La Diputació de Barcelona reparteix milers d’euros en subvencions a partits, dietes i càrrecs de confiança
La Diputació reparteix milers d’euros en subvencions a partits, dietes i càrrecs de confiança
La Diputació de Barcelona, tot i tenir l'objectiu de donar suport a les localitats de la província, s'ha convertit en una via per finançar directament o indirectament els partits polítics, sobretot CiU, el PSC i el PP. L'any passat, els partits van repartir-se 620.000 euros en subvencions. La despesa en càrrecs de confiança ha passat dels 2,5 milions de 2010 als 3,4 milions de 2013. Els diputats sense dedicació exclusiva cobren 1.640 euros de dieta per cada ple. Els que tenen dedicació exclusiva, 14 dels quals són alcaldes, suposen una despesa de 2,5 milions. El sou del president, Salvador Esteve, de CiU, és de 115.723 euros, més que un conseller del Govern.
Fa un any es va trencar el pacte CiU-PP i va tornar la 'sociovergència' amb l'ascens de Fogué a una vicepresidència quarta sense atribucions
La Diputació de Barcelona, que amb un pressupost de 811 milions d’euros és la tercera institució pública que més diners mou del Principat, només per darrere de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, viu una legislatura convulsa. Lluny de la placidesa habitual. Un vicepresident condemnat i dos coordinadors generals imputats per corrupció són el resum dels escàndols que viu la institució. L’ens provincial és un espai allunyat de la batalla política i té la missió de donar suport a les localitats de la província. De fet, la majoria del seu pressupost va a parar a la partida de personal i a pagar les despeses corrents per executar la seva funció pública. Però s’ha convertit des de fa anys en un refugi per finançar directament o indirectament els partits polítics. CiU, el PSC, el PP, ERC i ICV-EUiA van repartir-se —no equitativament, sinó en funció del seu pes polític— uns 620.000 euros en subvencions directes només el 2014. A més, els partits recol·loquen a la Diputació dirigents de partit que han perdut un càrrec institucional a canvi d’un sou públic. De fet, malgrat la promesa de reduir la despesa en càrrecs de confiança, aquesta ha passat dels 2,52 milions del 2010 als 3,4 milions del 2013. El paradigma de les retribucions generoses són les dietes de 1.640 euros per ple que reben els diputats sense dedicació exclusiva a la institució, malgrat que difícilment s’allarguen més d’una hora. A més a més, per assistir a una comissió se’n perceben 460 més. Tot i que aquestes xifres són públiques, la seva opacitat fa difícil esbrinar on van a parar exactament tots els seus recursos i amb quins criteris els distribueix.
L’última mala notícia de l’actual mandat a la Diputació va ser, just el passat 7 de gener, la dimissió de Ferran Civil (CiU) com a vicepresident primer. Civil, que també és alcalde de Cercs (Berguedà), es manté de moment com a diputat provincial, malgrat que el 19 de desembre va ser condemnat a un any de presó i vuit d’inhabilitació per un delicte urbanístic contra l’ordenació del territori, en autoritzar la construcció de tres naus industrials en un espai no urbanitzable d’interès natural. Civil va ser ascendit a vicepresident primer al febrer de 2013, arran de la trencadissa de l’acord entre CiU i el PP, malgrat que ja aleshores estava imputat.
També en el mandat actual, dues de les persones que han ocupat la coordinació general —de facto, el segon càrrec en importància de l’ens— han estat destituïdes per escàndols de corrupció. Són Josep Maria Matas, imputat per presumpta malversació de fons a l’Associació Catalana de Municipis (ACM), i Josep Tous, que el va rellevar i va ostentar el càrrec tot just 20 dies en ser detingut unes quantes hores i imputat pel cas ITV, que també ha posat fi a la carrera política d’Oriol Pujol. Finalment, l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos va abandonar al juliol passat el grup socialista de la Diputació després de deixar de ser regidor a la cocapital vallesana, com a conseqüència de la desena d’imputacions que arrossega arran de l’esclat del cas Mercuri, de presumpta corrupció urbanística. En aquesta legislatura també ha esclatat l’escàndol de les anomenades motxilles —els suposats sobresous que la institució va pagar a més de 50 càrrecs— i ha culminat l’enfonsament de Catalunya Banc, hereva de Caixa Catalunya, l’entitat financera fundada per l’Administració provincial.
