La directiva Bolkestein, per la porta de darrera
Anna Ginès - Setmnari Directa núm. 170
El projecte inicial de la directiva Bolkestein aplicava la llei d’origen
als desplaçaments temporals de treballadors. És a dir, les condicions
laborals dels treballadors desplaçats temporalment a un altre Estat
serien les establertes a la llei de l’Estat d’origen. Les crítiques que va desencadenar aquesta proposta van ser suficients per modificar el redactat final de la directiva i excloure les relacions de treball del seu àmbit d’aplicació.
Tanmateix, la victòria de la batalla sindical aconseguida en relació a la directiva Bolkestein no ha tingut resultats pràctics efectius. Quatre sentències recents del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE) ens porten a l’aplicació del principi de la llei d’origen en el desplaçament temporal de treballadors.
La lliure prestació de serveis és un dels principis econòmics fonamentals
sobre els quals, juntament amb el principi de lliure circulació i llibertat d’establiment, es construeix la Unió Europea.
En determinades ocasions, la prestació interestatal de serveis requereix el desplaçament de treballadors de l’empresa a un altre Estat per la prestació in situ del servei en qüestió. És en aquests casos on entra en joc el desplaçament temporal de treballadors. Aquest desplaçament
es fa per voluntat i sota la direcció de l’empresari i té com a única finalitat la prestació d’un servei in situ.
La característica principal del desplaçament temporal de treballadors és que es manté el vincle contractual entre el treballador i l’empresari i, en conseqüència, la llei aplicable al contracte de treball hauria de ser la llei laboral de l’Estat d’origen. Tanmateix, l’aplicació de la llei de l’Estat d’origen genera grans riscos de dumping social. Aquest fenomen es produeix quan els estats competeixen entre ells a través de la reducció
dels drets laborals dels treballadors com a fórmula per atraure empreses
al seu territori. Per evitar el dumping social, la Directiva 96/71/CE
sobre desplaçament temporal de treballadors estableix un nucli dur de condicions laborals en relació a les quals s’aplica la llei laboral de l’Estat d’acollida.
Donat que aquest nucli dur és molt reduït, la directiva permet que els estats ampliïn les condicions laborals que es regiran per la llei de l’Estat d’acollida. En aquest sentit, la major part dels estats membres han elaborat lleis que amplien les condicions laborals que hauran de respectar en supòsits de desplaçaments temporals de treballadors al seu territori.
Les quatre sentències recents del TJCE han fet tremolar les bases de l’equilibri entre els principis econòmics fonamentals i els drets socials. En
l’assumpte Viking, el TJCE declara que les mesures d’acció col·lectiva dutes a terme per un sindicat finlandès contra la decisió de Viking –explotadora d’un vaixell amb pavelló finlandès– de canviar el seu pavelló i registrar el vaixell a Estònia suposen una restricció a la llibertat d’establiment.
Igualment, en l’assumpte Laval, el TJCE declara l’actuació d’un sindicat
suec contrària a la lliure prestació de serveis. En aquest supòsit, el sindicat adopta mesures d’acció col·lectiva amb la finalitat d’obligar una empresa estrangera que presta un servei a Suècia a retribuir als seus treballadors temporalment desplaçats segons el conveni col·lectiu suec aplicable.
En l’assumpte Rüffert, el TJCE analitza una llei del Land Niedersachsen
que obliga les empreses adjudicatàries d’un contracte públic a retribuir
els seus treballadors amb allò previst al conveni col·lectiu alemany
aplicable. El tribunal conclou que la llei del Land en matèria de contractes
públics constitueix una restricció injustificada a la lliure prestació de serveis. Finalment, en l’assumpte Comissió vs. Luxemburg, el TJCE declara que la llei luxemburguesa sobre desplaçament temporal de treballadors –que exigeix el compliment de la normativa laboral estatal a les empreses que desplacin treballadors al seu territori– és contrària a la lliure prestació de serveis. El TJCE declara les mesures d’acció col·lectiva dels sindicats finlandès i suec, la llei del Land i la llei luxemburguesa contràries a la lliure prestació de serveis perquè fan
menys interessant la prestació interestatal de serveis.
A través d’aquestes sentències, el TJCE elimina la capacitat dels estats
d’aplicar les seves normes laborals als treballadors temporalment desplaçats al seu territori. Com a conseqüència i tenint en compte que el nucli dur de condicions que estableix la Directiva 96/71/CE és molt reduït, en la majoria dels supòsits, s’aplicarà la llei laboral de l’Estat d’origen. Així doncs, el TJCE recupera l’aplicació de la llei de l’Estat d’origen que establia la directiva Bolkestein.
Aquesta vegada, però, ho fa seguint els bons resultats obtinguts amb la Constitució Europea, per la porta del darrere, immune al control del Parlament Europeu i a raser del punt de mira dels actors socials. El resultat de l’aplicació encoberta de la directiva Bolkestein és la legalització del dumping social, perquè admet la competència entre empreses basada en la reducció dels costos laborals.
És a dir, el TJCE admet i permet que les diferències de protecció social entre estats siguin utilitzades com un element de competència. Segons el tribunal, la competència empresarial basada únicament a obtenir uns costos salarials menors és vàlida. La reducció dels costos salarials pot ser aprofitada per les empreses d’estats amb una protecció social més baixa com un avantatge competitiu per adquirir quotes de mercat als estats membres amb regulacions laborals més garantistes. I, com s’observa en aquestes quatre sentències, qualsevol mesura dels estats o actors socials destinada a impedir-ho serà declarada il·legal. Així doncs, el TJCE anteposa els interessos econòmics i empresarials a la protecció dels treballadors i les treballadores.
>>> Publicat al Setmanari Directa núm. 170