La crisi té responsables i necessita solucions reals
La crisi té responsables i necessita solucions reals
La taxa d'atur ja supera el 15% a Catalunya i ja té uns 600.000 desocupats, encapçalant el rànquing d'aturats a l'Estat espanyol, desocupats producte de les 'lleis del mercat', de la impunitat amb la qual actuen els empresaris i de la responsabilitat política del govern. D'aquests aturats, uns 79.000 corresponen a la demarcació de Tarragona. A tot l'Estat espanyol, l'atur ja s'acosta als 4.000.000 aturats i i hi ha més de 1.060.000 famílies amb tots els membres sense feina i més de 900.000 persones parades no perceben cap prestació d'atur.
L'increment meteòric de l'atur ha estat a costa, fonamentalment, d'expulsar de les ocupacions treballadors amb costos mínims o cost zero, els treballadors temporals i, la resta, se situa en els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) que destrueixen, amb l'autorització i consentiment del Ministeri de Treball o de les conselleries d'Ocupació de les diferents Comunitats Autònomes, tant l'ocupació fixa com la temporal, a costos mitjans de 30/35 dies per any o quan l'ERO és temporal, els treballadors es 'mengen' part de les seves prestacions d'atur i els empresaris solament 'aporten' un escandalós 10%-15%.
Davant les conseqüències de la crisi financera en l'economia real (recessió) els empresaris han respost amb acomiadaments; per la seva banda, el Govern central del PSOE ha respost amb 50.000 milions d'euros públics i altres 100.000 milions d'euros en avals per a la banca. El Govern central i els Governs de les CCAA han respost amb les autoritzacions d'Expedients de Regulació d'Ocupació temporals i extintius en tots els sectors de l'economia real (Automoció, Construcció, Serveis,...)
El Govern espanyol contempla unes dades descarnades sobre les seves previsions en l'evolució de la crisi i les seves conseqüències durant l'any 2009:
Arribarem als quatre milions de desocupats a mitjans de l'any, un 18% de la població activa, fet que porta aparellada una realitat molt més dramàtica de precarietat i ocupació temporal que pot fer retrocedir àdhuc més els drets dels treballadors i treballadores.
El dèficit públic arribarà a l'entorn del 6%. Encara que hem d'alegrar-nos que el govern decideixi incrementar la inversió, aquesta dada no diu res per sí sola si el que es pretén és finançar als entramats financers responsables de la crisi o construir infraestructures allunyades de les veritables necessitats de la població.
El decreixement de l'economia serà del -1,6% del PIB. És normal que una economia purament especulativa (quiosquets financers, totxo, turisme, treball precaritzat,...) decreixi. El gran problema és el greu empobriment de la immensa majoria social per a seguir mantenint els privilegis de la minoria político-financera-empresarial.
La Comissió Europea, per la seva part, deixa curtes les previsions del Govern. D'acord amb les dades de Brussel·les, l'economia espanyola retrocedirà un 2% en 2009, enfront de la contracció de l'1,6% anunciada pel govern. El descens de l'activitat econòmica provocarà a més que la taxa d'atur augmenti al 18% de la població activa aquest any, les xifres més altes de tota la Unió Europea i gairebé el doble que la mitjana comunitària. El dèficit públic arribarà al 6,2% del PIB en 2009. En definitiva, el mateix panorama, però amb majors xifres i major injustícia social.
Aquestes polítiques econòmiques no són inofensives. No podem quedar-nos impassibles davant les xifres del govern. Es tracta de la descripció quantificada i freda de com en els pròxims mesos s'estendran i consolidaran situacions negatives que ja estan presents en el moment actual. Mentre les constructores i les financeres obtindran diners públics per a seguir actuant, creixerà l'atur, la temporalitat, l'abaratiment de l'acomiadament, la precarització, la pobresa, l'individualisme, el racisme i la repressió. Tot justificat per una crisi de caràcter global.
No hem de callar. Cal denunciar la falsedat absoluta d'una casta privilegiada que intenta aferrar-se a les mateixes fórmules que ja han demostrat el seu fracàs. No es tracta de seguir liberalitzant i privatitzant. Ja hem vist que el mercat capitalista no és la solució. Es tracta de modificar els plantejaments. S'ha d'invertir en valor humà. En una economia al servei de la majoria de la societat, contemplant les seves necessitats bàsiques i el desenvolupament d'una producció sostenible que no segueixi incrementant els nivells de pobresa, crueltat i indefensió.
Els treballadors i treballadores no volen almoïnes, ni estar a l'atur, ni ser objecte de polítiques socials improvisades, conjunturals, de draps calents que progressivament estan desmantellant el sistema social de drets laborals, socials, sindicals, de serveis públics,... Ens trobem amb omissions conscients del sentit democràtic i social, -l'obligació de vetllar per l'interès general-, i amb responsabilitats jurídiques i polítiques, davant actes conscients de l'empresariat, que resol 'les seves crisis' expulsant, acomiadant i condemnant milions de persones a una vida amb futur molt incert, després d'enriquir-se amb els sucosos dividends dels últims anys.
Cal que se'ns retorni el que dia a dia se'ns roba i es lliura a la banca, multinacionals i empresariat. Volem els nostres diners per a reflotar les empreses i autogestionar-les amb criteris socials enfront dels criteris capitalistes, volem que els serveis socials i serveis públics segueixin sent públics, gratuïts i de qualitat, volem un model social basat en la justícia social i exigim el repartiment del treball per a treballar tots, així com poder compatibilitzar la nostra vida familiar, personal i laboral. Lluitem per a ser persones i no només objectes d'usar i llençar al servei del mercat de treball.
Els treballadors, davant la crisi financera, econòmica, energètica i de valors i models del capitalisme, no hem respost amb la suficient fermesa. Sortir al carrer exigint que ens retornin les nostres ocupacions, els nostres salaris i els nostres drets és l'única possibilitat que milions d'assalariats tenen en aquests moments. I anar preparant el camí, si cal, cap a una vaga general. Esperar que 'escampi' és garantia de sofriment, de precarietat i d'una societat cada vegada més empobrida materialment i moralment.
Joan M. Rosich, Secretari Comunicació CGT Catalunya
www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=6729