Les diputacions provincials neixen de les Corts de Cadis de 1812, però no s’institueixen fins a una dècada més tard, tot i que la seva consolidació arrenca el 1836. Són considerades governs locals de segon grau al servei dels ajuntaments. La Diputació de Barcelona té 51 diputats, que són d’elecció indirecta. No els voten directament els ciutadans, sinó que s’escullen entre els alcaldes i regidors dels ajuntaments. Segons la seva pròpia definició, s’encarrega de “donar suport tècnic, econòmic i tecnològic als ajuntaments perquè puguin prestar serveis locals de qualitat de manera més homogènia a tot el territori”, i “coordina serveis municipals i organitza serveis públics de caràcter supramunicipal”. Actualment l’ens disposa d’una plantilla de més de 4.000 treballadors.
Un treballador amb més d’una dècada d’experiència a la Diputació defensa a CRÍTIC que “fa falta una institució que ocupi l’espai entre els ajuntaments i la Generalitat, perquè cal tenir una visió supramunicipal i aprofitar les economies d’escales. A més, és necessari fer una planificació conjunta [entre els diferents ajuntaments] en qüestions com la mobilitat, els residus i l’habitatge”. El problema, segons la mateixa font, és que la “Diputació fa poc aquest paper” i, a sobre, “el fa malament”. El funcionari hi afegeix que l’organisme provincial “parteix d’un mal disseny institucional, que en dificulta un funcionament transparent i eficient”, i subratlla que té un “problema d’indefinició, sense competències clarament atribuïdes”. Un diputat actual a l’oposició al ple provincial matisa que la Diputació “donava i dóna certa qualitat a les polítiques municipals i, quan els ajuntaments tenen necessitats financeres, els ajuda a mantenir les inversions”.
L’antic contrapoder socialista
Durant el pujolisme, la Diputació de Barcelona —com l’Ajuntament— va exercir de contrapoder socialista de la Generalitat convergent, però ja des de l’etapa del tripartit l’etapa de la confrontació política i ideològica entre les administracions està superada. A banda, l’ens provincial pot considerar-se una mena d’oasi, en què la batalla entre formacions és molt baixa, centrada teòricament en qüestions més aviat tècniques. De fet, les sessions plenàries —normalment, una el mes— difícilment s’allarguen més d’una hora. I, per exemple, el pressupost per al 2015 va aprovar-se en una sessió extraordinària celebrada al novembre amb el suport de CiU, del PSC i d’ERC, mentre que el PP i ICV-EUiA van abstenir-s’hi, però no van votar-hi en contra.
La poca pugna política també va quedar clara amb la formació del govern provincial, sorgit de les eleccions municipals del 2011. Després de més de tres dècades d’hegemonia del PSC, CiU va aconseguir-ne la presidència, en ser la formació amb més representants al ple provincial —amb 20 diputats, d’un total de 51— i pactar amb el PP, que en té sis. L’alcalde de Martorell, Salvador Esteve, va rellevar el socialista Antoni Fogué a la presidència, mentre que els populars Alberto Fernández Díaz i Josep Llobet van convertir-se en els vicepresidents primer i tercer. Ara bé, lluny de quedar allunyat del poder, el PSC va obtenir la vicepresidència cinquena de l’ens, que va recaure precisament en Fogué.
Al febrer del 2013, arran de la intensificació del procés sobiranista, es va trencar el pacte CiU-PP, fet que va permetre reforçar la sociovergència a la Diputació amb l’ascens de Fogué a una vicepresidència quarta sense unes atribucions gaire clares. Una altra demostració de l’entesa entre els dos principals grups de l’Administració va ser el fitxatge, al gener de 2012, del socialista Salvador Gausa com a coordinador en matèria de Benestar Social, Salut Pública i Consum. La cap de Gausa i responsable de la seva incorporació va ser Mercè Conesa, actual vicepresidenta segona de la Diputació i alcaldessa convergent de Sant Cugat del Vallès, municipi en el qual precisament Gausa va ser el cap de l’oposició del 2007 al 2011.
