La cultura de pagament

L’expansió financera durant les darreres dècades ha estat possible gràcies a la desregulació dels mercats financers. Ha calgut desmuntar els sistemes de control públic, però poques vegades s’assenyala que, a més a més, ha estat imprescindible que el capital financer compti amb un suport dels poders polítics per salvaguardar els seus interessos. Els governs i institucions supervisores, alhora que aprofundien en la liberalització financera, han hagut de facilitar i proporcionar mecanismes de socialització de les pèrdues financeres.

Els rescats bancaris són una salvaguarda del capital financer. S’han anat repetint arreu del món. Durant els 80 i els 90, en les nombroses crisis de deute a Amèrica Llatina i Àfrica. A Mèxic al 94, al Sud Est Asiàtic el 97, a Rússia el 98 i a Argentina el 2000, els col·lapses financers van anar seguits de rescats dels bancs a expenses del poble. Comporten una socialització de pèrdues a gran escala i a més els gestors i els accionistes queden indemnes. En tots els casos, com l'actual rescat del sistema bancari espanyol, principalment es preserven els interessos dels creditors, altres bancs que han prestat als que són rescatats. Els accionistes no perden, els creditors no perden, i els i les contribuents paguen.

La resta de mecanismes de salvaguarda són un degoteig continu de bancarrotes personals, i de vegades col·lectives, que desencadenen situacions dramàtiques. Un exemple són les execucions hipotecàries. Els bancs poden, en cas d’impagament dels terminis de les hipoteques que han prestat, quedar-se amb la propietat de l’immoble i seguir cobrant de la família desnonada perquè el deute no queda saldat. A l’Estat espanyol, les famílies que perden el seu habitatge han de seguir pagant una part del deute amb el banc, perquè el valor dels immobles és ara inferior a l’import de les hipoteques. La legislació hipotecària espanyola blinda un negoci perfecte als bancs, que els deixa immunes a la baixada de preus dels habitatges. De fet, totes les persones que s’han hipotecat ara deuen als bancs molts més diners dels que val casa seva.

Hi ha molts altres instruments que centrifuguen les pèrdues cap a les classes populars. Les lleis de fallida, que regulen les situacions d’insolvència, determinen amb quina seguretat els prestadors recuperaren el crèdit si aquest esdevé morós. A l’Estat espanyol, aquesta llei no permet la liquidació dels deutes de les persones insolvents. D’altra banda hi ha una gran magnitud d’estalvis bloquejats en les participacions preferents. I els fons privats de pensions, que quan fan fallida s’esfumen els estalvis per a la jubilació d’amplis col·lectius de treballadors i treballadores.

Les persones que firmaven una hipoteca o dipositaven els seus estalvis en preferents o en un pla de pensions, ho feien confiant en els bancs, que se suposa que estaven capacitats per gestionar els riscos. I també estaven motivades per les desgravacions fiscals de les administracions i les recomanacions de molts economistes. Tots ells els van empènyer a assumir uns riscos excessius, i això és una gran estafa. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca porten temps lluitant contra els desnonaments, conseqüència devastadora d’una d’aquestes estafes. Les execucions hipotecàries suposen la pèrdua dels estalvis i fins i tot de l’habitatge. Als Estats Units, els desnonaments acaben amb dació en pagament, lliurant l’habitatge al banc però saldant del deute. Al contrari que els rescats, això no suposa cap cost a la ciutadania i ha permès una reducció del sobreendeutament. Però no ha evitat la ruïna de milions de persones. A l’Estat espanyol, les conseqüències són molt pitjors perquè les persones desnonades es queden amb un deute de per vida.

Prevenir aquestes situacions, que són habituals i cada cop més greus, és una necessitat social molt urgent. En contra del que diuen els representants de la banca, “experts” en salvaguardar els interessos financers, s’haurien de fer quitances del deute hipotecari de les persones que no poden seguir pagant. Fins i tot caldria una quitança de les hipoteques que sí es poden pagar però el seu deute és més elevat del preu real de l’immoble. És indispensable una reestructuració del deute per a rebaixar dràsticament el sobreendeutament dels sectors econòmics. I molt especialment el de les famílies, que tenen moltes menys opcions. Els bancs han d’assumir les pèrdues, i això lluny d’empitjorar l’economia, suposaria una millora perquè està ofegada pel deute. Hi ha moltes altres maneres, la ILP que es tramita al Congrés dels Diputats planteja la dació en pagament i el lloguer social.

Cal lluitar contra tots aquests mecanismes que centralitzen la riquesa en unes poques mans, transfereixen els recursos de les classes populars cal als rics i enfonsen les persones. La facilitat dels bancs per rebre recursos i desnonar persones és nociva per l’economia, i terriblement injusta. És resultat del poder enorme que tenen, però que la PAH ens ha demostrat que sí que es pot desafiar.

* Elena Idoate és membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa. Article publicat al setmanari Directa.

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/cultura-pagament