CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La crisi

Dilluns, 2 setembre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Faríem malament en plantejar-nos la crisi només com una situació econòmica de vaques flaques, curta, llarga o permanent, amb components objectius, sobretot quant a l'esgotament de recursos. Més aviat es representa com una espècie de cèrcol asfixiant d'injustícia radical, d'insensatesa perversa, de profunda inversió de l'ordre i d'indignitat. Un cèrcol que no va néixer el 2007, sinó que ve des de lluny i de temps enrere.

Recordo un article d'Emilio Alba en el número 59 de Libre Pensamiento sobre la crisi alimentària, parlava de que l'entrada del capital financer en el sector havia implicat el que entre 2002 i 2008 el preu dels aliments bàsics es multipliqués 4, 5 o 6 vegades, suposant, naturalment, un considerable increment de la fam en el món. La nostra crisi, malgrat que ja havia esclatat la bombolla financera, no s'havia iniciat encara. Molt abans, des de quan?, l'occident ric, al que Espanya s'incorpora en els 70, assisteix impassible i cínic a la visió d'un món empobrit i arrasat. Hem viscut desplaçant els danys letals d'un sistema radicalment injust, ignorant-los, mirant cap a l'altre costat, adherits als nivells de consum i benestar del nostre model de desenvolupament i, a través d'ell, acceptant les cada dia majors exigències d'un capitalisme atroçment competitiu, necessitat de beneficis creixents.

Tampoc reaccionem quan aquests efectes es van anar acostant: Grècia es va quedar sola en la seva forta mobilització social contra el deute, contra l'empobriment vertiginós, contra les exigències antisocials del sarcasme dels rescats alliberats en el seu auxili.

La “crisi” s'anava acostant, va començar a créixer l'atur, les retallades, les reformes... Aquest acostament, aquest fer-se palès hagués d'haver constituït per a les nostres societats i per a cadascuna de nosaltres una oportunitat. No sembla que ho estigui sent, tampoc sembla que ho vagi a ser. No és una qüestió de xifres: d'atur, de famílies sense recursos, de persones per sota del llindar de la pobresa, de desnonades... Una sola persona en aquestes condicions hagués d'haver estat suficient.

Del llunyà al proper i del petit al gran hem perdut capacitat de reacció, com si ens haguessin anat vacunant fent-nos immunes a les situacions d'injustícia, de desigualtat i de pobresa.

La realitat és que la riquesa s'acumula mentre la pobresa s'expandeix, el que és indignant. Però aquesta expansió de la pobresa es realitza molt desigualment, el que tampoc és compatible amb la dignitat.

Ambdues constitueixen el cèrcol. No és possible defensar les condicions laborals i salarials o oposar-se amb fermesa a un ERO o a l'enèsima Reforma Laboral amb gairebé sis milions de desocupats amatents a acceptar un treball en condicions pitjors de les establertes en la pitjor de les reformes. Amb un 25% de persones parades contra la seva voluntat i a la recerca de qualsevol treball en qualsevol condició és impossible fer sindicalisme per al 75% restant. Si es pogués, tampoc serviria per a recuperar la dignitat.

Sense combatre la desigual expansió de la pobresa difícilment ens oposarem a la concentració de la riquesa, per més que diguem que ho fem. La defensa d'interessos particulars, malgrat que per grupals es presentin com col·lectius, no serveix avui per a frenar el creixement de la desigualtat perquè no contribueix al repartiment, que solament pot impulsar-se atenent als sectors més perjudicats per la crisi, jerarquitzant els objectius i donant prioritat absoluta a les necessitats més bàsiques.

Sense posar l'atur com objectiu central del sindicalisme sempre estarem atrapats. I en la situació actual l'atur no es combat amb polítiques econòmiques expansives ni recessives, es combat repartint el treball existent. Posant aquest repartiment per sobre de qualsevol altra consideració. La reducció de la jornada (trenta hores setmanals?, menys encara?), i la seva traducció en els llocs de treball equiparables, hauria de ser objectiu preferent. Molt difícil, però imprescindible.

La desigual expansió de la pobresa és l'arma amb la qual ens combaten i dominen per a incrementar la seva riquesa. I ho seguiran fent mentre no siguem capaces d'establir un punt d'arrencada el més igualitari possible.

* Chema Berro és afiliat de CGT-Pamplona. Article publicat al núm. 264 del Rojo y Negro.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció