva de l’economia grega doni per comprar i consumir gaire després de la redistribució de la renda que afavorirà els beneficis empresarials en detriment dels salaris. La globalització i el neoliberalisme es poden accentuar, i en el cas grec, aquest enduriment té un marcat color europeu.

Economistes com Costas Lapavitsas han plantejat la sortida de l’euro com la primera mesura que caldria adoptar per iniciar una veritable sortida de la crisi. Lapavitsas afegeix que el trencament amb l’euro hauria de ser també un trencament radical amb els interessos de classe de les oligarquies nacionals. La sortida de l’euro podria ser un catalitzador per encarar la nacionalització de la banca, la introducció de controls de capital, com s’ha fet a Islàndia, una redistribució de la riquesa i la presa del control de la política industrial. L’objectiu primordial es acabar amb l’atur i millorar les condicions laborals. Alhora caldria portar a terme una auditoria pública del deute per decidir què es pagaria i com, prioritzant el creixement i el manteniment dels serveis socials. El deute hauria ser cancel·lat per permetre a Grècia iniciar el camí de la recuperació.

No crec que la reivindicació primordial de les classes populars hagi de ser la sortida de l’euro. No m’imagino encapçalar una manifestació amb el lema: “exigim la sortida de l’euro”. L’eix vertebrador de les lluites socials ha de ser la defensa d'allò públic i l’exigència de fer recaure els efectes de la crisi sobre els seus responsables. El programa plantejat per Lapavitsas és del tot encertat i serviria per construir una autèntica sortida de la crisi enfilant-se cap a la transformació de l’economia en un model centrat en la cobertura de les necessitats més enllà del benefici privat. Si tot això ha de ser fora de l’euro doncs així es farà. Ara però, toca construir el pol de resistències necessari per intentar aturar els plans d’ajustament a tot Europa, com ja estan fent a Grècia des de fa uns anys, i començar a construir una contra hegemonia que qüestioni les bases d’aquest sistema que se’n diu capitalisme.

* Ivan Gordillo és membre del seminari d'economia crítica Taifa. Article extret del web del setmanari Directa: www.directa.cat/noticia/crisi-grega-fi-l%E2%80%99europa-social