Diverses de les veus consultades per aquesta investigació critiquen les aportacions que l’ens fa a partits polítics i les seves fundacions, així com a algunes entitats i associacions privades. Només el 2014, els cinc partits amb representació al ple han rebut en total 620.000 euros.
En canvi, les fundacions dels partits polítics —un total de set— se n’han repartit prop de 145.000, segons les dades facilitades per la Diputació.
Sous elevats i “dedicacions exclusives”
Quan Esteve va accedir a la presidència, va fixar en 47 el topall de càrrecs de confiança que podia contractar la institució, tres menys que l’establert en la legislatura l’anterior. Però, a l’hora de la veritat, la suposada voluntat de reduir l’estructura directiva de l’Administració provincial ha quedat en no res i al desembre de 2011, és a dir, cinc mesos després que Esteve assumís el càrrec, es va modificar a l’alça el límit, que va ascendir a 65. D’aquesta manera, la despesa en càrrecs de confiança ha passat dels 2,52 milions del 2010 als 3,4 del 2013, segons va publicar el diari El Mundo. El govern de CiU i del PP va reduir de 13 a 5 les àrees de govern; però, en canvi, va ampliar el segon nivell de govern, amb la creació de nous càrrecs com els coordinadors d’àmbit i els coordinadors de matèria.
En total, hi ha més de 150 càrrecs directius, en què, a banda dels 51 polítics electes —que ocupen la presidència, les quatre vicepresidències, les presidències delegades d’àrea o la presidència dels grups polítics—, hi ha el coordinador general, el gerent, la cap del gabinet de premsa i comunicació i els coordinadors d’àrea, a banda dels esmentats coordinadors per matèria i per àmbit. El personal directiu es mou entre els 70.144 euros bruts anuals que cobren els coordinadors per àmbit i els 108.904 euros que perceben tant el coordinador general com el gerent, els sous més elevats, amb l’única excepció dels 115.723 euros que rep el president, Salvador Esteve. Per comparar, el president espanyol, Mariano Rajoy, té un sou de 78.185 euros; Artur Mas arriba als 136.000 i els consellers del seu Govern superen els 100.000, mentre que la majoria d’alts càrrecs de la Generalitat —secretaris generals i directors generals— es mouen entre els 76.000 i els 80.000.
Les elevades retribucions que ofereix la Diputació expliquen per què una part important dels polítics del ple han declarat tenir-hi dedicació exclusiva, malgrat que molts d’ells són alcaldes dels seus municipis. En concret, actualment 30 dels 51 diputats provincials declaren tenir-hi dedicació exclusiva, 14 dels quals són alcaldes. La llei estableix que els càrrecs públics no poden tenir més d’un sou, malgrat que tinguin diferents càrrecs, de manera que opten per quedar-se amb el sou més elevat i, a sobre, poden vendre que aconsegueixen un estalvi per a les arques municipals. Però realment, de dedicació en exclusiva, res de res en la majoria dels casos, com va demostrar El País en un reportatge.
Casos paradigmàtics són els de Mireia Solsona, alcaldessa Matadepera, de 8.600 habitants, que amb el seu ascens a vicepresidenta primera, en substitució de Ferran Civil, passarà a embutxacar-se 6.921 euros bruts mensuals —en 14 pagues—; la mateixa retribució que tenen Joaquim Ferrer, alcalde de Vilassar de Mar —20.000 habitants—, i Pere Prat, primer edil de Manlleu —20.500. Un cas a part era el de Ferran Civil. L’alcalde de Cercs no solament cobrava gairebé 7.000 euros mensuals com a vicepresident, sinó que, a sobre, rebia més de 8.000 euros de l’Ajuntament, un fet revelat per Regió 7 que podria vulnerar la llei i que investiga l’Oficina Antifrau. En total, les “dedicacions exclusives” suposen una despesa anual de més de 2,5 milions d’euros per a la Diputació.
Els 21 diputats provincials restants no tenen dedicació exclusiva, però això no vol dir que no els surti a compte la seva presència al ple. Segons publica la mateixa Administració a la web corporativa, les dietes per assistència al ple —n’hi ha almenys un el mes— s’eleven a 1.640 euros, mentre que per anar a una comissió se’n perceben 460. La majoria de plens no s’allarguen més d’una hora.
