La crisi passa de llarg pels responsables dels ERO de Nissan i del Grupo Zeta
Agnès Tortosa. Directa núm.117, 26 de novembre de 2008
Des de fa mesos, la cadena d’expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) que es presenten davant el Departament de Treball és imparable. Segons dades oficials de la Generalitat, durant els deu primers mesos de 2008, 498 empreses han presentat aquest tipus de procediment per acomiadar una part important de les seves plantilles. Els executius que elaboren aquests expedients gaudeixen de contractes blindats i passen d’empresa a empresa.
Aquest Nadal centenars de treballadors de Nissan, Ficosa (filial de components per automòbils) i el Grupo Zeta (editora d’El Periódico, Sport i Interviú) passaran a formar part de les llistes de l’atur. Els expedients de regulació d’ocupació (ERO) i els ajustos de plantilla preveuen fer fora 1.280 treballadors de la multinacional automobilística, 868 membres del personal de la seva filial i 533 assalariats de la coneguda editora de publicacions.
Mentrestant, els gestors tècnics i empresarials d’aquestes regulacions gaudiran d’unes festes de Nadal molt poc diferenciades de les anteriors. Les carreres professionals de Juan Llopart Pérez i José Vicente de los Mozos, per exemple, han viscut una empenta meteòrica arran de la pluja incessant d’ERO. Es tracta d’alts executius que destaquen dins el món de l’empresa perquè tenen excel·lents contactes dins l’Administració, la banca i la cúpula de l’elit empresarial. En argot empresarial, se’ls coneix com a especialistes en demolicions.
Llopart Pérez va ingressar al Grupo Zeta el mes d’octubre com a president de la comissió executiva. El va trucar Antonio Asensio Mosbah (president de Zeta després de la mort d’Antonio Asensio pare, fundador de l’editora que ha estat regentada per la mateixa saga familiar des de 1978) i li va encarregar l’objectiu d’ajustar la comptabilitat de l’empresa, sanejar els comptes i aconseguir rendibilitat. Dit i fet. Trenta dies després d’haver-lo contractat, Llopart posava sobre la taula la necessitat de fer fora 533 persones. El model d’acomiadament es farà d’una forma discreta i individualitzada per evitar titulars i poder esquivar la presentació formal d’un expedient de regulació i burlar el control per part del Departament de Treball.
Torre de luxe i piscina al Maresme
El diari econòmic Expansión defineix Llopart com a “Duro Capitán” i, a la seva edició del 19 de novembre, ens apropava a la vida més íntima de l’executiu. Nascut a Barcelona l’any 1950 i pertanyent a l’alta burgesia
catalana, sembla que li agrada passar desapercebut. El seu currículum inclou desenes d’intermediacions entre empreses catalanes i multinacionals disposades a absorbir-les. Va vendre els Laboratoris Vita a la nordamericana Procter & Gamble i Ferrovial Inmobiliaria a Habitat. A canvi, obté contractes blindats amb comissions multimilionàries. Segons afirma ell mateix, les dues persones que han marcat més la seva carrera professional han estat Isidre Fainé (La Caixa) i Emilio Botín (Banc Santander). Amb Fainé, fins i tot hi comparteix l’emplaçament de la segona residència a la urbanització de luxe Rocaferrera de Sant Andreu de Llavaneres (Maresme), on posseeix una torre opulenta amb piscina a pocs metres de la mansió del directiu de La Caixa.
A més, la llarga trajectòria de Juan Llopart està plagada de punts foscos, amb processos judicials, imputacions i grans escàndols financers. Fa vint anys, va ser imputat en el cas MACOSA, una gran estafa urbanística per valor de 12.000 milions de pessetes als actuals terrenys de Diagonal Mar, on també s’hi van veure implicats Pedro Fontana (director d’operacions del Comitè Olímpic Barcelona ‘92) i l’empresari John Rosillo de Kepro. El jutge Pascual Estivill, posteriorment processat per suborn, exigia comissions als imputats per tancar les investigacions al voltant del cas. Ni un pam de net. La seva carrera professional va seguir al costat de noms tan honorables com Javier de la Rosa, Alberto Cortina i Alberto Alcocer, tots ells condemnats per delictes de guant blanc.
De Nissan a Ficosa
Un altre d’aquests anomenats experts en demolicions és José Vicente de los Mozos. L’escola de negocis IESE i la publicació AutoRevista li van concedir el guardó de Dirigent de l’Any de la Indústria de l’Automoció l’any 2005. El dia que va recollir el premi, de los Mozos ja va manifestar que l’any 2007 finalitzaria el seu pla per convertir la planta de Nissan de Barcelona en una de les més eficients i productives. El pla s’anomenava TOP07 i va suposar la reducció d’un 40% dels costos de producció. El creixement del volum de vehicles que surten de les cadenes de muntatge ha estat imparable des d’aleshores i ha arribat a superar els 200.000 turismes anuals i a facturar més de 5.000 milions d’euros per temporada. Els beneficis han estat continus.
De los Mozos assegura que un dels majors problemes de la planta de Nissan a Barcelona és l’absentisme laboral, que voreja el 7%, molt per sobre de l’1% de països com el Japó. Ara, vista la trajectòria de l’empresa durant els últims anys, el comitè d’empresa veu la crisi financera com una excusa pels acomiadaments. “Tot això no té res a veure amb la crisi, era un pla de deslocalització neoliberal per explotar-nos al màxim i endur-se els beneficis”, manifesta un delegat de la CGT. Però, de los Mozos, responsable de l’ERO de Nissan –va ser el seu gestor i redactor– ja ha abandonat l’empresa. Feina feta.
Ara, ha desembarcat a Ficosa, filial d’empreses automobilístiques que es troba en procés de globalització de la seva producció. Fa dos mesos, va ser nomenat nou Director General de l’Àrea d’Automoció i ja ha presentat expedients de regulació que afecten 868 llocs de treball a les dues plantes de producció de Rubí i a la fàbrica i el centre tecnològic de Mollet del Vallès. Un dels treballadors que ha estat sota les seves ordres afirma que és un personatge a qui no tremola el pols a l’hora de buscar la màxima rendibilitat de l’empresa.
Article extret del número 117 del setmanari Directa
www.setmanaridirecta.info