Desenes de càrrecs ‘col·locats’
“La Diputació és una Administració que va molt bé per col·locar càrrecs de partit amb els quals no se sap què fer. Es feia amb el PSC i es manté amb CiU. En això no hi ha hagut cap canvi”. La frase, que un representant sindical ha fet a CRÍTIC, no és un tòpic. Només cal repassar els nomenaments dels càrrecs de confiança i dels assessors dels grups polítics i comprovar d’on provenen per adonar-se que és certa. Són 46 càrrecs de confiança per a 51 diputats. L’ens provincial és un autèntic calaix de sastre on les formacions situen excàrrecs públics i dirigents propis, que reben a canvi un sou públic. D’exemples, n’hi ha desenes i en trobem als cinc grups amb representació al ple provincial. Tot i això, alguns partits polítics defensen que aquests assessors fan la seva feina a la Diputació i que, a més, una part del sou no la cobra directament la persona, sinó que aquests dirigents ho donen posteriorment al seu partit.
Entre els tècnics que assessoren el grup del PSC sorprèn la presència de Víctor Orrit, delegat de la Generalitat a l’Alt Pirineu i l’Aran del 2004 al 2011 i actual alcalde de Tremp (Pallars Jussà). Quan, el 2011, va ser nomenat assessor de la Diputació de Barcelona —una demarcació on mai abans no havia exercit responsabilitats polítiques—, va renunciar a la dedicació exclusiva que tenia a l’alcaldia de Tremp. A canvi, cobra 3.500 euros bruts mensuals —en 14 pagues— com a tècnic de l’ens provincial, el mateix sou que la majoria d’assessors que citem. També al PSC hi ha Teo Romero, alcalde de Santa Margarida de Montbui (Anoia), i que, segons una investigació de l’Oficina Antifrau, va aprofitar fons públics del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament per fer turisme i pagar-se despeses privades. Un cas similar al de Víctor Orrit va ser el de Lluís Salvador. L’actual secretari general adjunt d’ERC va ser el delegat del Govern autonòmic a les Terres de l’Ebre durant el Govern tripartit. El 2010, amb el canvi de Govern, va quedar-se sense càrrec i un any després va ser recol·locat com a assessor del grup dels republicans a la Diputació de Barcelona. Al desembre de 2012, però, va deixar l’ens provincial. La raó? Havia estat escollit diputat al Parlament de Catalunya en les eleccions d’aquell any. Entre els assessors del grup del PP hi ha la vicesecretària d’Estudis del PP de Catalunya Andrea Levy des de l’1 de juliol de 2013. Levy, que percep oficialment també 3.500 euros mensuals, és tertuliana habitual en diferents mitjans de comunicació.
Però és a CiU on trobem més exemples. Hi ha exdiputats al Parlament (Josep Sicart, Josep Maria Llop i Marta Alòs) i dirigents de partit. Un cas particular és el de Joan Ramon Casals. Va ser nomenat assessor del grup de CiU a la Diputació al juliol de 2011, amb un sou de 49.000 euros. Aleshores era regidor a l’oposició de Molins de Rei. A l’abril de 2013 va aconseguir l’alcaldia i al juny de 2014 va cessar com a assessor de l’ens provincial. Casals és un dels càrrecs que han presumit de no cobrar “ni un euro” del seu consistori, però la realitat és que segueix cobrant 49.000 euros, ara com a secretari executiu de Territori i Política Municipal de CDC. També el president, Salvador Esteve, s’ha envoltat de persones de la seva confiança, com la cap del gabinet de premsa i comunicació de la Diputació, Mònica Fulquet, que va tenir el mateix càrrec a l’Ajuntament de Martorell del 2007 al 2011; i Enric Sánchez Pérez, que era el cap de gabinet a l’alcaldia d’Esteve.
En aquesta categoria també entraria el nomenament de Josep Maria Matas com a coordinador general de la Diputació, a canvi d’un sou de 108.000 euros. En el moment d’accedir al càrrec, Matas era president de CDC a Osona i havia estat coordinador general de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), quan l’organisme era presidit per Esteve. L’escàndol que va suposar que es descobrís que Matas havia facturat amb la seva empresa 900.000 euros a l’ACM va comportar que Esteve prescindís d’ell el 24 de febrer de 2012. El seu substitut, Josep Tous, només va durar tres setmanes al càrrec, a causa de la seva imputació en el cas ITV. I ara el coordinador general de l’ens provincial és Francesc Xavier Forcadell, considerat una persona propera a Matas.
La vicepresidència quarta, el refugi socialista
Una qüestió significativa, que ajuda a entendre la poca o nul·la batalla política existent a la Diputació, és la vicepresidència quarta. En mans del socialista Antoni Fogué, precisament l’anterior president de l’ens provincial, és l’única que té diputats adjunts, malgrat no tenir una àrea de govern assignada ni unes competències clares. Els diputats adjunts a la vicepresidència quarta són també dirigents socialistes. Es tracta de Rafael Roig, regidor a Sitges, i Ignasi Giménez, alcalde de Castellar del Vallès. Mentre que Fogué s’embutxaca gairebé 7.000 euros mensuals, els seus adjunts pràcticament arriben als 6.000. La vicepresidència quarta també és el refugi d’altres dirigents socialistes, alguns dels quals van aconseguir una plaça de funcionari a l’ens provincial després d’entrar-hi com a càrrecs de confiança. Així, per exemple, la coordinadora de la vicepresidència és Teresa Llorens, consellera nacional del PSC i regidora del partit a Vilanova i la Geltrú del 1991 al 2003. De l’àrea de la comunicació, se n’ocupa Iolanda Pàmies, que també és la secretària d’Organització de la sectorial d’Immigració i Integració del partit a Barcelona. Com a tècnics assessors de la vicepresidència quarta hi figuren Olivié Bayón, exregidor a Cerdanyola Vallès, i que va ocupar diversos càrrecs a la Generalitat durant el tripartit; i Manuel Brinquis, secretari d’Organització de la federació del PSC a l’Hospitalet de Llobregat.
Repartiment desigual entre municipis
“La Diputació s’ha transformat en una maquinària al servei dels alcaldes, més que no pas dels partits. L’alcalde que és diputat provincial o està a l’equip de govern és un element diferenciador, perquè li arriba abans la informació i aconsegueix emportar-se més recursos”, afirma a CRÍTIC un diputat provincial a l’oposició. Per comprovar-ho, CRÍTIC ha repassat les subvencions de més de 3.000 euros que ha concedit la institució supramunicipal en aquesta legislatura (tot i que hi ha altres transferències econòmiques als municipis) i, per exemple, destaca que Badalona n’ha rebut per valor d’11,6 milions, mentre que l’Hospitalet es queda en 7,9 milions, malgrat que la segona ciutat té 36.000 habitants més que la primera. La diferència és que l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, és el president del grup del PP a l’ens provincial.
Tot i tenir 8.000 habitants menys que Terrassa, Sabadell ha rebut força més diners en subvencions —gairebé 11,2 milions contra 6,9. En aquest cas, el sabadellenc Carles Rossinyol, que és regidor de CiU al municipi, és el president delegat de l’àrea d’Hisenda de la Diputació. Sant Cugat del Vallès s’ha beneficiat de més de 6 milions en subvencions en la legislatura actual, al voltant del doble del que ha anat a parar a municipis d’una mida similar, com Cornellà o Sant Boi. La vicepresidenta segona de l’ens provincial és Mercè Conesa, també alcaldessa de la ciutat vallesana. Martorell, el municipi de Salvador Esteve, destaca sobretot pel fet que la nova biblioteca municipal, pressupostada en 4,85 milions d’euros, serà pagada majoritàriament per la Diputació.
I, tot plegat, sense llum ni taquígrafs. I és que, per exemple, per cercar les subvencions o els convenis amb organismes, institucions o entitats, cal repassar, un a un, els plens provincials o les juntes de govern, sense que hi hagi un cercador que faciliti la feina de fiscalitzador i demostri transparència.
FONT: ELCRITIC.CAT